18.3.09

MESTRES SÀVIAMENT CAPGIRATS

Convindria, abans d’anar a l’òpera, que els espectadors no es conformessin tan sols amb conèixer l’argument: llegir (o rellegir) el llibret, amb una bona traducció, ajudaria sobremanera a entendre els textos, els pretextos i els metatextos d’allò que es canta. Per exemple, la magnífica traducció que ha fet Lourdes Bigorra de Die Meistersinger von Nürnberg que des d’ahir es pot veure al Liceu. Potser, això ajudaria a racionalitzar determinades actituds que no sempre fan justícia a l’espectacle vist al llarg d’una generosa sessió de sis hores de durada. És clar que també hi ha la música, i justament per això també és obligat escoltar-la o reescoltar-la amb l’esperit renovat, com si fos una primera vegada. Si la majoria d’assistents al teatre ahir haguessin seguit aquest bon costum, no hi hauria hagut tanta unanimitat en protestar l’espectacle que signa Claus Guth, i que és discutible en alguns punts però incontestable en la seva factura global.

Perquè l’essència d’una òpera com Die Meistersinger… és el capgirament social a través de l’art. I Hans Sachs i Walther von Stolzing (no crec, com diu Fernando Herrero en un dels articles del programa de mà, que sigui tan sols Sachs) personifiquen la complexitat del propi Wagner, home i artista, que va escandalitzar els seus i va capgirar les bases de l’òpera, esdevinguda a partir d’aleshores un tot molt més ric, perpetuada en la seva totalitat artística.

El muntatge de Guth, que reprèn explícitament aquest capgirament al segon acte, comet alguns excessos, com la castració de Beckmesser al final del mateix acte. Però per altra banda, i aquí rau part del seu encert, entén la globalitat de la transversalitat literària, per exemples amb les cites al Somni d’una nit d’estiu shakesperià. Però també la transversalitat històrica en un dels moments més esfereïdors de l’espectacle, quan al final, i mentre els nuremburguesos aclamen Sachs després del panegíric sobre la superioritat de l’art alemany, Beckmesser atravessa de punta a punta l’escenari ferit de mort i arrossegant el seu cos cap a un no espai. Una manera molt fina però ben desacomplexada de recordar que aquesta era l’òpera predilecta de Hitler, i que mentre ell saludava des del balcó del Festpielhaus de Bayreuth, homes i dones, jueus i gentils, o bé erraven per Europa fugint dels seus sicaris o bé sortien directament per les xemeneies dels caps d’extermini.

És clar, una mirada superficial, exercida tan sols des de l’apatia cap a un text brillant, o una escolta passiva i esnob no permeten entendre que Guth visualitza no tan sols la partitura, sinó també el pretext, el text i el metatext wagnerians i la riquesa dels seus pentagrames.


Música al cent per cent

Die Meistersinger... és una òpera-esdeveniment. I ho és perquè cal aplegar un equip musical sense fissures si es vol que l’engranatge funcioni. I al Liceu va funcionar des de l’excel.lència, en una vetllada que va deixar plenament satisfet qui signa aquestes ratlles.

Gran part de la responsabilitat va recaure en Sebastian Weigle que demostra, després d’haver dirigit la partitura els darrers dos estius a Bayreuth, que la coneix a la perfecció i que se l’ha feta seva. Confesso que em va una mica de por el preludi, perquè pensava fins a quin punt la pastositat dels primers compassos volien evocar l’ombra, inassolible, del gran Toscanini. Però aviat es va constatar que Weigle té prou personalitat per encarar uns Meistersinger des d’una òptica i una presa de posició pròpies. Orquestra i cor s’hi van lluir sense defallir al llarg d’una nit maratoniana en tots els sentits.

Albert Dohmen va ser un Sachs que va mostrar cert cansament al final, però sense defallir en l’intent. El retrat del personatge és vist des de la serenor i musicalment hi respon amb rotunditat i homogeneïtat. Lògicament, d’un Sachs tothom espera uns “Wahn! Wahn!” emesos amb força i contundència. I Dohmen no va decebre.

Sobre el paper, confesso que no creia en l’Eva de Véronique Gens, però la soprano francesa va sorprendre per un cant transparent, molt musical i que demostra que el personatge wagnerià és, potser, el més mozartià de la seva galeria. Llàstima de l’horrorosa perruca que (des)lluïa, perquè el físic de la Gens és prou apte com perquè quedi dissimulat.

Un altre dels moments esperats és la cançó del premi, que de fet Walther canta en tres ocasions al tercer acte, sense que això ens faci oblidar la cançó del primer. Robert Dean Smith també es mou en el terreny de l’homogeneïtat i d’un cant poderós, amb musicalitat innata i seguretat en el terreny que trepitja.

