SEGONES "NOZZE" DE PRIMERA

Comença a semblar un tòpic però és cert: els segons repartiments deixen, sovint, millor regust de boca que els primers. Ha tornat a passar amb unes Nozze di Figaro liceistes que, dos dies després del sà exercici de L’ape musicale (el simpàtic pasticcio dissenyat per Da Ponte) presentat amb encert al foyer del teatre de La Rambla, ha permès constatar, en primer lloc, l’estat evolutiu creixent de l’orquestra. Més engreixada que el primer dia, amb una batuta molt més dúctil i lliure en mans d’Antoni Ros-Marbà, la cosa va tenir l’excels regust mozartià en una orquestra de so molt menys rígid.
Fa un parell d’anys vaig veure el Fígaro de Joan Martín-Royo a Santiago de Compostela. Conec el seu periple mozartià i, una vegada més, cal reconèixer que el jove baríton està fet per al compositor de Salzburg. Desborda simpatia, docilitat i una veu esponjosa, si bé no és molt gran i la immensa boca de l’escenari liceista malda per cruspir-se’l. Però Martín-Royo és intel.ligent i treu partit de les bondats (que no són poques) del seu instrument per a un Fígaro de màxims. També ho va ser la Susanna d’Ainhoa Garmendia, justament ovacionada en l’ària del quart acte i que, des del primer, va demostrar dominar l’estil de Mozart i el registre del personatge.
Maite Alberola és una altra de les integrants del repartiment que semblen haver nascut per cantar Mozart: des d’aquella primera marató al foyer el gener del 2006, i passant pel Rè pastore a la vora de Manresa, la soprano valenciana ha demostrat una intel.ligent evolució que ara la du a ser Comtessa. Tanmateix, reconec que va estar molt millor a “Porgi amor” que en “Dove sono”, potser perquè al tercer acte va patir una lleu inseguretat que la van fer entrar calant lleugerament.
El Comte de David Menéndez va fer ostensibles i reeixits esforços per remarcar la patètica autoritat del personatge amb un notable alt, encara que la veu del baríton asturià no sigui especialment atractiva. Sí ho és la de Jossie Pérez, Cherubino lliurat en cos i ànima a la causa del patge adolescent amb exquisida i mozartiana musicalitat.
Marie McLaughlin repetia amb brillantor la Marcellina del primer repartiment (què li passa a Mercè Obiol?) al costat del notable Bartolo de Josep Ribot i del correcte Basilio de Vicente Ombuena. Barbarina va viure per una nit a la deliciosa pell de Naroa Intxausti i repetien amb bons resultats l’Antonio de Valeriano Lanchas i el Curzio de Roger Padullés.
(Per cert, atenció al proper llançament discogràfic d’aquest últim, jove tenor de Valls protagonista d’un recital amb cançons de Mompou al costat d’Ian Burnside i que aviat veurà llum pública: en sentirem a parlar.)