TORNA EL DON GIOVANNI DE LOSEY

Reconec que no puc ser gaire objectiu amb una pel.lícula com el Don Giovanni que Joseph Losey va dirigir el 1979. El meu pare va dur-me-la a veure amb tretze anys i el record d’aquella tarda de diumenge al desaparegut cinema Ars persisteix, com un cop de puny estètic, en la meva memòria. D’aleshores ençà, he vist la pel.lícula unes deu vegades en cinema i una vintena en format vídeo o DVD. Per cert que a França circula una versió molt recomanable, en tres DVDs, amb el so remasteritzat i un ampli disc amb extres que inclou escenes del rodatge, entrevistes, etc.

Ara, i a partir del divendres 19, els cinemes Verdi reposen, des de divendres, aquesta pel.lícula. La relació entre òpera i cinema és difícil, per bé que sempre ha existit aquest matrimoni mixt, però La flauta màgica de Bergman, el Parsifal de Syberberg o aquest Don Giovanni de Losey demostren que amb intel.ligència i bon gust el matrimoni pot resultar ben avingut.

Losey va desplegar, gràcies a la tossuderia del productor Daniel Toscan du Plantier, un devessall d’idees gràcies a la inventiva del guionista Frantz Salieri i a l’escenografia d’Alexander Trauner, un espectacle sensacional. El marc natural de l’escenografia palladiana, el peculiar vestuari i perruqueria i l’equip musical, dirigit per Janinne Reiss al clave (els recitatius es gravaven en directe), dóna lloc a un producte únic. Òbviament, i vista gairebé trenta anys després, hi ha alguns problemes amb els cantants/actors (uns més cantants que actors i viceversa), algunes escenes poden resultar lleument forçades per imposicions de producció… però roman la traducció visual dels pentagrames de Mozart, amb tota la seva força i contundència. Per no parlar del rostre/màscara de Ruggero Raimondi en la pell d’un Don Joan per a la història… si més no cinematogràfica.