16.10.08

MOLTA ÒPERA EN DVD

Diversos segells han editat recentment algunes novetats en DVD. Sempre amb títols molt interessants, alguns de repertori i d’altres potser menys habituals. La qualitat també és diversa, depenent d’un o altre producte. Sigui com sigui, es confirma una vegada més que l’òpera passa, avui, per la seva audiovisualització, atès un mercat saturat de títols, editats molt poc després de la seva presentació als escenaris d’arreu del món.

El segell groc
Aquest és el cas, per exemple, de l’Ievgeni Onegin de Txaikovski estrenat al Festival de Salzburg el 2007 amb direcció musical de Daniel Barenboim i escènica d’Andrea Breth. Les possibilitats del Grosses Festpielhaus de la ciutat de Mozart s’exploten i es demostren en un espectacle de gran format, actualitzat tot i una certa atemporalitat i detallista en totes i cadascuna de les peces que integren un conjunt força coherent i ben engranat. Peter Mattei en el rol titular és, segurament, l’únic nom de pes, si exceptuem el majestàtic Príncep Gremin del veterà Ferruccio Furlanetto. La lleugerament impersonal Tatiana d’Anna Samuil no acaba de tenir la força apassionada del gran personatge, i que comparteix escena amb cantants correctes com Ekaterina Gubanova que assumeix el rol d’Olga i Joseph Kaiser que és Lensky. El millor, sempre que hi ha un Daniel Barenboim al fossat, és el director d’origen argentí, i el magnífic instrument que té al davant, la Filharmònica de Viena. Deutsche Grammophon edita en un doble estoig aquest espectacle, amb subítols que inclouen el castellà i amb una edició sense extres.
“La cara oculta” de la raó era el tema central de l’edició del Festival de Salzburg del 2007, on s’emmarcava l’espectacle que ara s’edita. Aquesta cara oculta és el que personifica Onegin, ambivalent i canviant al llarg de l’òpera i arrogant al final del primer acte en el duet amb Tatiana, que n’està enamorada.
Per enamorats Manon i Des Grieux, en una esperada Manon massenetiana apareguida també sota els auspicis de Deutsche Grammophon i que recull una funció gravada a Berlín la primavera del 2007, poc abans que Rolando Villazón fos Des Grieux al Liceu. En aquesta ocasió, la fogosa Manon era una entregada Anna Netrebko, supeditada a la batuta de Daniel Barenboim davant de la Staatskapelle berlinesa. Una proposta amb direcció escènica de Vincent Paterson que ambienta l’acció de l’òpera als anys trenta del segle XX. La parella “sex bomb” que configuren el tenor mexicà i la soprano russa repetia el model de l’exitosa Traviata salzburguesa, ara amb la immarcessible música de Massenet i la sumptuosa i generosa paleta orquestral deguda a Barenboim.
La generositat gestual dels dos intèrprets, els lliura a les passions dles personatges amb força credibilitat i amb no poques dosis d’erotisme en la pell d’una Netrebko a la que és molt difícil oposar resistència. Per exemple quan es rebolca, laxa i sinuosa, en la “petite table” del segon acte en què l’elegia dóna pas a l’enyorança per la luxúria mentre ensenya les formidables cames. Les revolcades són moneda de canvi al llarg de l’òpera, especialment al final de l’acte de Saint Sulpice, coronat amb una ovació d’un públic que gaudia d’un gran espectacle. Una mostra més de la parella escènica més glamurosa dels últims temps en escenaris operístics. La producció de Paterson, que no aporta res al que ja sabem de la trista historia de Manon Lescaut, sí que permet almenys reforçar el cantó tràgic del relat originari de l’Abat Prevost, especialment al final, amb un efecte visual final molt bonic, gairebé cinematogràfic.

