4.11.10

EL MONSTRE HA TORNAT

Lulu, basada en la "tragèdia monstre" formada per La caixa de Pandora i L'esperit de la terra de Frank Wedekind i amb llibret i música d'Alban Berg, ha tornat al Liceu amb el discutit muntatge d'Olivier Py procedent de Ginebra. Ho ha fet per mostrar-se amb tota la seva sincera cruesa gràcies a un muntatge amb referents pictòrics expressionistes que atravessen transversalment un espectacle atrevit, provocatiu, acolorit amb la violència del quadre El funeral d'Oskar Panizza de George Grosz. Un enorme fresc pel qual circulen aquestes criatures grotesques que surten de la "caixa de Pandora "oberta per Lulú, un ésser fascinantment amoral i aliè del tot al dolor que ella mateixa provoca i sota el qual va ser concebuda. Olivier Py defineix com "apocal.lipsi feliç" la seva visió de l'òpera, ambientada en un context decadent però vist sota la màscara del grotesc. Fins que, al final, la mort de Lulú ens sembla com un acte necessari, com un sacrifici en què la víctima és inevitablement immolada. No es tracta de violència de gènere, sinó d'abstracció de la destrucció d'una part de la natura. Més que en cap altre muntatge de la mateixa òpera, el d'Olivier Py presenta Lulú com aquest àngel terrible, un "anticrist".
El sexe, en conseqüència, és el de menys, i d'aquí la frase "I hate sex" ("Odio el sexe") que destaca entre els altres eslògans penjats amb neons en el marc de l'esplèndid decorat de Pierre-André Weitz revestit de colors en els seus extrems més violents.
L'element més "polèmic" amb què s'ha venut l'espectacle és la inclusió d'una pel.lícula pornogràfica projectada al tercer acte, però que tan sols s'insinua en el context d'una pornografia mecanitzada, freda i gèlida i que, lluny d'excitar deixa indiferent, com Lulú davant d'una sexualitat que la fa dipositària d'un desig per al qual ella no és més que una nina mecànica que es fa malbé de mica en mica fins a la seva definitiva destrucció.

Gran treball musical
Michael Boder ha treballat a fons la partitura, fent-se-la seva i transmetent-la a una orquestra que, el dia de l'estrena semblava potser massa continguda i prudent davant del repte. Boder, però, va saber demostrar les seves idees amb la versió de la peça acabada per Friedrich Cerha. En escena, molt més que una "cantactriu", perquè Patricia Petibon ÉS Lulú, a la que assumeix des de la perspectiva de la "nena-dona" que és el personatge, i que defensa amb el millor argument: una veu versàtil, dúctil i que no deixa d'arriscar sense prendre mal. Va ser una llàstima que el Doctor Schön de Michael Volle esperi per a la segona representació. Al seu lloc, Ashley Holland no va fer un mal paper, però una mica més d'autoritat no li hauria anat pas malament. La tessitura inclement d'Alwa va ser assumida per Paul Groves, a qui disculpem algunes tibantors al registre sobreagut però a qui cal aplaudir pel lirisme que va saber donar al fill de Schön. Tot un veterà com Franz Grundheber va ser el Schigolch-clown de mitjans sobrats, i Julia Juon va saber cuinar el paper de Geschwitz amb els condiments de patetisme a què obliga el paper.
Grata sorpresa per a l'Atleta d'Andreas Hörl i pels cinc papers (Goll, Príncep, Majordom, Marquès, Professor) interpretats per un versàtil Robert Wörle en el context d'aquesta galeria impossible manipulada per Lulú, víctima i botxí de si mateixa, en un retorn esperat i feliç, malgrat les desercions en els entreactes. Ben cert, la de Berg no és una òpera fàcil i que requereix preparació prèvia. Precisament per això, potser calia haver anat al teatre amb els deures fets...

4 Comments:

Blogger Moments d'Òpera said...

Estic d'acord. Calia haver fet els deures per la representació d'anit. Jo no els vaig fer i, francament, no ho vaig aguantar, quan va acabar el 2n acte vaig marxar.

Però -i encara que pugui semblar contradictori- vaig poder apreciar la qualitat de l'execució de la partitura per part de l'orquestra i els cantants, la majoria excel·lents. Tot i que la sonoritat atonal em va superar i no ho vaig gaudir gens. Llàstima.

Albert

4:58 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Vaig anar-hi i crec que m'havia preparat bastant per escoltar aquesta dificil òpera. Però tot em va superar, i vaig desertar despres del primer acte. La música atonal em supera i aguantar actes d'una hora era superior a les meves foces. Tu em comprendràs perque saps la meva devoció per Mozart.
Després estava un xic marejada a l'escena passaven massa coses... si miraves a través de les finestres les parelles en acció, i els "ballarins" i el mico, i... et distreia del que passava amb la Lulu. Una llàstima perquè la Sra. Petibon val la pena.
Cordialment. Mariàngels

10:21 p. m.  
Blogger Joaquim said...

Jaume, malauradament i com es pot veure a la web del Liceu des de fa uns quants dies (abans de l'estrena) Michael Volle no en cantara cap.

http://www.liceubarcelona.cat/Direccio-Artistica/reparts/html/10-11-02O.html

1:25 a. m.  
Anonymous ISABEL said...

Donçs jo vaig disfrutar molt. Estic d'acord en què cal una preparació prèvia tot i que crec que, en aquest cas, la música i la història van molt de la ma. Es una obra molt coherent. La única cosa que vaig trobar va ser massa distraccions en el moviment d'escena.
En conjunt, però, valia la pena.

1:07 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home