FI DE CICLE, FI DE FESTA

Capvespre dels déus al Palau de les Arts de València (dissabte, 30 de maig del 2009)

Tot Capvespre dels déus és un final de cicle, això és inapel.lable. Però no sempre és segur que sigui un final de festa. Ho ha estat al Palau de les Arts de Valencia, que acaba tercera temporada amb la tercera jornada de L’Anell del Nibelung (i quart títol de la Tetralogia wagneriana) en dues funcions aïllades, abans de presentar-la integrada en dos torns del cicle complet.
Si ha estat una festa, la cosa es deu pels elements constitutius d’aquest Anell. En primer lloc, la tenacitat, prudència i intel.ligència de Helga Schmidt, directora artística del complex valencià, que ha sabut aplegar un equip competent; en segon, és clar, els dos grans noms d’aquest equip, el director musical (Zubin Mehta) i l’escènic (Carlus Padrissa), integrants d’un binomi que ha donat fruits massa sabororos com per ser oblidats: aquest Anell ja és història i caldrà revisar-lo en la propera edició en DVD.

El binomi Mehta/Padrissa

Més que en la resta de títols del cicle, la direcció de Mehta m’ha semblat més acurada i més implicada emocionalment (si exceptuem, ves quina cosa, la marxa fúnebre de Sigfrid, tan neta i ben tocada com mancada de tremp dramàtic). El director indi m’ha semblat sempre excessivament prudent a l’hora d’implicar-se en el rerefons tràgic d’una partitura que en el fons, més que èpica, és sagnant, amb brolladors existencials que han de fer l’efecte de cop de puny. En aquest Capvespre, i si deixem de banda la citada marxa, la cosa m’ha semblat molt més reeixida... o potser és que ja m’havia acostumat al “so Mehta” per a aquest Wagner. El cert és que la cosa tampoc no hauria estat la mateixa sense aquest instrument impecable que és l’Orquestra de la Comunitat Valenciana, el so de la qual és dels que deixen petjada.
Carlus Padrissa (La Fura dels Baus) ha tornat a fer una feina excel.lent, rellegint el cicle wagnerià des d’una narrativitat linial impecable, fidel a la història original però amb apunts que permeten incidir en la complexa relació home-natura, aquí més que mai, sobetot tenint en compte el context humà (els guibixungs): la barqueta de Siegfried semblava una joguina, navegant en un riu literalment ple de merda a causa dels efectes tòxics del plàstics de les ampolles que hi suraven. És clar que també es recorre al que ja és un tòpic en el cas de Gunther i la seva colla d’impresentables: l’emergència del capitalisme, aquí amb símbols monetaris i obsessions numèriques projectades en pantalla. O la tan discutida (leitmotiv final obliga) redempció per amor de l’últim quadre. Precisament, aquesta escena va patir de certa redundància visual, no exempta de paradoxes i de preguntes formulades sense una voluntat explícita de sentar càtedra. Tot plegat, però, no treu mèrit a un treball dramatúrgic ben acotxat pel suport videogràfic de Franc Aleu i escenogràfic de Roland Olbeter, mentre que els figurins de Chu Uroz encara segueixen sense convèncer-me.

Bones veus
Aquest cicle valencià, però, no es redueix a dos grans noms de la batuta i la direcció escènica, perquè també ha demostrat que es pot aplegar un bon equip vocal sense necessitat de noms estelars. I El capvespre dels déus ho ha constatat una vegada més. La poderosa Jennifer Wilson va anar a més com a Brunilda, amb una immolació que va saber dissimular el (lògic) cansament d’una part extenuant; Lance Ryan va suplir el Siegfried de l’any passat en la pell d’un heroi de timbre estentori, volum poderós i línia noble. I, sí, de veu que a mi em sembla prou bonica, si bé els sobreaguts no semblen ser el fort del tenor canadenc. Incommensurable, gegantí (per partida doble), convincentment odiós, el Hagen de Matti Salminen ens referma un cop més que el baix finès és, sens dubte, un dels millors cantants dels últims 25 anys, sense exagerar. El paper de Gutrune sempre queda a l’ombra, però si el defensa una soprano d’ofici i benefici com la portuguesa Elisabete Matos la cosa resulta prou atractiva, i així va ser, al costat del competent Gunther de Ralf Lukas. Es va aplaudir (amb justícia) la poderosa Waltraute de Catheryne Wyn-Rogers, així com els dos tripartits: el de les nornes (Daniela Denschlag, Pilar Vázquez i Eugenia Bethencourt) i, sobretot, les tres delicioses filles del Rin (Silvia Vázquez, Ann-Katrin Naidu i Marina Prudenskaya). Les escenes amb aquests grups de personatges (com ja va passar amb les filles del Rin a L’or del Rin d’aquesta mateixa producció) són les que millor de mostren la inventiva i la qualitat del muntatge de Padrissa i del seu equip escènic.
En definitiva s’ha arribat a la fi del cicle amb una tripulació que navega a tota màquina. I n’ha fet un final de festa, perquè uns quants prenguin nota de l’exemple a seguir: quan tindrem un Anell del Nibelung de producció pròpia al Liceu?