3.10.08

TIEFLAND D'HOLA I ADÉU

Feia 35 anys que Tiefland no es veia a Barcelona i la pregunta que ens podríem fer és si feia falta, havent-hi tant repertori per descobrir i molt més interessant que la música de D’Albert que, si bé moments atractius, dista de ser una obra mestra.
El muntatge que es veu al Liceu, procedent de Zuric, trenca amb els clixés del drama rural i s’ambienta a les oficines d’una fàbrica, però sense aportar res interessant. Trencar per trencar sempre m’ha semblat inútil.
Musicalment les coses van molt millor, gràcies a la parella protagonista, la soprano Petra Maria Schnitzler i el tenor Peter Seiffert, a la Nuri d’Eva Liebau i a la direcció musical de Michael Boder que per cert s’estrena amb aquesta òpera com a director musical de l’orquestra del nostre teatre. Un teatre que hauria hagut d’obrir temporada amb un títol potser més lluït i, dramatúrgicament més interessant. De manera que si passen 35 anys més sense que Tiefland reaparegui a Barcelona, no la trobarem a faltar i preferirem optar per l’intens drama original d’Àngel Guimerà.

4 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Camarada, ja saps que discrepo cordialment. Tiefland no és una obra mestra, però paga ben la pena i caramb, no hi ha tantes òperes pel món basades en textos catalans. Ves per on, el que em va decebre va ser, no el muntatge, que ja havia vist i sabia que era dolent amb ganes, sinó el Boder. Quina direcció més sosa! Tiefland, encara que ho dubtis, dóna força més de sí...

1:07 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

A mi em va agradar més el Sebastiano d'Alain Titus (No sé encara com la ruca de la Marta se'n va amb el Pedro). Quines declaracions d'amor més contundents ! Es com un anti-Scarpia. Per sentir les quatre veus valia la pena. L'esperit de Guimerà està falsejat, malgrat que avui costa d'empassar que l'alliberament d'una dona que ha passat d'un fals pare explotador a un amo exclusivista, sigui anar a parar a un brètol de bon cor.
El millor, l'orquestració sublim del tema popular català que passa de l'orquestra al cant de Marta i al de Sebastiano . Inenarrable, com per apretar a córrer, les flors esfullades que cauen sobre la parella i la grotesca dansa de les empleades de la farinera...
JMB

2:34 a. m.  
Anonymous Anónimo said...

L'òpera està bé, i més que bé. És com un Mascagni en alemany i ben orquestrat, o com un Giordano. Dramàticament, funciona: tant per l'adaptació del text com per la música. No és una obra mestra? Segurament, tampoc no ho són Andrea Chénier, el Hamlet de Thomas o Lucrezia Borgia, i ningú no diria "No la fem fins d'aquí a trenta anys". Si només veiessin obres mestres, no sortiríem de deu títols. D'altra banda, com a inauguració és un títol adequat: és una correctíssima adaptació del clàssic per excel·lència del teatre català. Més adient, trobo, que obrir amb el Chénier o amb qualsevol altra òpera. Que seria més maco inaugurar amb la versió del Pueyo? No dic que no: per mi, la poden fer demà, que hi vindré. Però això no treu que sigui interessant veure la de D'Albert. Si ens la fessin cada any o cada dos anys, potser ens podríem queixar, però per una òpera que es fa cada trenta cinc anys... no trobo que sigui raonable ni prescindible.

A més, vocalment va ben servida, amb un bon repartiment i una orquestra correcta. Una altra cosa és que la producció sigui dolenta, per no dir nefasta (ni que sigui només en la part del pròleg). Ara, si apliquem això, ja podríem deixar de programar moltes obres mestres...

No trobo just el comentari: desqualificar una obra com aquesta en tres línies i sense saber ben bé per què... Després direm que no hi havia prou gent i que el teatre estava buit.

6:27 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Hola, el que em temia es va produir; una producció dolenta. Si el drama ja ho esplica tot, les connotacins socials que s'afegeixen ja no calen; que la técnica manipulada per un home que està servint a un potentat vestit amb un abric de pells anihila l'esser huma, (això és el que vaig entendre) a mi no m'interessa. Per a mi és més directe l'amo explotador i els que pateixen l'explotació, i ja està.
Quina llàstima que una òpera com Tiefland que ha trigat tan a representar-se i que crec motivava el nostre interés estigués tan mal servida. Sort dels cantants que varen fer-ho bé i així ho va reconeixer el públic.
La música no es pas dolenta, Jaume.
Adéu. Mariàngels

9:32 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home