12.11.08

NOZZE EQUILIBRADES, AMB MÉS VIRTUTS QUE DEFECTES

Abans que res, un excurs per a la història: un 11 de novembre del 1984, un jove adolescent de 15 anys assistia per primera vegada en la seva vida a una funció d’òpera al Liceu. Era amb el seu pare, a un lateral de cinquè pis i la representació escollida unes Nozze di Figaro de les que aquell noiet, que ja aleshores sabia (sense poder-ho raonar) que Mozart no era el compositor que més li agradava sinó el que més estimava, va preservar-ne la memòria. Exactament 24 anys després, aquell adolescent era un home de 39 primaveres, que ja sabia com (però no per què) estimava Mozart. I tornava al Liceu amb la mateixa òpera. Entremig havien passat moltes coses: el teatre, freqüentat des d’aquell dia de tardor de 1984, s’havia incendiat, reconstruït i reobert. Mentrestant, aquell jove adolescent va aprofitar el temps. I, conscient però encara no prou agraït pel privilegi que això suposava, 24 anys després, de disposar de diverses tribunes públiques per parlar d’òpera, ja fos davant dels micròfons d’una ràdio pública o a través de les pàgines virtuals… d’un dietari operístic.

Equilibri escènic
Oficialment, la temporada 2008-09 del Liceu s’ha obert amb Le nozze di Figaro. Un signe de normalitat (i pensar que aquesta òpera no va arribar a Barcelona fins el 1916!) i una alegria pel cos, perquè una partitura com la mozartiana encomana alegria i reflexió nostàlgica. No és una peça tallada per un únic patró, sinó un compendi molt savi sobre les riqueses i les limitacions de la condició humana, amb tots els seus defectes i totes les virtuts. Defectes i virtuts van ser també les constants del muntatge de Lluís Pasqual, tot i que són les virtuts les que primen per damunt dels defectes. La principal virtut rau en el fet que el director de Reus explica, i bé, el fons i la forma de l’òpera de Mozart: un fons amb ressonàncies còmico-eròtiques, però que també adquireix trets dramàtics, en el context d’una forma de comèdia, d’aquelles que abans en deien “de tresillo”. Pasqual deixa de banda el rerefons de crítica social (inexistent en el text de Da Ponte, subtilment present en els pentagrames mozartians) i va al gra, divertint i divertint-se. Importa menys que l’acció s’ambienti del segle XVIII original a uns imprecisos anys 30 del XX, perquè queda una història ben narrada, amb els lògics (però en aquest cas irrellevants) anacronismes de tota funció desplaçada de l’època original. El bon espai escènica dissenyat per Paco Azorín es complementa amb la discreció del vestuari de Franca Squarciapino i amb la irregular il.luminació d'Albert Faura. El principal defecte és que el conjunt de bones idees i el ritme còmic de la primera part es dilueixi a la segona, amb un quart acte mancat d’humor i amb imprecisions i buits escènics que fins i tot poden arribar a fer incomprensible la història si no es té una mínima idea de l’embolicada trama que la sustenta.

