DIGNE RIGOLETTO A SABADELL

El 23è Cicle d’Òpera a Catalunya ha començat a Sabadell amb les representacions al Teatre La Faràndula de la capital del Vallès Occidental de l’òpera Rigoletto, la primera de les tres que integren la coneguda com a “trilogia popular” de Giuseppe Verdi. Molt coneguda, per tant, del públic, l’obra sobre el bufó geperut de la cort de Màntua és de les més rodones de Verdi per la qualitat del tractament dels personatges i per una orquestració que no es limita a acompanyar, sinó que és confident del drama que es desenvolupa en escena. A Sabadell, la direcció musical d’Elio Orciuolo va pecar de poca subtilesa i de prendre pel broc gros alguns passatges que demanen més aprofundiment i fins i tot més refinament. El Cor d’Amics de l’Òpera, que dirigeix Daniel Gil de Tejada, va complir però necessitarà reforços per a la marató que suposa Els contes de Hoffmann que el mes de febrer es presentarà a La Faràndula.
El paper titular d’aquest Rigoletto l’assumia Ismael Pons, un baríton dels que sempre saben estar i complir amb allò que es proposa. L’artista menorquí, a qui potser li falta més apassionament en els episodis més arrauxats de la partitura, va ser un Rigoletto més que suficient al llarg dels tres actes. Saioa Hernàndez tornava a La Faràndula després del seu exitós Pirata de la temporada passada. En la pell de Gilda, la soprano madrilenya va frasejar amb gust i delicadesa i se’n va sortir amb els sobreaguts d’una part compromesa, potser fins i tot massa per a les característiques vocals d’aquesta artista. El tenor Sergio Escobar és un cantant de mitjans sobrats, però l’afinació no va ser rodona, especialment en l’”Ella mi fu rapita” del segon acte. A més, el Duc de Màntua necessita més refinament i més domini del fraseig. Jeroboám Tejera assumia dos papers, Monterone i Sparafucile, amb una veu bonica, potser poc fosca per al paper de l’assassí, però amb bons resultats, al costat de la notable Maddalena de Laura Vila.
Una vegada més, l’espectacle que signen Carles Ortiz i Jordi Galobart adapta i amotlla les exigències d’una òpera gens fàcil de muntar a uns recursos limitats però dels que treuen profit. El vestuari atemporal comparteix escenari amb un espai ben dissenyat, mentre que la direcció escènica explica linialment la trista història del bufó geperut. Es tracta, en definitiva, d’un muntatge digne, dignament cantat i sense excel.lències però amb resultats que donen un aprovat alt a aquest inici de temporada als Amics de l’Òpera de Sabadell.