Irregulars novetats a ca n’Arthaus
Arthaus ens presenta quatre novetats. Comencem per una de pucciniana, i que es correspon a una Manon Lescaut gravada a Chemnitz. Astrid Weber assumeix el rol titular amb convicció i amb un físic molt escaient a la proposta escènica d’Ansgar Weigner, que situa l’acció de l’òpera als anys quaranta del segle XX. Llàstima que el timbre resulti excessivament metàl.lic i poc dúctil per a l’heroïna pucciniana. Tampoc no hi ajuda massa el Des Grieux de Zurab Zurabishvili, tenor de color poc homogeni en els extrems de la seva part. L’espectacle resulta en conjunt interessant, si bé no és aquesta una gravació que puguem considerar de referència de l’òpera del compositor de Lucca. El DVD es presenta amb entrevistes.
El mateix segell presenta un producte perfectament oblidable per la seva qualitat més que relativa, tan a nivell visual com musical. Parlem d’un Werther de Jules Massenet amb direcció musical de Daniel Carlberg i escènica de Robert Tannenbaum, enregistrat al Baddisches Staatstheather de Karlsruhe el 2007. Pobresa d’idees, lletjor escènica i mitjans musicals més que irregulars configuren una proposta del tot prescindible.
El mateix segell edita, en canvi, una cosa molt interessant, la Genoveva de Robert Schumann representada a l’Opernhaus de Zuric aquest mateix any del 2008. La direcció musical de Nikolaus Harnoncourt resulta molt menys histriònica que les seves actuals incursions en el repertori clàssic i menys que les seves versions de les simfonies de Beethoven. La ductilitat del director alemany s’encomana a un equip de cantants molt competent, encapçalat per la plusquamperfecta Genoveva de Juliane Banse en el paper titular, al costat del notable Golo de Shawn Mathey i amb les intervencions de Martin Gantner, Cornelia Kallisch i Alfred Muff, amb direcció escènica de Martin Kusej, el regista a qui li agrada col.locar gent amb calçotets i que aquí plantifica una asèptica paret blanca per reforçar la soledat dels personatges.
I finalment, una proposta molt curios d’Arthaus: Gel i Metall, òpera en quatre actes del compositor rus Vladímir Deshevov. O potser, més que rus, hauríem de dir soviètic, perquè aquest músic, que va viure entre 1889 i 1955, va ser format com un dels compositors en qui el Soviet Suprem més creia. El 1930 va estrenar a Leningrad Gel i metall, una obra que va esdevenir cèlebre perquè contenia part dels idearis de la societat socialista moderna d’acord amb els principis del Partit Comunista. Poc després de l’estrena de l’òpera, però, Deshevov va centrar la pràctica totalitat de la carrera musical com a compositor de documentals de divulgació científica.
Gel i metall és una peça marcada inexorablement per la ideologia política del moment, un cant a la revolució soviètica que intenta fer-se seva l’anàlisi de les relacions entre les forces que generen la lluita de classes. Especialment delicat és el segon acte, en què els obrers refusen en un primer moment seguir els principis bolxevics, fins que finalment triomfa l’esperit revolucionari. L’edició en DVD d’aquesta òpera recull una representació feta a Saarbrücken el 2007. Intervenen entre d’altres Ievgeni Taruntsov, Anna Toneeva, Hiroshi Matsui i Algirdas Drevinskas amb acompanyament de l’Orquestra del Saarlandisch dirigida per Will Humburg i la posada en escena és d’Immo Karaman. Una proposta dramatúrgica que, lluny de fer apologia dels mals del totalitarisme soviètic, aprofita per remarcar-ne el caràcter grotesc i fins i tot els trets criminals.

L’elegància sagnant d’Opus Arte
Opus Arte acostuma a presentar de manera molt cuidada els seus productes. En aquest cas, ens arriba una Salome de Richard Strauss gravada al Covent Garden de Londres el 2008. La direcció escènica de David McVicar, de qui s’inclou una entrevista en el segon dels dos discos que formen l’estoig, incideix en l’aspecte sanguinari d’una òpera sense concessions, violenta i feréstega, en el context d’un ambient decadent i destruït per la tirania del rei Herodes. Nadja Michael és una Salomé eficaç escènicament però a la que falta la força necessària per ser la serp que amaga la seva fràgil figura. L’Herodias de Michaela Schuster té la mala bava requerida i l’Herodes de Thomas Moser la luxúria inherent al personatge. El millor, sens dubte, és el Jochanaan de Michael Volle, l’extraordinari Beckmesser de les dues últimes versions d’Els mestres cantaires a Bayreuth.