18.12.08

TORNA "SIMON BOCCANEGRA"

Torna al Liceu Simon Boccanegra en plenes festes nadalenques amb un doble repartiment al llarg de dotze funcions des del 23 de desembre fins al 14 de gener. Esperem que la cosa estigui a l'alçada. Verdi sempre s'ho mereix i un títol com aquest també.



Una mica d'història
El 1856, Giuseppe Verdi era un home conegut i reconegut, tant a Itàlia com fora. Aquell any adquiria noves finques rurals i musicalment estava més decidit que mai a abordar definitivament una òpera sobre El rei Lear de Shakespeare, un projecte llargament posposat i que mai s’acabaria de concretar en una partitura. Mentrestant, revisava Stiffelio (en el que seria la futura Aroldo) i La battaglia di Legnano.
La Fenice de Venècia va demanar al llibretista Francesco Maria Piave que convencés Verdi perquè escrivís una nova òpera, però Verdi, amb massa projectes entre mans i convalescent d’una malaltia estomacal (fruit de les pressions patides durant la composició de Les vespres sicilianes a París) volia temps. De fet, el teatre venecià volia l’òpera per al Carnaval de l’any següent. A la primavera d’aquell 1856, durant la seva estada a la finca de Sant’Agata, Piave va acabar convencent Verdi.
Després d’una nova estada a París per a la versió francesa d’Il trovatore, el compositor es va posar de ple a treballar en el títol destinat a La Fenice: Simon Boccanegra. També inspirada (com Il trovatore) en un drama d’Antonio García Gutiérrez, l’obra explicava l’ascensió i caiguda del corsari Simon Boccanegra com a Dux de Gènova, enmig de conxorxes i de conspiracions polítiques a les quals calia afegir conflictes familiars impossibles des del punt de vista teatral. Potser això és el que va fer que l’òpera fracassés en la seva estrena a La Fenice, el 12 de març de 1857. Cal recordar que en el mateix teatre i quatre anys abans, La traviata també fracassaria, tot i que més aviat a causa del tema del llibret.

Una òpera fracassada
En una carta adreçada a l’editor Ricordi, el deixeble de Verdi Emanuele Muzio feia saber poc abans de l’estrena de Simon Boccanegra que segurament l’obra fracassaria la nit de l’estrena, però no pas les següents. Deia Muzio: “és una creació meravellosa, commovedora, plena de moviment (...) és solemne, amb un final esplendorós, però tan sols el públic de Milà o Roma és capaç de comprendre totes les seves belleses a la primera audició”. Efectivament, a partir de la tercera nit veneciana l’òpera va ser un èxit, tot i que Verdi seguia disgustat pel fracàs de l’estrena. Fins i tot va parlar de conxorxes conspiratives de Meyerbeer i d’altres músics jueus com a possible origen del desastre. Els instigadors s’haurien aplegat a l’entorn del compositor Samuele Levi, que hauria pagat una claca en contra de Verdi. De fet, part de les crítiques negatives publicades desaprovaven el llibret i es va arribar a dir que era del mateix compositor, la qual cosa va fer que Piave intervingués en favor del seu amic Verdi.
El juny de 1857 l’òpera es va estrenar amb gran èxit a Reggio Emilia i també a Nàpols. En canvi, la Scala de Milà va tornar a rebre Simon Boccanegra amb una desaprovació unànime. El fracàs milanès (sembla que provocat en part per un repartiment mediocre) va fer que Verdi adrecés una carta a Ricordi exulpant-se i en què deia: “Boccanegra no és inferior a moltes de les meves òperes que han tingut molta més fortuna; potser fa falta una execució, més refinada i una audiència que vulgui escoltar. Quin lloc tan trist, el teatre!”.
Simon Boccanegra va ser una espina clavada al cor de Verdi, la qual cosa explica que el 24 de març de 1881, 24 anys més tard, es reestrenés a La Scala (ara amb gran èxit), després de la revisió a què Verdi va sotmetre la partitura. Per això va demanar al llibretista i compositor Arrigo Boito (autor dels llibrets d’Otello i Falstaff) que retoqués part del text de Piave. Verdi va confessar en una carta al Comte d’Arrivabene que estava “restituint les potes d’un vell gos al que van apallissar a venècia i que es diu Simon Boccanegra” i aquella restitució va afectar, sobretot, el final del primer acte, quan Boccanegra reuneix el seu consell i s’enfronta a un amotinament. La seva crida a la reconciliació va causar gran efecte i l’èxit de les funcions (en què participaven el baríton Victor Maurel i el tenor Francesco Tamagno) va contrastar amb els escassos ingressos de taquilla..
Aquesta òpera no ha passat mai a ser un dels títols del gran repertori de Verdi en els circuits operístics internacionals, la qual cosa és una veritable llàstima perquè, sense el tremp de Rigoletto, sense l’enginy melòdic d’Il trovatore o sense la complexitat psicològica d’Aida, Don Carlo o Otello, Simon Boccanegra conté més virtuts que defectes.
Influïda per l’òpera alemanya i francesa contemporània, però amb els trets innegables de la personalitat verdiana, Simon Bocanegra demostra que Verdi vol defugir dels esquemes de la recent “trilogia popular” caminant cap a les futures produccions de la seva etapa madura, com Un ballo in maschera, La forza del destino o Don Carlos.

