29.9.08

GUIMERÀ I D'ALBERT OBREN EL LICEU

Després de les funcions de ballet, torna a pujar el teló del Liceu per acollir les funcions de Tiefland d’Eugene d’Albert. Escric lluny del meu arxiu i no puc trobar la data de l’última representació d’aquesta òpera a Barcelona, però deu fer cosa de més de 30 anys. La temporada més germànica (d’ençà de molt de temps) del teatre barceloní s’obre dijous amb una òpera sobre Terra baixa d'Àngel Guimerà. M’assota una pregunta: calia revisitar una òpera com Tiefland (no especialment interessant) quan Salvador Pueyo segueix esperant que la seva versió de Terra baixa vegi algun dia la llum?

Un compositor peculiar
Tot i que alemany, Eugen D’Albert tenia orígens francesos però va néixer a Glasgow, a Escòcia, el 10 d’abril de 1864. I va morir a Riga, la capital de Letònia, el 3 de març de 1932. El seu pare era Charles-Louis-Napoléon D’Albert, assistent d’una companyia de ballet i compositor a estones perdudes. El petit Eugen va viure l’adolescència a Londres, on va estudiar composició al costat d'Arthur Sullivan, conegut sobretot per les seves operetes que han arribat fins als nostres dies amb la mateix frescor amb què eren rebudes a la Gran Bretanya del segle XIX. Descontent de la frivolitat dels criteris de Sullivan i fastiguejat d’un país com Anglaterra, D’Albert va traslladar-se a Weimar, on va treballar al costat de Franz Liszt, després del seu pas per Viena, on havia estat deixeble de Hans Richter, assistent de Wagner. Però va ser Weimar la ciutat dels seus èxits i on D’Albert es va dedicar al piano com a concertista per emprendre de seguida camins compositius, per exemple amb una simfonia (l’única de la seva carrera) que estrenaria Hans von Bülow.
La vida de D’Albert va ser intensa, com el seu caràcter convuls, passional i irreflexiu. Es va casar sis vegades, la primera de les quals amb Teresa Carreño, una cèlebre pianista veneçolana. D’Albert també es va dedicar amb especial atenció al piano, fins el 1929, tres anys abans de morir. I també va ser a director de la Hochschule für Musik de Berlín i també, òbviament, com a compositor.
L’estil compositiu de D’Albert és eclèctic, i va prendre el relleu de les últimes influències del wagnerianisme, tot i que mai va renunciar als aires importats del verisme italià, de l’orquestra debussyniana, dels ritmes sincopats de Richard Strauss o, fins i tot, del nou estil jazzístic importat directament dels Estats Units, per exemple en la seva òpera de 1929 L’orquídia negra, amb reminiscències del jazz i el foxtrot per a una obra ambinetada en un context de gàngsters propers al cinema negre.
La producció operística d’Eugen D’Albert inclou 22 títols. El primer, escrita el 1893 sota el títol de Der Rubin, va passar pràcticament desaparcebuda. No seria fins deu anys més tard, arran de l’estrena de Tiefland a Praga, que D’Albert adquiriria la notorietat i la fama que manté encara avui dia com a compositor operístic, tot i que en teatres estrictament germànics i tan sols amb aquesta obra. Tiefland és pràcticament l’única òpera representada avui de D’Albert. Era la setena producció teatral del compositor, que es va nacionalitzar alemany tot i que va morir suís. També va tenir força èxit una altra obra teatral, de caire còmic i estrenada el 1905 amb el títol de Flauto solo.

