TRISTANY O EL DEBUT WAGNERIÀ DE LLUÍS PASQUAL

Tristan und Isolde (Wagner)

Teatro Real (Madrid), 25 de gener 2008

Algun mitjà de comunicació ha dit aquests dies que Tristan und Isolde es presentava per primera vegada al Teatro Real de Madrid: és fals. S'hi va estrenar el 1911 (amb Francesc Viñas com a Tristany, per cert) i hi va aparèixer en diverses ocasions més fins el 1923. Després, (el 2000), la Staatsoper berlinesa la va presentar amb una versió dirigida pel binomi Barenboim/Kupfer. A més, i en quatre ocasions, l'òpera wagneriana es va veure a La Zarzuela, de manera que una vegada més ja es veu que el periodisme "especialitzat" pot fer estralls i donar per bones informacions del tot esbiaixades.

El que sí era una primera vegada era per a Lluís Pasqual que, tot i el seu bagatge com a director d'escena amb un peu al teatre i l'altra a l'òpera, mai no s'havia enfrontat a Wagner. Ja era hora. És clar que començar amb Tristan und Isolde és entrar per la porta gran i la veritat és que se n'ha sortit, amb una producció que es va estrenar a Nàpols i que compta amb escenografia i vestuari d'un altre binomi il.lustre com el que formen Ezio Frigerio i Franca Squarciapino.

Pasqual realitza un viatge del mite a l'atemporalitat, ubicant cadascun dels tres actes de l'òpera en una època diferent: segles XII, XIX i XXI. Res de nou sota el sol, perquè explicar que l'amor entre Isolda i Tristany és etern i diacrònic és més aviat descobrir la sopa d'all. Però és la manera que té Pasqual de fer-ho el que dóna versemblança i fascinació a un muntatge molt ben servit per una escenografia preciosa, en què la llum i l'omnipresència del mar (l'aigua com a element eròtic?) li donen una particularitat, diguem-ne, mediterrània. El problema, a parer meu, és el de la direcció d'actors, massa centrada en un moviment que resulta a voltes del tot escolar. Pasqual diu, en una entrevista que firma Jordi Maddaleno i publicada al programa de mà, que l'òpera wagneriana no és estàtica, perquè els sentiments sempre estan en moviment. Ben cert però... que estiguin en moviment vol dir que fan moure els cossos? I espcialment els de cantants d'òpera de tendències més aviat estàtiques? És en aquest punt on, penso, Pasqual s'equivoca. I és una llàstima, perquè el seu muntatge té punt bons, molt bons.

Bones veus

Per raons de calendari, no he pogut veure el segon repartiment i m'he perdut la Meier, a qui tampoc vaig poder veure a La Scala (per culpa de les vagues del dia que havia d'anar-hi a veure Tristan...). La Isolda de Jeanne-Michèle Charbonnet és excel.lent i peca a voltes d'un excés de tècnica, tot i que el color li canvia (pel meu gust en excés) al registre sobreagut. Amb tot, va mantenir la força i l'emissió poderosa al llarg de les cinc hores de funcio i el "Liebestod" conclusiu, magnífic, va ser saludat amb ovacions del tot merescudes. La cantant de Nova Orleans, guapota i de planta immaculada, podria demanar a Pasqual que li deixés dur el seu cabell natural, i poder desar així el perrucot que ni l'afavoreix ni la fa més Isolda del que pot ser en realitat.

Jon Frederic West és un heldentenor dels que ara es porten: bona tècnica, molta veu i escàs gust. Una mena de camió desbocat per una carretera descendent. El seu va ser un Tristany que va pecar per excés, pequè el potencial volumètric hi és. Però una mica de gust en el fraseig (especiament en la segona secció del duet del segon acte) l'hauria afavorit molt més. La d'Elena Zhidkova és una veu amb personalitat, però engola massa, cosa que va treure autoritat a la seva Brangäne. També resulta interessant el timbre d'Alejandro-Marco Buhrmeister (baríton a qui la temporada que ve veurem al Liceu), un Kurwenal potser excessivament jove per a la tessitura del personatge, al costat de l'impersonal Melot de Lauri Vasar. Però qui justifica un viatge i fins i tot ser condemnat al marasme laberíntic de la terminal 4 de Barajas és René Pape, un Rei Marke davant de qui ens treiem el barret i lamentem que Wagner no li hagués escrit una part més llarga. Tot en aquest baix és natural, portentós i imbuït d'un voltatge d'elegància difícilment superable.

Gran López Cobos

Un altre que justifica el viatge és Jesús López Cobos, davant d'una orquestra titular en estat de gràcia. El director castellà concep un Tristany serenament dolorós. Aquests dies, esclar, planava la recent direcció de l'òpera a càrrec de Daniel Barenboim a La Scala i les comparacions (legítimes tractant-se de dos mestres indiscutibles de la batuta) s'imposaven. He sentit el Tristan... de Barenboim i em sembla modèlic, però el de López Cobos també, tot i estar als antípodes del del director israelià. El de Zamora, lluny del decadentisme tràgic, opta per la dolçor en el fraseig, per la ductilitat a l'hora de repartir sons i silencis, per la grandesa mesurada en l'expansió sonora. López Cobos segeix creient en l'amor i, per això, opta per llegir la partitura de Wagner en clau d'un enamorament que dista molt de ser tràgic, dolorós. Certament, un enamorament controlat, que no estalvia passió però que mai no es desboca. Hi ha, en el seu Tristan... més eros del plaer que del dolor, en definitiva, molt en la línia del caràcter llatí d'una òpera muntada per gent propera a la mediterrània, més que no pas a la metafísica germànica dels Cants a la nit d'un Novalis, sense anar més lluny. I tanmateix, va ser grandiós perquè la de López Cobos és també una batuta grandiosa.
I la partitura... ai, la partitura! Quantes vegades no he dit que els directors haurien de sortir a saludar amb la música sota el braç, per ovacionar-la com cal? Tristan und Isolde, més que una òpera (o una metaòpera), és una necessitat.

Postcriptum
[Conversa de dos espectadors minuts abans de l'inici de la funció]
- Si me gusta bien, y si no, pues ya sabes... porque esas óperas de Wagner a veces son un bodrio de cuidao...
- Sí, es que Wagner es mucho Wagner y ya se sabe...
No cal dir que l'espectador "de cuidao" es va deixar bressolar pels braços de Morfeu poc abans que Brangäne destapés el filtre amorós. Al segon acte, havia desaparegut del teatre. Sí, és que Wagner és molt Wagner. I ja se sap...