Bo Skovhus és un cantant que al Liceu sembla haver anat de més a menys. Recordem, per exemple, que l’any passat no va convèncer com a Wolfram en les funcions de Tannhäuser. Com en el cas de Gens, no creia en el Beckmesser del baríton danès i, com en el cas de la soprano francesa, m’equivocava. Skovhus interpreta el personatge del mestre cantaire amb el patetisme just i la comicitat mesurada, fruit potser de la seva entesa amb Guth, que retorna als Meistersinger l’element còmic inherent al personatge. Excel.lent cantant-actor, Skovhus va estar a l’alçada amb coneixement de causa.

Aquesta excel.lència es va encarnar igualment en el compacte David de Norbert Ernst, complement perfecte de l’eficaç Magdalene de Stella Grigorian, al costat del notable Pogner de Reinhard Hagen i del correcte Kothner de Robert Bork.

Èxit o fracàs d’aquests Meistersinger? Jo crec que són un èxit. De llarg, és l’espectacle de la temporada que més m’ha convençut perquè l’ajustat encaix de les parts que el configuren. I això és molt, tractant-se d’un Wagner majúscul com aquest (… i quin Wagner no és majúscul?). Polèmic? Tant com calgui (… i quan Wagner no és polèmic?)

13 Comments:

Anonymous Anónimo said...

BRAVO MAESTRO!!!!
Mònica

7:10 p. m.  
Blogger Joaquim said...

Hola Jaume, tornant la amable visita et diré que ahir vaig estar en una posició privilegiada al teatre, que em permetia veure l’espectacle i llegir el text, tot i que sense ànim de fer-me el pedant, conec força bé.
Em va costar veure tot el que vas veure tu. És clar que un cop llegit el teu comentari, el diumenge quan torni a veure aquests Meistersinger estaré més atent. Tot i així aquesta visió críptica que mostra Guth, crec que no li escau a aquesta òpera o potser és que aquesta visió no m’agrada. Ara bé, el públic protesta de manera unànime (no va ser el meu cas, doncs no em va agradar però no vaig trobar que fos protestable) i això és legítim. Pensar que els que protesten són ignorants, és una presumpció per part teva una mica perillosa. Em sembla entendre que titlles a tots aquells que varen mostrar enuig al equip de la direcció escènica,com a ignorantots que abans no s’han documentat. I si s’han documentat i no han vist res del que volien veure? o senzillament no estan d’acord amb l’estètica i l’ètica del muntatge?. Pot ser, no?. Fer-nos creure que els que protesten no entenen res és, deixem-ho dir-te, una mica presumptuós.
La protesta no crec que sigui vàlida per demostrar que no estem d’acord amb una visió, tan sols s’ha de protestar quan una cosa està mal feta i aquest no és el cas, però quan la protesta és tan generalitzada, és que hi ha alguna cosa que no ha acabat de rutllar del tot.
Per sort Wagner, va salvar la nit.

8:50 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Si haguessis hagut de patir el BALLO d'en Guth a Amsterdam, xiularies tot i que t'agradès els MESTRES (que, naturalment, no tinc temps ni ganes d'anar a veure...voldria escoltar-lo però amb la foto ja en tinc prou...serè esnob o superficial o arcaic, però hi ha coses que no tinc per què soportar quan no m'interessen...Es una qüestió d'edat també, sospito...Vaig llegir la crítica del ex director de Bilbao, Irurzun, que diu exactament el contrari que tu al respecte...i té si fa no fa la meva edat...I com que era encara més gran, no vulguis saber el que hauria dit la nostra estimada Victoria que coneixia una mica aquest' òpera.....Si ja ho deia als anys 80 del segle passat....) Una abraçada i que et segueixi agradant perquè entenc que és molt feixuc si no (ben que ho sé)...
Jorge

9:03 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Este montaje es una pura maravilla. Los que protestan siempre caen en la misma tentación: estancarse en un inmovilismo del todo trasnochado. Qué casualidad: Wagner provocaba en su día este tipo de escándalos...
Viva Wagner, Viva Radigales!

9:05 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Joaquim,
Em sembla que en Jaume Radigales no es mostra pressumptuos ni, com en alguna altra vgada, prepotent, al contrari. Personalment, al muntatge no em va agradar gaire, però es que a mi aqusta opera sempre m'avorrit. Pero estic d'acord que ens hem d'informar molt millor. Aquest mati he llegit les notes del programa de ma i crec que hi ha moltes mes coses del montatge que, si el veig un segon cop, entendria millor i disfrutaria mes- No crec que torni: Wagner em sembla una tabarra! Visca Verdi!!!
LL.