De Terra baixa a Tiefland
Tiefland, escrita en un pròleg i dos actes i amb llibret de Rudolph Lothar (pseudònim de Rudolph Spitzer), es va estrenar amb gran èxit al Teatre Alemany de Praga el 15 de novembre de 1903. Després va fracassar a Leipizig però D’Albert la va refer de tres a dos actes i així es va representar a partir de 1905. Al Gran Teatre del Liceu va arribar-hi relativament aviat, concretament el 18 de gener de 1910, en la traducció italiana que, òbviament, es titulava Terra Bassa. Com a Tiefland, l’òpera de D’Albert va circular arreu d’Europa amb èxits més o menys rellevants i va arribar, una versió lleugerament retallada, al Metropolitan de Nova York el 1908, dos anys abans d’anar al Covent Garden de Londres. El 1913 va ser estrenada a Oslo i la futura gran soprano Kirsten Flagstad hi va debutar amb el paper de Nuri. El 1959, quan la mítica artista noruega va assumir la direcció de l’Òpera d’Oslo, la va fer tornar a representar, per evocar aquell debut.
Àngel Guimerà havia estrenat Terra Baixa el 1896 i no va ser aquest l’únic títol seu que es convertia en òpera: Jaume Pahissa va estrenar el 1913 la seva adaptació de Gal.la Placídia i un any abans Guimerà havia escrit el llibret de Titayna, per a la qual escriuria una partitura Enric Morera. El mateix 1912, Eugen D’Albert estrenava l’òpera Liebesketen, basada en un altre èxit de Guimerà com La filla del mar.
Guimerà aplica en la seva obra teatral inspirada sobre uns fets reals que havien passat a Queralbs (al Ripollès) el naturalisme propi del drama i la novel.la francesa de finals del segle XIX. Naturalisme que encaixava amb els presupòsits estètics de D’Albert, tot i que relacionar Guimerà i Terra baixa amb el germanisme pot resultar, d’entrada estrany, sobretot si tenim en compte que l’òpera de D’Albert es va fer tan popular que fins i tot Leni Riefenstahl, la cineasta de Hitler, va adaptar Tiefland al cinema.
Però tot té una explicació: Rudolph Lothar va traduir a l’alemany la peça de Guimerà. El director d’orquestra Ernst von Schuch, que s’havia fet càrrec de l’estrena del Rosenkavalier de Richard Strauss, va enviar per error a D’Albert la traducció de Lothar, que havia estat rebutjada com a possible llibret per a l’òpera de Dresde, de la que Schuch era director musical. Però D’Albert va llegir el text i va demanar a Lothar que el convertís en llibret per a una òpera.

Dos mons
El llibret de Lothar segueix la tesi de l’obra de Guimerà, és a dir la contraposició d’un món pretesament salvatge, el de Pedro (el nostre Manelic), un home pur, amb la del món pretesament civilitzat, el de Sebastiano, que està corromput per la riquesa i la lascívia. Això porta el cacic Sebastiano a obligar a casar Marta, una jove recollida que ell mateix havia recollit de petita amb Pedro, per tal que el pèrfid personatge es pugui seguir aprofitant de la jove, casada amb un idiota que acabarà adonant-se de l’engany i matant el cacic. El món de la terra baixa té com a comparses Tommaso, Morucho, Antonia, Pepa, Rosalía, Nando i Nuri, personatges extrets del drama de Guimerà, adaptat de forma més o menys fidel per Lothar en el seu llibret, que espanyolitza (o italianitza en alguns casos) alguns personatges del drama del poeta i dramaturg català.
Musicalment hi ha de tot: una instrumentació rica en colors, propera al fals impressionisme de Debssy; vocalitat d’influència verista; i concepció dramàtica de rerefons i recursos wagnerians, com el leitmotiv que subratlla la separació dels dos mons: el de la puresa de la terra alta (Pedro) i el de la decrepitud de la terra baixa (Sebastiano).
Però també notes d’un espanyolisme del tot contradictori respecte del context català on s’ubica la peça original de Guimerà: suposo que a Lothar i a D’Albert tant se’ls donava i que per a ells Catalunya devia ser un nom tan exòtic com pot ser-ho per a mi l’Illa de Pasqua. Per això es recorre als tòpics, com les castanyoles o la guitarra, per exemple al monòleg de Marta del segon acte “Ich weiss nicht, wer mein Vater war”, en què la noia explica a Tommaso que quan era nena acompanyava la seva mare, pidolant pels carrers de Barcelona com dues indigents. D’Albert estrictura el fragment en forma de balada estròfica en do menor, de caire evocatiu i amb la intervenció de les castanyoles per recordar que la Marta va haver de ballar per contribuir a recaptar diners per ella i la seva mare. Menys justificat és l’ús de la guitarra i les castanyoles en la cançó que entona Sebastiano fent referència al foc i al vi, també al segon acte.
Al final, però, ningú sortirà decebut perquè Pedro/Manelic dirà allò de “he mort el llop”, amb el molt més estrany “Ich habe den Wolf erwürgt, den Wolf, den Wolf hab ich getötet” conclusiu.

1 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Home, Jaume, dir que en Manelic és un idiota em sembla massa fort, segons el concepte que li donem a aquesta definició actualment; podries haber dit ingenu, innocent, pur... Perquè si vas a mirar, es un personatge que sap defensar la seva integritat el seu món, per tan de idiota res de res.
Hem sembla que patiré amb la producció ... amb aquest"modernos" no puc. Adéu. Mariangels

7:44 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home