QUINA SETMANA!

Uf!!!!! Ja s’ha acabat. La setmana va començar intensa, però finalment tornem a viure sequedat operística. Això sí, una mica per allò que mai no estem contents del tot, ara descansarem. Després del Fòrum Europeu de l’Òpera, vàrem tenir l’estrena de La cabeza…, amb els dos repartiments. A Sabadell hi feien Don Giovanni i dues grans senyores es passejaven al Liceu i al Palau responnet als noms d’Edita Gruberová i Cecilia Bartoli. Per no parlar de l’experiència a El Monegal, on els kimonos de Victòria dels Àngels van servir un equip jove i entusiasta per a una funció “a pagès” (que no “de pagès”) de Madama Butterfly. Aquí teniu unes impressions generals d’alguns d’aquests esdeveniments.

Santa Edita

L’any 1978, una relativament poc coneguda Edita Gruberová debutava al Liceu com a Konstanze en unes representacions d’El rapte al serrall. Anys més tard, la presència de la soprano eslovaca ha acabat sent una constant al teatre de La Rambla de Barcelona i amb fidelitat cap a un públic devot que lha escoltada en infinitat de representacions, recitals o versions de concert. Verdi, Bellini i Donizetti han estat els autors que ha representat, sense que Mozart tregués el cap en alguna d’aquestes inoblidables vetllades. És una llàstima que hagin hagut de passar 31 anys per retrobar la Gruberová mozartiana. I ho és perquè, tot i mantenir al seu lloc les agilitats, les capacitats per als terribles salts intervàl.lics i per dibuixar les textures melòdique d’immarcessible eficàcia, els truquets amb què la soprano ha sembrat el seu estil peculiar per a l’últim belcanto no convencen davant d’unes partitures com les mozartianes, en què no es pot fer cap tipus de trampa. En conseqüència, si es vol cantar Mozart amb més de 60 primaveres, cal fer servir recursos que vencen però que no convencen.

I tanmateix, va ser un concert esplèndid, saludat amb ovacions i signes emotius d’un públic devot, lliurat a la “seva” diva, cec de passió cap a Santa Edita. Va ser després d’una sessió en què varen lluir pàgines de gran dificultat, com les dues àries del segon acte que Konstanze té reservades al Rapte… (incloent el temut “Marten aller Arten”), l’ “Ach, ich fühl’s” de La flauta màgica (molt justet en afinació i massa esllanguit), l’“E Susanna non vien… Dove sono” i “Giunse alfin il momento… Deh vieni non tardar” de Le nozze di Figaro (molt millor la Susanna del bis que la Comtessa) i dues àries (Donna Ana i Donna Elvira) de Don Giovanni. Als bisos, a més del “Deh vieni non tardar”, es va incloure el bestial “D’Oreste d’Aiace” d’Idomeneo com a cirereta d’un pastís que molts van poder degustar amb golafreria gens amagada. Ho servia en safata de plata un Sebastian Weigle divertit i divertint-se davant de la complidora Orquestra de l’Acadèmia del Gran Teatre del Liceu.

Santa Cecília, patrona de la música

La vocalitat, el cant, fins i tot l’òpera, tenen quelcom (o molt) de circ. Perquè sovint, i especialment quan parlem de l’últim període del belcanto italià (primer terç del segle XIX), les obres escrites per als salons o per als teatres buscaven l’exhibició, de vegades pirotècnica, dels divos i dives de torn.

Va ser l’endemà de l’exhibició de vocalitat mozartiana d’Edita Gruberová quan Cecilia Bartoli es va encarregar d’encendre la passió voraç del públic mitòman en un Palau amb entrades exhaurides però de butaques no ocupades en la seva integritat (sembla que hi havia recital de gols a can Barça). Al programa, els Rossini, Donizetti, Bellini de saló i els membres de la família dels García van treure el cap entre pentagrames ben acotxats pel piano de Sergio Ciomei.

La mezzosoprano (o soprano?) romana és conscient dels seus encants, de les seves possibilitats i de les seves limitacions. Treu simpatia pels quatre costats i del seu generós escot, i sap ficar-se el públic a la butxaca. També té els seus truquets i exhibeix el que té, que no és poc: fraseig impecable, bon gust indiscutible, descarada messa di voce i color de vellut. És ben veritat que la veu no té molt volum, però també hi ha cotxes petits que corren a les mil meravelles. D’acord, abusa d’un efectisme “marca de la casa” per a les agilitats i el cant martellato. Però la diferència entre un simple cantant i un artista rau en el fet que el primer es limita a entonar el que hi ha escrit i el segon electritza. A alguns, el cant de Cecilia Bartoli no els emociona. Molt bé. Però ningú no es discutirà el carisma i la seguretat, ni una màgia especial que va més enllà del marquèting (i d’això la senyora val a dir que en sap molt). El recital de dimecres va ser espectacle pur, generós i amb no poques dosis del saber fer d’aquesta dona que és, per damunt de tot, una gran artista.

