"SALOMÉ" CONTRASTADA

Salomé és una òpera de les impossibles, pel repte escènic que suposa i també, és clar, per les dificultats musicals. La principal virtut del muntatge de Guy Joosten és que desvetlla la “femme fragile” que és el personatge titular, més enllà de la “femme fatale” de les etiquetes convencionals. La dansa dels set vels és aquí un vídeo domèstic que denuncia Herodes com a pederasta, amb la qual cosa una Salomé feble i forta a la vegada es venja del pervertit tetrarca. Abans, hem assistit a un sopar grotesc en què un Herodes/Lagerfeld s’asseu entre dotze (dotze!) comensals, entre ells cinc jueus ridículs discutint a l’entorn de la visibilitat de Déu. Herodies és una alcohòlica obessa i fracassada, que beu i menja entre un pastor protestant, un capellà catòlic i dues o tres putes de luxe. El clima de degeneració, magistralment pintat per les textures dramatúrgiques del muntatge de Joosten contrasta amb la innecessària desacralització del primer episodi, amb Narraboth i els guardes, vestits com els gàngsters de Reservoir Dogs de Tarantino i apuntant a tort i a dret amb les seves pistoles.
L’element més discutible és l’aparició final de Jochanaan davant d’una Salomé que en realitat no ha mort. L’excés de realisme d’aquesta escena és el que la fa no del tot comprensible en una primera mirada: final obert o final de lectura unívoca a jutjar per l’article del programa de mà? Sigui com sigui, final d’un espectacle irregular però amb ocasionals cops de geni. Contrast evident i dues cares de la mateixa moneda per a un espectacle del que podria esperar-se’n la consegüent bronca per part del públic del Liceu.
La protesta va arribar després de les ovacions unànimes adreçades a una Nina Stemme incommensurable: veu carnosa, expressió treballada, poder volumètric i preciosisme i lirisme quan ho requereix la partitura, la seva Salomé és de les que deixen petjada. Va estar ben acotxada per un Herodes de nom i cogmom majúsculs, el de Robert Brubaker: per fi un tetrarca té veu i no s’assembla a Mime!
La tradició sembla haver imposat igualment Herodies trinxades pel pes de la història precedent de la intèrpret de torn. No és el cas de Jane Henschel, encara en plena forma, i que complementa un físic “ad hoc” per a les intencions de Joosten amb una veu que sona i ressona.
La que va ressonar amb megafonia (un altre dels problemes del muntatge) és la veu de Mark Delavan, Jochanaan de veu lleugerament de llenya al registre agut i d’autoritat justa. Aquest va ser l’únic punt –si no negatiu- irregular de l’espectacle a nivell musical, ben complementat pel magnífic Narraboth de Francisco Vas.
Michael Boder va dotar la vetllada de corporeïtat orquestral amb tremp i decisiva energia. Bon rendiment de la massa titular del fossat i resultats instrumentalment brillants, encara que Boder tendeix a tapar algunes veus amb un excés de decibelatge que tan sols Stemme i Brubaker van saber i voler superar. I és que aquests dos van estar insuperables.