Fosca vocalitat
En el seu estudi L’art de Verdi, Massimo Mila defineix Simon Boccanegra com una òpera baronívola per la seva fosca instrumentació i pel fet de tenir com a protagonistes tres veus greus: les de Boccanegra i Paolo (barítons) i la de Jacopo Fiesco (baix). El baríton que encarnava el paper titular a l’estrena de l’òpera va ser Leone Giraldoni, per a qui més tard Verdi escriuria la part de Renato en l’estrena de la també controvertida Un ballo in maschera. El paper de Simon és brillant i obscur la vegada: brillant en el pròleg i en el primer acte i obscur en els dos últims, quan el personatge dedueix ser víctima de les conxorxes del pèrfid Paolo: el “Del mar sul lido tra gente ostile” del pròleg, per exemple, revela un sentit evocatiu i enyoradís no exempt de dificultats per la zona aguda que ha d’explorar el baríton.
Fiesco té la seva gran escena en aquest mateix pròleg, amb el recitatiu “A te l’estremo addio” que precedeix l’ària “Il lacerato spirito”, simple melòdicament però de gran efecte emocional i amb una estructura que anticipa la futura gran ària de Felip II “Elle ne m’aime pas” del Don Carlos. És, en aquest sentit, una ària per a baix i destinada a un personatge que assumeix diverses contradiccions: d’una banda, la seva soledat; d’una altra, la confiança en un Déu absent, formalitzat en les veus del cor, que entonen un “Miserere” a la memòria de Maria, la filla que Fiesco acaba de perdre i que ha estat amant de Simon Boccanegra, cosa que justifica l’odi de Fiesco cap al corsari, encara que en aquest moment el rencor queda desplaçat i tan sols trobem la soledat i la serena desesperació de Fiesco.
Amelia, la soprano, és un personatge dolç però sense la ingenuïtat de víctimes a l’estil de la Gilda de Rigoletto. En tot cas amb una generosa volatilitat en la seva ària del primer acte, “Come in quest’ora bruna”, una de les millors pàgines per a soprano del Verdi madur. Al seu costat, el paper de tenor és confiat al personatge de Gabriele Adorno, heroic i amb trets que apunten el futur Otello, per exemple en l’impetuós “Cielo, pietoso” del segon acte. Amb tot, és cert que musicalment, la inventiva melòdica de la partitura no té els trets característics de les òperes més populars, potser perquè Verdi, conscient de la feblesa del llibret, es preocupa per dibuixar musicalment allò que l’escena impossibilita.

1 Comments:

Anonymous googler said...

Some of the content is very worthy of my drawing, I like your information!
costume jewelry

12:03 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home