23.8.09

UN BRILLANT "ANELL" DANÈS

Ja fa temps que ens arriben notícies que reflexteixen tota mena de bondats de Det Kongelige Teater, el colisseu de Copenhage que està sent capdavanter en la divulgació de l’òpera amb nivells més que notables i a partir, sobretot, d’artistes locals. Decca va treure a principis d’estiu les quatre òperes de L’anell del nibelung que es van representar al teatre danès el 2006. La qualitat dels productes és absoluta, tant a nivell tècnic com artístic: opció per al so 5.1, imatge de nivell amb format 16:9, excel.lent realització televisiva i bona presentació, malgrat l’absència d’extres en tres dels quatre DVDs. Tan sols el de Die Walküre inclou una conversa de 36 minuts entre Kasper Bech Holten (director escènic del cicle) i la Reina Margarida. Sembla que monarquia i intel.ligència no tenen perquè anar renyits, i sembla també qua la reina danesa és una wagneriana de pro, com s’entreveu en la conversa que mantenen el bufó i la monarca. Fora d’això, la resta del material es cenyeix a la presentació del magne corpus wagnerià.

RIURE AMB EL MITE

L’univers de L’anell… és mític i per això el punt de partença dramatúrgic és complex, arriscat i abocat sempre a no acontentar el 100% de l’audiència. Els precedents canten, i no és ara el moment de recordar els icones intocables del passat (protestats, per cert, quan s’han presentat per primera vegada) per demostrar-ho. La veritat és que en un primer moment l’espectacle que signa Kasper Bech Holten sembla evocar les lectures de caire revolucionari que han afectat el cicle durant els últims trenta anys. Però aviat es demostra que el camí del director danès és un altre. Despullada de tota connotació política, la tesi del regista és clara: la protagonista absoluta de L’anell del nibelung és Brunilda, que acabarà per sempre amb els patriarcats per erigir-se en portadora d’una nova era, d’un matriarcat. Per això, al llarg de les quinze hores d’espectacle es forcen algunes situacions, canviant les indicacions originals de Wagner: Hagen mata Alberich al segon acte de Götterdämmerung i Brunilda no es llença a les flames sinó que al veiem, al final, amb un fill en braços, el que ha tingut amb Sígfrid. Per la seva banda, poc abans d’aquell final, l’ex valquíria es retroba amb un Wotan agonitzant, al saló envoltat de llibres que aviat seran devorats per les flames, poc després que el déu hagi exhalat el seu últim sospir.

La narració de l’espectacle parteix de la lectura que Brunilda, en un flashback que comença a Das Rheingold, fa dels llibres que expliquen de la seva desgraciada família, amb la qual cosa es tanca el cercle.

La direcció d’actors permet revelar detalls interessants o fins i tot crear hilaritat en els espectadors, que en ocasions riuen obertament: sentit de l’humor a L’anell del nibelung? I per què no? Frases hilarants com el “Heut hast du’s erlebt!” que diu Wotan a Fricka quan aquesta li pregunta on s’és vist que dos germans s’estimin carnalment; o el simptomàtic “Das ist kein Mann!” que profereix Sígfrid quan treu l’armadura del pit de la dorment Brunilda produexien no poca hilaritat, i Kasper Bech Holten ho sap. Hi ha, a més, moments realment brillants com la reacció de Fricka després que Erda hagi aparegut a Das Rheingold, constatant l’adulteri de Wotan; o la mala bava del pare dels déus quan arrenca literalment el braç d’Alberich al mateix pròleg; per no parlar de la tendresa que Sígfrid exhibeix davant d’un Fafner agonitzant.

Molt coherent amb una proposta que explica la desintegració de la família al llarg del segle XX, el pròleg i les quatre jornades transcorren en moments clau de la passada centúria: els “bojos” anys 20, quan es forgen les ideologies que derivaran en algunes de les ideologies més abjectes de la història de la humanitat, per a Das Rehingold; els anys de la guerra freda com a mostra d’hostilitat latent per a Die Walküre; 1968 per a explicar l’emergència del jove trencador a Siegfried; i finalment el retorn de les ideologies totalitàries (amb trets reconeixibles de les guerres balcàniques o de genocidis africans) de finals de segle per a Götterdämmerung. Sempre amb elements realistes, defugint el caràcter tel.lúric de la peça i amb quadres molt intel.ligents com l’encontre entre Erda i Wotan al tercer acte de Siegfried o entre Hagen i Alberich al segon de Götterdämmerung. Per no parlar del pròleg d’aquesta última, amb les tres nornes camuflades com a espectadores i evidenciant el seu desacord amb les modernes posades en escena d’òpera… una intel.ligent picada d’ullet que converteix el passatge més àrid de la tercera jornada en una reflexió carregada d’autoironia.


UNITARI NIVELL MUSICAL

Michael Schonwandt dirigeix l’Orquestra Reial Danesa amb trets d’espectacularitat i deixant potser a un segon terme els aspectes més intimistes de la partitura, però oferint sempre una lectura transparent de la immensa partitura. El repartiment està presidit per la immensitat vocal d’Irène Theorin (la Isolda de Bayreuth), soprano sueca però formada a Dinamarca i que ofereix una Brunilda que sempre està a gran nivell. Sense defallir, Stig Andersen és un Sigfrid de màxims, vencedor com a nét de Wotan i menys com a fill, perquè la part de Siegmund (especialment al primer acte) li va una mica justa per excés de lirisme de la part. El Wotan de Rheingold és un ajustat i complidor Johan Ruter, menys capaç que el de les dues primeres jornades, l’autoritari James Johnson. Sieglinde és Gitta-Maria Sjöberg i Fricka Randi Stene. Gegantí en tots els sentits, Stephen Milling és Fasolt i Hunding al costat del notable Fafner de Christian Christiansen. El Mime de Bengt-Ola Morguy està molt millor en Siegfried que no pas en Rheingold i l’Alberich de Sten Byriel compleix, més com a actor que no pas com a cantant, semblantemnt al Hagen de Peter Klaveness, tot i que vocalment amb molts més problemes i amb evident manca d’autoritat.

L'espetctador trobarà altres plats forts aïllats, com ara l'Erda de Susanne Resmark o la Waltraute (a Götterdämmerung) d'Annette Bod, a més de bons conjunts de valquíries, filles del Rin i nornes en el context d'un Anell... desacralitzat però no irreverent; musicalment impolut però no brillant; nou i fresc i que (suposo) no passarà mai de moda.

3 Comments:

Anonymous Anónimo said...

En una funció a Copenhagen de Tristan und Isolde va anar la reina Margarida. Cada cop que entrava a la seva llotja tothom es posava dret com un resort. I és cert, em van comentar que és una melòmana de pro.
xcv.

1:13 a. m.  
Blogger Gerard Ramos Pardo said...

He vist algun tros i la veritat és que pinta molt bé aquest anell!

I parlant de produccions, em podries dir quina és aquella el final de la qual vas ensenyar en una de les teves conferències?

3:44 p. m.  
Blogger bikilaabebe said...

Jaume, interessant el teu darrer post, caldrà veure aquesta versió de DECCA, tot i que a mi em costa de veure òpera amb DVD. Ets dur amb el teu comentari sobre la TURANDOT i en relació a una producció pròpia del LICEU d'una tetrologia, ja ens agradaria, si aconseguim els quants mil.lions d'€ necessaris per produïr-la igual com ha fet València,..en fi el que sembla que allà rajen!!

12:11 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home