Parèntesi a El Monegal

Hi ha dues menes de bojos, els qui es creuen ser Napoleó i els qui munten òpera en espais tan aparentment allunyats del món com una casa de pagès. Els primers han de ser prudentment reclosos en centres neuropsiquiàtrics, més que res perquè no prenguin mal ni en facin prendre als altres; els segons haurien de tenir un monument en tota plaça pública d’on portin la bona nova operística. En Josep i la Patri són d’aquesta segona mena de bojos. Els podeu trobar a El Monegal, un hotel encisador, ubicat a una atiga masoveria regentada per aquell parell de tocats de l’ala, liceistes de pro i especímens estranys que responen a l’adjectiu de romàntics.

Empesos per la seva devoció cap a Victòria dels Àngels, li han muntat un homenatge amb exposició inclosa. I per acabar-ho d’adobar se les van empescar per muntar una curiosa versió de Madama Butterfly amb vestuari de l’enyorada soprano i amb acompanyament pianístic de Marco Evangelisti davant d’un piano que el 2010 farà cent anys. La cosa s’ubica a Guixers, municipi al peu de Sant Llorenç de Morunys. El Monegal, de fet, és un luxe, una oportunitat i un tros de cel. Un luxe perquè aquest país petit té petites grans coses que estan a l’abast de tothom (i la relació qualitat preu aquí no es pot discutir); una oportunitat perquè permet gaudir d’un pulmó en tots els sentits, amb (bona) música inclosa. I un tros de cel perquè, a més de la música, els plats que cuina la Patri tempten el més descregut de pensar que, ni que sigui per uns moments, Déu existeix materialitzat en la pasta de sípia, la coca de llagostins o el gelat de violeta. Tot i que sempre hi haurà la simpàtica nota del dimoni escuat encarnat en la simpatia llaminera de la Sila, argent viu i ànima d’El Monegal, disposada a mantenir una conversa del tema que sigui amb el més insignificant dels comensals, que acabarà per cedir als seus encants.

Mónica Luezas, Inés Moraleda, Albert Deprius i Carles Daza van garantir la vetllada dissabte a la tarda, amb un públic lliurat als encisos de la partitura pucciniana. Una tarda per al record pel seu caràcter entranyable i únic. Irrepetible.

Digne Don Giovanni a Sabadell

Deixant de banda la seva qualitat (indiscutible), Don Giovanni és de les òperes més difícils i complexes del repertori, tant per la proposta triada per a la seva posada en escena com per l'execució musical. Ja comença a poder-se titllar de miracle el fet que, malgrat aquestes (i altres) dificultats, els Amics de l’Òpera de Sabadell hagin pogut posar punt final a la XXI temporada amb quelcom més que dignitat davant del repte de muntar una òpera com la mozartiana, que ja s'havia presentat en dues ocasions anteriors.

Pau Monterde concep un espectacle narrativament molt linial i al servei del drama, i que aprofita les limitacions de pressupost per incidir en el minimalisme de traç fi i en la foscor que sempre he envoltat la llegenda de Don Joan. Malgrat que alguna escena és fluixa (com la de l'aparició del Commendatore i la davallada de Don Joan als inferns), s'ha tret força partit al disseny escenogràfic d'Elisabet Castells i al vestuari de Ramon B. Ivars.

Daniel Martínez, director del Cor d'Amics de l'Òpera, ha optat aquest cop per tornar al fossat per dirigir la música davant de la Simfònica del Vallès. Al director valencià li ha mancat la subtilesa per fer de l'execució una peça realment mozartiana, i és que estilísticament el compositor de Salzburg va brillar poc tot i els lloables esforços que es van quedar aquí, presumiblement per la consabuda i remaleïda manca d'assaig, etern problema en aquestes produccions sabadellenques, que indubtablement milloren a mesura que s'escampen pel circuit d'Òpera a Catalunya.

I és que aquesta, com deia més amunt, és de les òperes més difícils de la història del gènere. I tot i la manca d'assajos, s'ha arribat a un nivell de dignitat si sumem les variables en la qualitat dels intèrprets. Van haver-hi altibaixos, però van destacar-se els aspectes positius damunt dels mediocres o dels definitivament dolents. Per exemple, el gran Don Ottavio de Carles Cosías, de línia impecable, bon gust i fraseig immaculat. O el bon ofici de Maribel Ortega en la pell d'una Donna Anna de caràcter, tot i que Mozart no sigui precisament l'autor que més escau a la veu de la soprano andalusa.

Encapçalava el repartiment el baríton mexicà Carlos Andrade, un Don Joan rotund però poc aristocràtic; Elvira va ser una Montserrat Martí fora d'estil tot i el cant esforçat de la soprano catalana. Dolça i sensual, la Zerlina de Patrícia Rojas hauria excel.lit si hagués projectat millor una veu emesa amb lleugera inseguretat. Notable Masetto d'Alexis Trejos al costat d'un Leporello de gust dubtós en la veu de Pavel Buchkov. I, finalment (i és una llàstima), impossible Commendatore de Vasco Fracanzani.

Altibaixos, doncs, que no impedeixen que es primés per damunt de tot la dignitat al servei de l'òpera mozartiana i en el marc de la temporada oficial però també de l'Escola d'Òpera de Sabadell, que l'any que ve presentarà Così fan tutte.