20.6.09

"SALOMÉ" CONTRASTADA

Salomé és una òpera de les impossibles, pel repte escènic que suposa i també, és clar, per les dificultats musicals. La principal virtut del muntatge de Guy Joosten és que desvetlla la “femme fragile” que és el personatge titular, més enllà de la “femme fatale” de les etiquetes convencionals. La dansa dels set vels és aquí un vídeo domèstic que denuncia Herodes com a pederasta, amb la qual cosa una Salomé feble i forta a la vegada es venja del pervertit tetrarca. Abans, hem assistit a un sopar grotesc en què un Herodes/Lagerfeld s’asseu entre dotze (dotze!) comensals, entre ells cinc jueus ridículs discutint a l’entorn de la visibilitat de Déu. Herodies és una alcohòlica obessa i fracassada, que beu i menja entre un pastor protestant, un capellà catòlic i dues o tres putes de luxe. El clima de degeneració, magistralment pintat per les textures dramatúrgiques del muntatge de Joosten contrasta amb la innecessària desacralització del primer episodi, amb Narraboth i els guardes, vestits com els gàngsters de Reservoir Dogs de Tarantino i apuntant a tort i a dret amb les seves pistoles.
L’element més discutible és l’aparició final de Jochanaan davant d’una Salomé que en realitat no ha mort. L’excés de realisme d’aquesta escena és el que la fa no del tot comprensible en una primera mirada: final obert o final de lectura unívoca a jutjar per l’article del programa de mà? Sigui com sigui, final d’un espectacle irregular però amb ocasionals cops de geni. Contrast evident i dues cares de la mateixa moneda per a un espectacle del que podria esperar-se’n la consegüent bronca per part del públic del Liceu.
La protesta va arribar després de les ovacions unànimes adreçades a una Nina Stemme incommensurable: veu carnosa, expressió treballada, poder volumètric i preciosisme i lirisme quan ho requereix la partitura, la seva Salomé és de les que deixen petjada. Va estar ben acotxada per un Herodes de nom i cogmom majúsculs, el de Robert Brubaker: per fi un tetrarca té veu i no s’assembla a Mime!
La tradició sembla haver imposat igualment Herodies trinxades pel pes de la història precedent de la intèrpret de torn. No és el cas de Jane Henschel, encara en plena forma, i que complementa un físic “ad hoc” per a les intencions de Joosten amb una veu que sona i ressona.
La que va ressonar amb megafonia (un altre dels problemes del muntatge) és la veu de Mark Delavan, Jochanaan de veu lleugerament de llenya al registre agut i d’autoritat justa. Aquest va ser l’únic punt –si no negatiu- irregular de l’espectacle a nivell musical, ben complementat pel magnífic Narraboth de Francisco Vas.
Michael Boder va dotar la vetllada de corporeïtat orquestral amb tremp i decisiva energia. Bon rendiment de la massa titular del fossat i resultats instrumentalment brillants, encara que Boder tendeix a tapar algunes veus amb un excés de decibelatge que tan sols Stemme i Brubaker van saber i voler superar. I és que aquests dos van estar insuperables.

3 Comments:

Anonymous Vianant said...

Els crítics teniu, amb alguna rara honrosa excepció, un greu problema i és que ja no us recordeu del que és pagar una entrada. Aquest quadre ho il·lustra bé: http://static.twoday.net/joernborchert/images/Gabriel-Max-Affen-als-Kunstrichter.jpg

T'oblides, Jaume, d'assenyalar molts "cops de geni" d'aquest gamarús que es diu Guy Joosten. A tu potser sí que et fa falta que et donin lectures simplificades i reduccionistes de les obres, però jo sóc capaç d'elaborar-me la meva pròpia interpretació: és evident que Salome no és una "femme fatale" convencional i que en gran part ho és perquè és fràgil. Això és descobrir la sopa de pa! I si cal fer una cosa modernilla i trencadora, per favor, que almenys tingui cara i ulls.
Tal com ja va fer en l'ELEKTRA Joosten es carrega les escenes claus de l'òpera amb els seus característics "cops de geni": el duo amb Jochanaan fa pixar de riure, el recurs d'abaixar el teló a l'interludi és fàcil i anticlimàtic, l'escena del "ball" no té cap relació dramàtica amb els fets que es desenvolupen a continuació (com pot ser que el Tetrarca estigui content, si ell mateix ha intentat impedir la projecció??), l'escena final des del punt de vista actoral no podria estar pitjor resolta (Salome asseguda tota l'estona en una cadira a la part posterior esquerra de l'escenari de manera que mig teatre no la pugui veure i de manera que la projecció de la veu se'n ressenti). Que Jochanaan aparegui al final que vols que et digui no està malament del tot, però de quina manera més tonta que està fet!! I a més a més, al llarg de tota l'òpera, amb una senyora que sap actuar tan bé com la Stemme es podrien haver fet coses molt més intel·ligents que fer anar tothom per terra...
D'aquí la generosa i unànime bronca... davant d'una proposta que ni el mateix Joosten està convençut que sigui encertada.

