MESTRES SÀVIAMENT CAPGIRATS

Convindria, abans d’anar a l’òpera, que els espectadors no es conformessin tan sols amb conèixer l’argument: llegir (o rellegir) el llibret, amb una bona traducció, ajudaria sobremanera a entendre els textos, els pretextos i els metatextos d’allò que es canta. Per exemple, la magnífica traducció que ha fet Lourdes Bigorra de Die Meistersinger von Nürnberg que des d’ahir es pot veure al Liceu. Potser, això ajudaria a racionalitzar determinades actituds que no sempre fan justícia a l’espectacle vist al llarg d’una generosa sessió de sis hores de durada. És clar que també hi ha la música, i justament per això també és obligat escoltar-la o reescoltar-la amb l’esperit renovat, com si fos una primera vegada. Si la majoria d’assistents al teatre ahir haguessin seguit aquest bon costum, no hi hauria hagut tanta unanimitat en protestar l’espectacle que signa Claus Guth, i que és discutible en alguns punts però incontestable en la seva factura global.

Perquè l’essència d’una òpera com Die Meistersinger… és el capgirament social a través de l’art. I Hans Sachs i Walther von Stolzing (no crec, com diu Fernando Herrero en un dels articles del programa de mà, que sigui tan sols Sachs) personifiquen la complexitat del propi Wagner, home i artista, que va escandalitzar els seus i va capgirar les bases de l’òpera, esdevinguda a partir d’aleshores un tot molt més ric, perpetuada en la seva totalitat artística.

El muntatge de Guth, que reprèn explícitament aquest capgirament al segon acte, comet alguns excessos, com la castració de Beckmesser al final del mateix acte. Però per altra banda, i aquí rau part del seu encert, entén la globalitat de la transversalitat literària, per exemples amb les cites al Somni d’una nit d’estiu shakesperià. Però també la transversalitat històrica en un dels moments més esfereïdors de l’espectacle, quan al final, i mentre els nuremburguesos aclamen Sachs després del panegíric sobre la superioritat de l’art alemany, Beckmesser atravessa de punta a punta l’escenari ferit de mort i arrossegant el seu cos cap a un no espai. Una manera molt fina però ben desacomplexada de recordar que aquesta era l’òpera predilecta de Hitler, i que mentre ell saludava des del balcó del Festpielhaus de Bayreuth, homes i dones, jueus i gentils, o bé erraven per Europa fugint dels seus sicaris o bé sortien directament per les xemeneies dels caps d’extermini.

És clar, una mirada superficial, exercida tan sols des de l’apatia cap a un text brillant, o una escolta passiva i esnob no permeten entendre que Guth visualitza no tan sols la partitura, sinó també el pretext, el text i el metatext wagnerians i la riquesa dels seus pentagrames.

Música al cent per cent

Die Meistersinger... és una òpera-esdeveniment. I ho és perquè cal aplegar un equip musical sense fissures si es vol que l’engranatge funcioni. I al Liceu va funcionar des de l’excel.lència, en una vetllada que va deixar plenament satisfet qui signa aquestes ratlles.

Gran part de la responsabilitat va recaure en Sebastian Weigle que demostra, després d’haver dirigit la partitura els darrers dos estius a Bayreuth, que la coneix a la perfecció i que se l’ha feta seva. Confesso que em va una mica de por el preludi, perquè pensava fins a quin punt la pastositat dels primers compassos volien evocar l’ombra, inassolible, del gran Toscanini. Però aviat es va constatar que Weigle té prou personalitat per encarar uns Meistersinger des d’una òptica i una presa de posició pròpies. Orquestra i cor s’hi van lluir sense defallir al llarg d’una nit maratoniana en tots els sentits.

Albert Dohmen va ser un Sachs que va mostrar cert cansament al final, però sense defallir en l’intent. El retrat del personatge és vist des de la serenor i musicalment hi respon amb rotunditat i homogeneïtat. Lògicament, d’un Sachs tothom espera uns “Wahn! Wahn!” emesos amb força i contundència. I Dohmen no va decebre.

Sobre el paper, confesso que no creia en l’Eva de Véronique Gens, però la soprano francesa va sorprendre per un cant transparent, molt musical i que demostra que el personatge wagnerià és, potser, el més mozartià de la seva galeria. Llàstima de l’horrorosa perruca que (des)lluïa, perquè el físic de la Gens és prou apte com perquè quedi dissimulat.

Un altre dels moments esperats és la cançó del premi, que de fet Walther canta en tres ocasions al tercer acte, sense que això ens faci oblidar la cançó del primer. Robert Dean Smith també es mou en el terreny de l’homogeneïtat i d’un cant poderós, amb musicalitat innata i seguretat en el terreny que trepitja.

Bo Skovhus és un cantant que al Liceu sembla haver anat de més a menys. Recordem, per exemple, que l’any passat no va convèncer com a Wolfram en les funcions de Tannhäuser. Com en el cas de Gens, no creia en el Beckmesser del baríton danès i, com en el cas de la soprano francesa, m’equivocava. Skovhus interpreta el personatge del mestre cantaire amb el patetisme just i la comicitat mesurada, fruit potser de la seva entesa amb Guth, que retorna als Meistersinger l’element còmic inherent al personatge. Excel.lent cantant-actor, Skovhus va estar a l’alçada amb coneixement de causa.

Aquesta excel.lència es va encarnar igualment en el compacte David de Norbert Ernst, complement perfecte de l’eficaç Magdalene de Stella Grigorian, al costat del notable Pogner de Reinhard Hagen i del correcte Kothner de Robert Bork.

Èxit o fracàs d’aquests Meistersinger? Jo crec que són un èxit. De llarg, és l’espectacle de la temporada que més m’ha convençut perquè l’ajustat encaix de les parts que el configuren. I això és molt, tractant-se d’un Wagner majúscul com aquest (… i quin Wagner no és majúscul?). Polèmic? Tant com calgui (… i quan Wagner no és polèmic?)