Equilibri musical
Virtuts i defectes ocupen també l’espai de l’equip musical, homogeni i sense ostensibles altibaixos: Antoni Ros Marbà estima Mozart i es nota, encara que el so (i aquest és un defecte) no es projecti amb el necessari equilibri en un primer acte amb veus lleument ocultes per una orquestra amb excessiva presència. Les coses milloren malgrat alguns desquadraments, però per damunt de tot Ros signa unes Nozze di Figaro molt mozartianes i equilibrades, sense escarafalls filològics i sense esllanguiments romàntics: correctes però no genials.
Aquest equilibri es contagia a un equip de cantants que van saber estar, tot i algunes obviables excepcions, al seu lloc en estil i presència escènica. Defectes n’hi van haver, perquè la d’ahir era una funció inaugural i sempre queden serrells per llimar: amb Mozart sempre faltaran assajos per acabar de quadrar el cercle. Però vam sortir del teatre amb bon regust de boca en el context d’una funció que el públic va seguir amb interès i aplaudiments generosos per a tothom.
Sempre hem estimat (i no pas poc) la soprano Ofelia Sala, Susanna que va començar amb poc relleu però que aviat va escalfar motors, coronant la bona feina amb un feliç “Deh vieni non tardar”. El baix baríton Kyle Ketelsen, Leporello del Don Giovanni de la temporada passada, assumia ara el rol titular. El cantant nord-americà és un Figaro de categoria pels mil-i-un matisos que sap donar al paper en una sàvia barreja de mala bava i sofriment (algú ha reflexionat sobre la sàvia evolució del personatge al llarg de l’òpera?). Una altra de les virtuts del muntatge va ser la veterania de Sophie Koch en la pell d’un Cherubino mancat de majors dosis de malícia però d’eficàcia i propietat musicals. I, tot i que virtuosos, va ser una llàstima que la parella que formen el Comte i la Comtessa no gaudís d’una especial compenetració entre els artistes assignats per als papers aristocràics: al Comte de Ludovic Tézier li va faltar força, per bé que va saber reforçar la ridiculesa del personatge i que va brillar en la seva ària del tercer acte. Però als concertants semblava ocupar un discret segon lloc. Per altra banda, la Comtessa d’Emma Bell, va tenir l’elegància, i l’exquisidesa en el cant (i en la presència física), però no pas ni el timbre ni el color per a la part, que requereix més volatilitat i menys metall. Entre els secundaris, vam tenir el luxe de comptar amb Raúl Giménez o Marie McLaughlin com a Basilio i Marcellina, a qui se’ls van manllevar les seves (intranscendents des del punt de vista dramatúrgic) àries del quart acte. Menys fortuna vam tenir amb l’opac Bartolo de Friedemann Röhlig, i en canvi hem de saludar amb una barretada la deliciosa Barbarina d’Eliana Bayón i el bon paper de Valeriano Lanchas (Antonio) i Roger Padullés (Curzio).

Adrenalina
Als camerinos es respirava satisfacció i l’adrenalina s’escampava escales avall. Alguns esquitxos van acabar a les copes de cava, servides a un foyer poblat de cares conegudes: la d’ahir era una funció amb molts vips. Però el clima creat va ser bo i la compenetració i complicitat entre públic i escenari va contribuir a fer de la d’ahir una nit feliç. Sense eufòries, com mana el sempre just equilibri de la saviesa mozartiana.

5 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Moltes gràcies. Estic d'acord, penso el mateix.
T'aconsello que vagis a sentir la Comtessa cantada per Maite Alberola.
L'altre dia vaig sentir el pregeneral i crec que val la pena.
Miquel

3:22 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Moltes felicitats per l'aniversari,les voltes que dona la vida, la mateixa òpera i el mateix dia.
Felicitats pel Blog¡¡¡

10:56 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Estic d'acord en moltes coses, però voldria saber perquè el mestre Ros ha escollit la versió reduïda de la partitura, la mateixa que va escollir Gardiner per les seves Nozze.

12:31 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

JO encara no he anat a veure-la, però m'acabes de donar una alegria. M'agraden les noces de Figaro, però si és en una versió reduida MOLT MILLOR, quan la van fer fa unys anys amb la Bayo i Regina Schor,s'em va fer pesadeta sobre tot al final...

4:49 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Jaume, feliçment penso que mai podràs ser objectiu amb Mozart degut a aquests inicis que rememores. Amb tant de trumfos a les mans la versió d'ahir em va semblar en conjunt apagada. Cap dels cantants, a no ser el Basilio de Raúl Giménez, es va apoderar de l'escenari i va irradiar aquell plus que fa que les òperes siguin vives. (Potser també la màgia de l'aspecte de la comtessa abans de cantar el "Dove sono"). Recordo haver-m'ho pasat molt millor amb la producció que va dirigir Peter Sellars, temporada 91/92 ? al Liceu, on en un gratacels de nova York els dos pisos (el d'abaix pel servei i el de dalt pels senyors) donaven molt de joc escènic. Una grata sorpresa enguany va ser una versió reduïda que, coordinada per Manuel Torrell, es va presentar a la Faràndula en una edició concentrada sense recitatius, explicats per un escuet majordom,i en que la versió per a octet de vent de J.N.Wendt, molt ben interpretada, va ser plenament mozartiana, amb tot el perfum...
JMB

6:01 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home