Ah! ij a n'hi ha prou de ficar-se amb el públic i tractar-lo d'ignorant i carca (que en realitat potser és molt més entès i sensat que molts dels crítics, directors de teatres i modernillos pijos.).

7:19 p. m.  
Blogger LluisRQ said...

Jaume,

En a mi la direcciò escénica em va semblar senzillament ridícula, la posta en escena amb poca imaginaciò, al igual que la dansa.

Herodes podìa ser un pervertit, per no el crec tant histéric i idiota com el presenten. Dels "pistoleros" ni en parlém, Herodiades no calìa que fos tan degenarada per a escenificar-la. Per a mi la producciò es pobre i ridicula. No se quin bé aporten aquesta classe d'invencions, que jo las crec "barates".

Estic d'acord amb les veus, en quàn fa a Boeder crec que li falta sensualitat i insinuaciò en un execuciò molt brillant desde el punt de vista dramàtic. Jo tinc un gran record de la Salome que va dirigir el Mestre Seiji Ozawa a Valencia fa uns pocs anys..., com a direcciò ... se t'emportava amb una gran personalitat, cosa que acostuma a mancar a gran part d'artistes d'ara.
Cordialment
Lluis

8:33 p. m.  
Blogger Gerard Ramos Pardo said...

Totalment d'acord amb el Vianant, la proposta de Joosten em va semblar literalment una pixada fora de test.

Si bé és veritat que hi ha més d'un encert d'aquells per treure's el barret, com són el grotesc enfocament d'Herodes, Herodies, i tota la seva tropa,i, sobretot, la discussió dels jueus i els natzarens, simplement magistral i intecionadament extrapolable al diàleg religiós d'avui en dia, amb tota aquella 'guerra de pastissos', la resta és prou decebedora com per a que tot això de bo s'oblidi.

Com ha dit el Vianant, a part de prendre el públic per inútil amb el seu "revelador" video, es carrega directament el sentit del text en la mateixa escena, quan Herodes es duu irritat les mans al cap i acaba llevant la tela on s'està projectant la filmació, el mateix Herodes que seguidament exclamarà amb joia "Ah! Esplèndid! Meravellós! Meravellós!", referint-se a l'omès ball, és clar. Com es pot permetre tal cosa? La incongruència és TAN gran que no crec que passés desapercebuda per absolutament ningú.

Una altra cosa que no vaig poder suportar va ser l'addició d'efectes especials (llumetes i tirotejos) durant l'estremidor silenci de l'orquestra quan decapiten a Jochanaan. Una persona del mateix repartiment m'ha explicat "ni nosaltres mateixos sabíem ben bé de què anava. Es veu que s'apaguen els ploms i els soldats comencen a pegar tiros a tort i a dret perquè no saben on és Jochanaan"

No em va convèncer gens tampoc aquesta concepció del bautista com una imatge al cap dels personatges, que apareix i desapareix quan i per on vol, i que més aviat li atorga una mena de superpoders com a enviat de Déu, un protagonisme, una supèrbia i un posat de "xulo" que es contradiuen al cent per cent amb el boig amb què Strauss pensava quan escrivia la seva música. Això per no mencionar la seva aparició final, tan desconcertant com els 10 últims minuts del monòleg, en què més valia la pena tancar els ulls i gaudir de la música, davant d'una Salomé que gairebé ni s'immutava ni s'excitava davant del cap (ni el cos ¿fantasma?) de Jochanaan. El petonet tan descafeinat que li fa em va semblar ridícul.

L'escenografia no em va desagradar, estava prou bé i hagués guanyat molt amb una bona direcció d'escena, més respectuosa i sobretot coherent.
Aquests muntatges trencadors ja estan molt vistos, ja no és 'modern' carregar-se elements essencials de la dramatúrgia, això ja no crida l'atenció, sinó que avorreix. Volem innovació, coses originals de debò, que s'hi trenquin una mica més el cap i que pareixin alguna cosa d'interessant, home!

12:17 a. m.  

Publicar un comentario

<< Home