9:41 p. m.  
Blogger Joaquim said...

Mira Ll., si abans de veure l'òpera haig de llegir el programa de ma, que acostumo a llegir còmodament a casa un cop he vist l'espectacle, per tal de que em doni les claus per entendre el muntatge, no anem bé.
Confio en el meu coneixement de l'obra (en aquest cas) i en la meva capacitat de desenvolupar mentalment i emocionalment, les idees que em proposen al moment.
Diguem aventurer?
Anònim, en mom de la modernitat ens hem hagut d'empesar veritables raves i comparar l'obra de Guth (notable Fliegende Holländer a Bayreuth i discutibles Nozze a Salzburg) amb Wagner és un pel exagerat, penso.
Hauries de preguntar a tots aquells que varen mostrar el seu enuig amb la proposta, per saber si son “mobilistes” o immobilistes tranuitats. Hi varen haver moltes més protestes que altres cops o és que Wagner porta al teatre a la caverna ideològica?

10:32 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

No em semblà un muntatge tant terrible, malgrat determinats moments força passats de rosca, però crec que anar l´òpera no ens ha de significar haver llegit un assaig intelectualitzat sobre el que determinat senyor que cobra molts de calers preten. Comparteixo amb el Joaquim que malament anem quan hi tant divorci entre el que es canta i el que es veu. Potser com a professor universitari trobes que està molt bé aquesta contextualització, però encara que el programa de mà contribueixi a entendre millor el què preten el director d´escena, no cal titllar d´ignorants tots aquells que no han fet aquesta aproximació prèvia. Jo tampoc vull l´immobilisme escènic però es pot ser renovador sense caure en xorrades, recordo encara aquell ballet del Don Carlos en francès que justament tiraven a terra un "konzept" molt reixit. Potser les paraules de Hans Sachs al final diuen molt de quina seria la més adeqüada manera d´abordar el gran repertori.
Per cert, com a la majoria de Wagners, unes bones estissores li anirien molt bé, perquè mira que hi ha moments que sobren i que fan que els aficionats tinguin diferents vares de mesurar. Jo, el deixava en tres horetes justes!
Per cert, un pal d´entreactes. Per això tenim una maquinària escénica tant ultramoderna?
Tampoc la reveuré, prefereixo escoltar-me-la, encara que trobo que va ser un espectacle força interessant.
M´afegeixo al Visca Verdi!!! ;-)
P.

8:57 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

"....l’essència d’una òpera com Die Meistersinger… és el capgirament social a través de l’art".

No estic gens d'acord amb aquesta afirmació del Sr. Radigales.

I en aquest cas, penso que TOT Wagner es pot gaudir sense que ens hagin d'explicar ves a saber què amb l'escenografia. Wagner era complexe, però no críptic. No hi ha res amagar, i no entenc, ni gaudeixo, i em fatiguen molt, els registes que han descobert el Sant Grial i resulta que només el veuen ells.

Però més enllà dels missatges secrets, d'aquesta escenografia no em va agradar la il·luminacio, ni el vestuari (TOT incongruent: pantalons curts...? els mestres vestigs com els del Tribunal d'Aigües de València...?). Els mobles gegants no ténen cap justificació, ni els ninots (si els cremessin...). Com que no estic d'acord amb el capgirament, no entenc perquè s'han de capgirar terre i sostre. El ballet dels bedells, insofriblement ridícul, com el moviment del cor a la darrera escena.

Perdoneu que vagi enumerant detalls, però és el que vaig anar pensant a mesura que el veia.

Jo no em tinc per un antiquat, precísament, el darrer Lohengrin del Liceu era incongruent, però bonic, i vaig aplaudir. En aquest cas, em va faltar un pel per esbroncar jo mateix. Això sí, es l'esbroncada més forta que conec.

I pel que fa el respecte envers el públic, si el públic no es prou intel·lectual com per entendre els raonaments del sr. Radigales, doncs deixem-nos estar d'escenografies trencadores, i anem a l'americana: que singuin simplement maques. Ho sento per vosaltres que heu gaudit amb aquest bodri, però ja n'hi ha prou.

10:06 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Dues ratlles per felicitar-te per la teva crítica dels "Meister" al teu blog! Hi estic totalment d'acord. També em va convèncer bastant la de l'amic Casanovas a l'AVUI, tot i que ell és una mica més dur que tu amb els cantants. Impresentable la "PERSÏADA" de L.V.! Només dues observacions: vaig trobar a faltar um Sachs més "carismàtic".

