TRIO D'ASOS DISCOGRÀFIC

Decca i Deutsche Grammophon comencen temporada amb plats forts en forma de disc compacte, si bé el catàleg en DVD també està farcit de temptadores ofertes. El suport fonogràfic, però, segueix sent allò que vincula els segells amb la tradició, i en aquest sentit modernitat i aquella tradició de què són hereus els intèrprets protagonistes fan dels tres recents treballs discogràfics de Cecilia Bartoli, Ildebrando d’Arcangelo i Jonas Kaufmann un veritable trio d’asos.

Una Bartoli histriònica

A aquestes alçades, definir o sintetitzar l’art de Cecilia Bartoli comença a resultar redundant. Però també ho comença a ser la percepció d’un cant que de vegades pot resultar lleugerament histriònic. És el que em passa quan escolto Sacrificium, el treball discogràfic de la (mezzo?)soprano romana dedicat ara als castrats. Matisem: treball més que discogràfic bibliofonogràfic, perquè al disc pròpiament dit s’afegeix un llibre-diccionari a l’entorn dels cantants emasculats. El luxe i la cura en l’edició es complementen amb les interpretacions vertiginoses que la cantant fa de dotze àries de Porpora (cinc peces), Graun i Caldara (dues peces), Araia, Leo i Vinci, aquests tres amb una ària cadascun. Un segon disc, a mode de “bonus track” ens porta alegries de Händel, Giacomelli i Riccardo Broschi, germà de Carlo, més conegut com a “Farinelli”.

Tot això està molt bé, i la tasca de Giovanni Antonini davant d’Il Giardino Armonico és un plus de qualitat a l’àlbum de DECCA. Però la pirotècnica i els mitjans espectaculars exhibits per Cecilia Bartoli ja no sorprenen a aquestes alçades. Les agilitats a base de cops de glotis són tramposes i les esfumatures en les mitges veus acaben per avorrir. Aquests són els punts, ni no negatius, sí almenys menys positius d’un disc que, tanmateix, té interès i resulta del tot estimulant, tant en les intencions com en els resultats, si deixem de banda els tics “marca de la casa” de la gran Cecilia.

Un gran D’Arcangelo

El baix italià Ildebrando d’Arcangelo va viure en un entorn familiar en què la música era present tothora i la música de Händel (que el cantant confessa escoltar sempre que està trist) va tenir-hi un pes específic. A tall d’homenatge a aquests records d’infantesa, però també per ressaltar la importància de la tessitura de baix en l’obra händeliana, arriba aquest disc de Deutsche Grammophon en què D’Arcangelo es veu acotxat per les textures sinuoses de Modo Antiquo que dirigeix Federico Maria Sardelli. Potser mai com fins ara no s’havia destacat el paper que va tenir Händel en una tessitura com la del baix, destinada en les òperes del músic de Halle a personatges autoritaris o directament despòtics en el context d’òperes com Ariodante, Agrippina, Orlando, Ezio, Giulio Cesare, Rinaldo, Rodelinda o Siroe, re di Persia. A elles cal afegir dos fragments d’oratoris profans com ara Aci, Galeta e Polifemo i Apollo e Dafne.

La tria ha estat molt ben pensada i sintetitzada el “tot Händel” de la mà de títols escrits per a públic alemany, italià i anglès, d’acord amb el periple de l’autor del Messies. La veu rotunda, viril i carnosa de D’Arcangelo convida a una festa contímua, amb perles com l’autoritari “Lascia Amore, e segui Marte!” d’Orlando, “Già risonar d’intorno” d’Ezio o, sobretot, la que ha esdevingut la meva predilecta després d’haver sentit el disc quatre o cinc vegades i no menys de quinze el fragment en qüestió: “Fra l’ombre e gl’orrori” d’Aci, Galatea e Polifemo. L’ària del cíclop, dificilíssima pels seus salts interválics (els sobreaguts es cantaven en l’època en falset i D’Arcangelo ho aborda a plena veu) és la síntesi del treball del baix italià pel seu rigor i exquisidesa estilística.

El Kaufmann més romàntic

El compte enrere ha començat perquè finalment pugui veure Jonas Kaufmann en directe. No podent-ho fer abans, esperaré l’estiu per anar a Bayreuth i sentir-li Lohengrin, òpera i paper que va debutar la passada primavera a Munic. Dos fragments de l’òpera de Wagner s’inclouen en l’album editat per Decca amb l’Orquestra de Cambra Mahler dirigida per Claudio Abbado. Les bondats naturals del tenor alemany ja van ser ressenyades en un altre post d'aquest blog per tant no afegirem res al que ja dèiem. Ara, Kaufmann aborda repertori netament alemany en una mena de viatge pel seu romanticisme, des del llinda que suposa La flauta màgica fins a dos fragments de Parsifal, passant per Schubert (Alfonso und Estrella i Fierrabras) i, Beethoven (Fidelio), a més del Wagner dels títols citats i de La valquíria.

Estem davant d'un disc sensacional, en definitiva, tot i que és evident que Kaufmann està millor en un repertori que en un altre. I és que, si bé Tamino és un personatge que l’ha acompanyat des dels inicis de la seva carrera, els passatges més volàtils de l’ària del retrat semblen ser resolts amb intel.ligència però amb algunes dificultats en la zona més aguda. És en el repertori del XIX, i amb Beethoven i Wagner especialment, on Kaufmann sembla trobar-se com peix a l’aigua. No cal dir que l’acompanyament orquestral, amb la genial batuta de Claudio Abbado, contribueix a l’èxit del disc que tan sols té un inconvenient: la recreació “kitsch” de les pintures de Friedrich en la portada, contraportada i il.lustracions de l’interior. Era necessari?