ADÉU A UN PROGRAMA DE RÀDIO

Quan desapareix un programa de ràdio es fonen en el túnel del temps melodies i paraules. Passa una mica com quan es tanca un cinema per fer-hi un pàrquing o construir-hi pisos: part de la memòria individual i col.lectiva se’n va amb aquella desaparició. I la memòria, que és un immens cementiri, està tan condemnada a morir com qualsevol ésser viu.
Avui, en Pere Andreu Jariod m’ha assabentat de la desaparició de Gran Gala a la graella de Ràdio Nacional d’Espanya a Catalunya (Ràdio 4). I no he pogut deixar de sentir una terrible nostàlgia.
Ho dic sense embuts: jo vaig créixer amb Gran Gala i amb el mestratge d’un gran home com Joan Lluch, la veu del qual va ser part de la meva banda sonora d’infantesa i pubertat. Després, d’adolescent, el vaig conèixer i tractar. Quan va morir, la Nona Arola va escriure en un article que ella i jo (entre d’altres col.legues) érem els “fills radiofònics” d’en Lluch. La Nona no s’equivocava, però jo diria que en Joan era un avi radiofònic, perquè el pare era aquell ens abstracte en forma de programa anomenat Gran Gala. Perquè en Joan n’era el pare i els tiets responien als noms de Josep Maria Colomer Pujol, José Antonio Gutiérrez, Marcel Cervelló, Pau Nadal, Jaume Tribó i, durant un temps, Luis Ángel Catoni. Recordo diverses etapes de Gran Gala, primer en castellà, després en català i sempre amb durades maratonianes, de quatre hores, els diumenges a la nit. Els meus pares em deixaven escoltar les dues primeres hores abans d’enviar-me a dormir, cosa que jo feia a contracor, sabent que potser el doctor Colomer ens delectaria amb un monogràfic sobre Giuseppe Taddei o qualsevol altra perla cultivada.
Vaig visitar el programa en un parell d’ocasions, en una secció de participació en què els oients duien un disc i el comentaven. Després, amb els anys, m’he assabentat que molts dels qui ara són col.legues de trifulques periodístico-musicals o simples melòmans amb qui m’uneix una bona amistat també van passar davant dels micròfons de Ràdio 4 per conversar amb en Joan Lluch.
Amb catorze anys vaig entrar, convidat per en Joan, al Club Polímnia, on els dissabtes i cada quinze dies podia gaudir d’un recital, una estona de tertúlia i de vegades fins i tot un disc que guanyava en el sorteig setmanal. No sé si seria premonitori però encara recordo l’LP que vaig guanyar una sessió nadalenca, un disc amb lieder i duets cantats per Victòria dels Àngels i Dietrich Fischer Dieskau acompanyats per Gerald Moore. Polímnia la cara visible de Gran Gala, realitat abstracta materialitzada a través de les ones.
La vida m’ha dut a fer, entre d’altres coses, un programa de ràdio a Catalunya Música i les seves transmissions des del Liceu. Aquell “nét radiofònic” fa ara part de la feina que feia Joan Lluch i el programa Una tarda a l’òpera pretén divulgar l’òpera en forma de crítiques, cròniques, reportatges i seccions diverses que fan del “meu” programa un cosí germà de Gran Gala, modèlic però que jo no he pres com a model per no caure en plagis o repeticions. He tingut en Gran Gala (que he escoltat sempre que he pogut fins a dates molt recents) no pas un competidor sinó una realitat més que ha ajudat (com espero que ajudi Una tarda a l’òpera) a fer dels oients d’emissores públiques persones més cultes, més crítiques o més entusiastes davant de l’òpera i les seves circumstàncies. Per això li estic tan agraït.
M’entristeix que Ràdio 4 es desempallegui de Gran Gala. El programa ha tingut, en més de 40 anys d’existència, lògics altibaixos, però sempre ha tingut noves oportunitats per mantenir-se en antena tot i les crisis del sector en general i de RNE en particular. Després de Joan Lluch van conduir Gran Gala d’altres veus fins que la Margarida, la seva filla, en va agafar el legítim relleu, una mica per allò del “Roda el món…”. Diumenges al vespre, de deu a dotze de la nit, serem una mica menys cultes, menys crítics, tot i que no menys entusiastes de l’òpera. Ens faltarà la Gran Gala.