Penso que hi ha un grapadet de papers a l'òpera que no n'hi ha prou amb fer-los bé (o fins i tot, molt bé) i que necessiten un plus indefinible (Carmen, Violeta Valery, Emilia Marty, la Mariscala, Salomé, Boris, Billy Budd, Grimes, Onegin, el marquès de Posa, Senta ...). Un d'ells seria Sachs. L'ultim Sachs carismàtic que recordo "live" va ser Theo Adam, que vaig "experimentar" a Múnic l'any 1972! (aventatges de ser vell!) I també em va convèncer força, molts anys després, Tomlinson a la RO sense ser l'Adam. En disc, tan Ferdinand Frantz com Hotter em semblen excepcionals, com a tothom! També diuen que ho era Schöfler en viu, però la seva veu enregistrada mai no m'ha agradat. Crec que avui podria ser un Sachs carismàtic Bryn Terfel, però jo diria que encara no l'ha fet mai! Té el feeling i el físic ideals!

Una altra observació: em va sobrar el recurs de la pantalla al parlament final de Sachs, primer, perquè és innecessari, i, després, perquè sembla voler recolzar unes interpretacions "polítiques" que estic segur que no són a l'obra.

¿Has sentit parlar del "Don Giovanni" de Guth al Fesival de Salzburg de l'any passat? No l'he vist, però la idea "no està mal": en el duel del començament no és Giovanni qui mata el Comendador sinò el Comendador que fereix de mort Giovanni. La resta de l'obra és un revisió de la vida del protagonista abans de la mort "defintiva". I tinc entès que donya Anna se suïcida! (com Beckmesser: una mica fort, ¿oi?) És enginyós, però, com tot, s'hauria de veure. Controvèrsia dels crítics, malgrat que tots van estar d'acord en posar "verda" la direcció muscial de de Billy i subratllar la mediocritat dels cantaires. Els Festivals ja no són el que eren!
Xavier R.

2:31 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Quanta pedanteria i snobisme hi ha actualment a les arts escèniques. Els productors es trenquen el cap per veure com fer-nos trencar-lo a nosaltres. Si l'òpera ja te un significat, perquè voler buscar-ne un altre? Que si Hitler, que si l'immobilisme, que si els jueus, que si... El drama en tindria que tenir prou amb allò que es representa i ser capaç de fer emocionar, cosa que amb les escenografies actuals és impossible, sempre has de estar pensant que vol dir, que significa. Ha no estic d'acord amb els "abucheos", m'inclino més amb un silenci sepulcral.

12:47 p. m.  
OpenID maxaue said...

Jo hi vaig anar dilluns. L'escenografia no era res de l'altre món, però jo la qualificaria de correcte. Amb encerts, com la inversió del escenari entre primer i segon acte, i desencerts, com l'aldarull del final del segon acte. Però em sembla una proposta escénica, com a mínim, interessant.
El que més em va agradar va ser la relectura de la partitura que en fa Weigle, eliminant moltes de les grandiloqüencies a les que estem acostumats per versions anteriors (Karajan, Furtwangler, e tutti quanti). L'única versió que jo conec a la que també li trobo un cert caràcter intimista és la de Bohm. I jo crec que aquesta òpera, gens heroica, es mereix aquest tractament, encara que molts l'hagin acusat de "camerística". Pel que jo vaig veure al fossar hi havia tot el que hi havia d'haver.
Salutacions!

10:55 a. m.  
Blogger Allau said...

Jaume, faré d'advocat del diable i aniré directament contra Wagner. I no és perque no m'agradi el compositor alemany (respecto el canon com el primer), però "Els mestres cantaires" és una òpera fallida. La crítica s'ocupa habitualment dels cantants, de l'orquestra o de la posta en escena; però aquí Wagner va fer un rave. Sublim, però rave. El primer acte (si deixem de banda l'obertura i la petita escena a l'església) és d'una total nul·litat dramàtica. En el segon acte, les mofes a Beckmesser es passen tres pobles i la conclusió és precipitada i confusa. Cal esperar al tercer acte per rebre les degudes satisfaccions. Ja sé que una part del públic es conforma amb tres "números" ben col·locats, però donat que Wagner defensava l'obra d'art total, aquí clarament no hi va arribar.

3:15 a. m.  
Blogger kalamar said...

hola, Jaume
els nous muntatges donen aires nous al Liceu. I em molesten les pitades...espero gaudir el dia 18 de la música i l'escena. una pregunta: una web amb els temes diferenciats de meistersinger?
gràcies,
Lula.

11:23 a. m.  

Publicar un comentario

<< Home