L'AMOR VERITABLE NO CONEIX LA POR

"Wahre Liebe fürchtet nicht" és el que canta Leonore, gairebé al final de la beethoveniana Fidelio. Aquest sembla ser el motiu conductor del muntatge de Jürgen Flimm, procedent del Metropolitan de Nova York, i que arriba al Gran Teatre del Liceu 25 anys després de l'última versió escenificada de l'òpera alemanya a l'escenari de La Rambla. El cert és que les dues versions immediatament anteriors (una al Palau de la Música i l'altra al mateix Liceu), en concert, no feien enyorar l'escena, potser perquè l'òpera de Beethoven, tot i estar carregada de bones intencions, és fluixa des del punt de vista dramatúrgic, per bé que la música estigui fora de discussió.

Emmarcada en el segon període de la producció del compositor de Bonn, Fidelio és una exaltació de l'amor redemptor a través d'un personatge femení. I aquest vol ser el punt de partença de Flimm, que signa una ajustada direcció que sense aportar res al que ja sabem, signa una cal.ligrafia immaculada, de vegades una mica monòtona, especialment en els diàlegs parlats que, per sort, estan convenientment retallats. Per una vegada, atès el caràcter monolític de la dramatúrgia de Flimm, no s'enyora la incorporació de l'obertura "Leonora-III" al segon acte.
Aquell "amor veritable" marca en certa manera el pols narratiu de l'espectacle, sense oblidar la transició que va de la llum a la fosca i de la fosca a la llum, i que és un altre dels punts neuràlgics de l'òpera. Tot plegat emmarcat en la més absoluta de les correccions escèniques gràcies al decorat de Robert Israel. Potser Flimm no estima prou Fidelio i li ha tingut por. Por d'anar més enllà de les convencions i que, fora d'un canvi d'època (que no fa mal) deixa les coses al seu lloc. Potser estimo massa aquesta òpera i buscava una mica més de risc... el cert és que vaig sortir del teatre amb satisfacció suficient però no desbordant. Una mica fred, tot plegat. O potser (i en part és així) no era, precisament, la millor nit de la meva vida…

Música per a debutants
Fidel al mateix esperit amb què va dirigir recentment Els mestres cantaires de Nuremberg, Sebastian Weigle ha optat per una lectura lleugera, desproveïda de l'enfarfagament romàntic (per entendre'ns, "klemperià") de la partitura, sese ser estrictament de cambra. En moments funciona, especialment quan les seccions instrumentals queden despullades en l'acompanyament d'alguns números de conjunt. Però el resultat no és tan satisfactori en passatges com l'obertura i els cors. L'orquestra va respondre bé, tot i els gairebé inevitables lapsus en els metalls. I el cor, reforçat amb el Cor de Cambra del Palau de la Música, va tornar a demostrar el bon estat d'un dels cossos estables de la casa.
Aquest Fidelio és de debutants al Liceu. De debutants veterans, s'entén: hi debuta Jürgen Flimm com a director d'escena; hi debuten cantants com Larsson, Stensvold, Forbis, Milling i Klink. I hi debuta Karita Mattila en un rol operístic i després d'un recital i un concert fa setze i set anys respectivament. S'esperava molt de la soprano de Finlàndia, que va estrenar el muntatge a Nova York i que és, ara per ara, una de les Leonore de referència en el panorama internacional de l'òpera. No va decebre ni en intencions ni en resultats. El timbre està revestint-se d'un lleu color metàlic, però sense excessos. En escena actua bé i es lliura en cos i ànima, cosa que en certa manera va lligada al personatge.
El "Gott!" de sortida de Clifton Forbis va tenir la ressonància adequada. És obvi que la part de Florestan té una tessitura extrema, especialment al registre agut, i Forbis no va poder dissimular les dificultats que comporta. Però va mantenir el pols de la dignitat al llarg del segon acte, de manera que protestar-lo al final penso que estava fora de lloc.
Si algú va decebre de debò va ser Terje Stensvold, Pizarro despullat de mala bava i d'escassa projecció. En canvi, el Rocco de Stephen Milling va superar-lo, especialment al primer acte. Per la seva banda, Elena de la Merced (que sempre sap estar al seu lloc) va ser una Marzelline deliciosa al costat del correcte Jaquino de Matthias Klink.
Bon o mal Fidelio el d'aquesta temporada? El cert és que és un muntatge digne, cantat per un repartiment homogeni i ben conjuntat. L'assaig es nota i sense dubte el desenllaç de les representacions anirà a més des d'ahir (18 de maig) fins a la novena representació, el 2 de juny. Però un sempre aspira a una mica més, per aquell "Wahre Liebe" que sempre ha sentit per l'única òpera de Beethoven. Única però… quina senyora òpera!