12.4.09

CAPULETI-VILLAZÓN: CARA A / CARA B

Deutsche Grammophon ens presenta dues novetats interessants, no sempre satisfactòries i que obliguen a allò dels vinils: cara A i cara B. La primera pels plats més forts i la segona per allò que, sense ser menystenible, no acaba de satisfer els paladars de tothom. És el que hi ha...

Cara A: Capuleti... de dues grans senyores
Una de les novetats més interessants de les que es presenten recentment és la que treu al mercat el segell groc i que no és altra que una completíssima versió de l’òpera de Vincenzo Bellini I Capuleti e I Montecchi. Hi ha diversos al.licients que, sobre el paper, fan sucosa i prometedora aquesta gravació que, i ja ens avancem, no decep, al contrari. En primer lloc, el fet que sigui una òpera en disc, cosa excepcional pels temps que corren, en què l’aposta de les discogràfiques és el DVD o, màxim, els discos de recital. Això sí, la gravació es va fer en directe a la Konzerthaus de Viena, en unes funcions en versió de concert, encara que no hi ha pràcticament res que faci notar el directe perquè la qualitat del so és excepcional; en segon lloc, la presència de dues grans senyores de moda però de fama justificada com són Anna Netrebko i Elina Garança, respectivament soprano russa al servei de Giulietta i mezzo letona als peus de Romeo. Totes dues en la versió original per a mezzo (Giuditta Grisi va assumir originàriament la part de Romeo) que Bellini va concebre per a l’òpera de 1830 i que obre el període central del compositor sicilià. A aquest duet de luxe s’afegeix un tenor com Joseph Calleja en la pell de Tebaldo. Calleja és un tenor maltès de carrera irregular però que demostra en aquesta gravació una maduresa vocal envejable i un redreçament de les limitacions vocals que de seguida, i malgrat la seva joventut, va demostrar als inicis de la seva carrera, ara amb homogeneïtat en els registres i amb brillntor a l'agut. També fa molt de goig el Lorenzo de Robert Gleadow, tots ells ben acotxats per la batuta de tot un mestre com Fabio Luisi davant de l’Orquestra Simfònica de Viena i de la Wiener Singakademie
Qui sap si l’embaràs, o potser la coherència i el rigor de la carrera de Netrebko, a banda del seu flirteig amb les tonteries mediàtiques, fan de la seva Giulietta un personatge gens mel.liflu i exquisit en el terreny de la musicalitat. La pronunciació no és el fort de la soprano russa, però sí el domini d’un belcanto que s’ha entossudit a abordar, i val a dir que amb èxit i amb no pocs encerts. L’altre plat fort del registre és el Romeo d’Elina Garança, quan encara és recent el disc compacte de la mezzo letona, un recital de belcanto pur com aquesta òpera de Bellini. La compenetració de les dues veus, dels dos timbres, la conjunció eslava i bàltica provoca una entesa d’alt voltatge musical en aquesta interpretació de les dues grans senyores.

Cara B: Villazón i Händel
Artista exclusiu de DG, Rolando Villazón interpreta per al segell groc fragments d’òperes de Händel (a més de dos fragments de l’oratori La resurrezione) acompanyat per una formació integrada per autèntic especialistes com els Gabrieli Players que dirigeix Paul McCreesh.
Villazón, superada la crisi que el va mantenir apartat dels escenaris i dels estudis de gravació fa poc més d’un any, reapareix ara amb un repertori que no és ni mai no serà el seu. Fora d’estil, però amb evident bona voluntat, el tenor mexicà s’esforça per convèncer però es queda a mig camí. Tamerlano, Serse, Ariodante i Rodelinda, a més de dos fragments de la citada Resurrezione, comparteixen espai en un disc compacte molt ben presentat, i que l’oient podrà adquirir en format convencional o en un estoig de luxe que també inclou un DVD amb extractes de les gravacions i declaracions de l’artista mexicà. No totes les peces enregistrades estan escrites per a tenor però segons declara Villazón a Richard Morrison en l’article inclòs a l’àlbum, va trobar irresistibles algunes d’aquestes pàgines.
Com deia, Villazón canta fora d’estil. Fa cent anys, Caruso cantava l’”Ombra mai fu” de Serse, el mateix que cinquanta anys més tard feia Franco Corelli. Però després va venir la filologia i es van posar les coses al seu lloc. I, si bé és cert que algunes opcions arqueològiques i filològiques han resultat excessives fins al ridícul, també és cert que tenors com Villazón no tenen per què abordar un repertori que no canten habitualment, una mica per allò que en castellà diuen “zapatero a tus zapatos”. És clar que cantants com Plácido Domingo aborden des de fa dos o tres anys papers com el Bajazet de Tamerlano, però aquesta és una excepció i fins i tot un caprici que a un tenor com Domingo se li pot permetre i fins i tot aplaudir, en part perquè l’home comença a estar a l’inici del final de la seva carrera com a cantant i també perquè papers com Bajazet podrien pertànyer a aquella estranya tessitura del “baritenor”. Però Villazón és i serà sempre un tenor i no serà mai un intèrpret de música barroca ni antiga malgrat aquell disc, de notable factura, amb peces de Claudio Monteverdi dirigit per Emanuelle Haïm. Händel, però, és una altra cosa. És primeríssim belcanto. I implica una contenció expressiva més gran i no fer notar en excés que es vol cantar aquest repertori radicalment diferent de com es canta, per exemple Puccini. I, és clar, quan l’esforç és tan evident, acaba que els extrems es toquen. I, sense fer el ridícul, sí que es pot dir que el resultat global ni convenç ni diverteix.
Però les modes són el que són, les pressions mediàtiques també i el senyor Villazón, que tan bé fa altres coses, pretén també excel.lir en un autor que no fa per ell. Les agilitats forçades són un llast, per exemple, tot i la capacitat expressiva del tenor mexicà que no pot dissimular les mancances en un repertori, insistim, que no fa per ell malgrat el bon (i en certa manera aplaudible) intent.

Bonus
Tot plegat, malgrat el desequilibri entre la cara A i la cara B, a l’espera que us parli del miracle d’Harmonia Mundi: l’Idomeneo mozartià dirigit per René Jacobs. Ja l’he sentit. I mereix un post a banda. Haureu d’esperar unes setmanes perquè l’àlbum surt el maig i el pacte “de cavallers” establert amb la discogràfica m’impedeixen que desvetlli, de moment, poca cosa més que l’opció val molt la pena. Seguirem informant.

1 Comments:

Blogger Ariodante said...

Desde luego, la grabación de Bellini con Netrebko y Garanca es excelente. Mis preferencias se inclinan por el lado de Garanca, aunque he de reconocer que incluso Netrebko me ha gustado, despojada de la vulgaridad en la que a veces ha llegado a caer.
Del pobre Villazón, mejor guardar silencio, habida cuenta de la pendiente por la que parece ir su carrera. Pero el Barroco no es ni será lo suyo (a pesar, lo reconozco, de aquel disco Monteverdi con Haïm, que no estaba mal), como tampoco de Plácido: el Bajazet de este último en Tamerlano de la pasada temporada del Real no podía estar más fuera de estilo. Por más que un intérprete de su categoría pueda permitirse este capricho y más, cantar ese papel no añade nada a una carrera en la que, a estas alturas, ya no tiene que demostrar ni justificar nada.

11:23 a. m.  

Publicar un comentario

<< Home