EL TRIOMF DE L'AMBIVALÈNCIA

The Turn of the Screw és una de les òperes més complexes de Benjamin Britten. Basada en el relat homònim de Henry James, llibret (magnífica aportació de Myfanwy Piper) i música transiten a la vora de zones abismals. Caminant entre la fantasia i la realitat, la peça insinua sense mostrar una pertorbadora acció en la qual es donen cita fantasmes, la pederàstia i la dialèctica entre tradició i modernitat.

Davant de tanta ambivalència, cal ser humil i intel.ligent a l'hora de posar en escena quelcom tan complex sense deixar de ser fidel a la seva essència. David McVicar és un director d'escena dotat d'humilitat i intel ligència, però també és un home valent, capaç d'afrontar reptes que l'avalen com un dels directors teatrals més interessants del moment . L'escenografia del muntatge presentat al Teatro Real de Madrid dissenyada per Tanya McCallin és senzilla en aparença, funcional i al servei d'una excel lent direcció d'actors, acompanyada per la sensacional il luminació d'Adam Silverman: una visió que subratlla el clima de terror inherent a la peça, amb llums i ombres que ajuden a perfilar la que sens dubte és l'òpera més terrorífica de tots els temps.
Però The Turn of the Screw també és ambivalència en la seva música, subtil i inquietant i reduïda en el terreny orquestral a un conjunt de cambra. Josep Pons va dirigir la mateixa obra en una de les temporades a l'exili del Liceu: va ser el 1996, al Teatre Victòria de Barcelona, i ara repeteix amb excel.lents resultats, a l'espera que quan oficialment assumeixi les regnes musicals del Liceu el 2012 ofereixi treballs tan interessants com aquest. Minuciosa en el detall i coherent en el discurs, la direcció de Pons incideix en tots els aspectes de la partitura, sense que se li escapin subtileses, davant d'una formació excel.lent.
En escena, bones veus: aspra al principi i progressivament dúctil la institutriu d'Emma Bell, bon ofici i veterania al servei de Mrs Grose de Marie McLaughlin, extarordinaris Miles i Flora (Peter Shafran i Nazan Fikret) i notables Quint i Miss Jessel de John Mark Ainsley i Daniela Sindram respectivament. Va triomfar l'ambivalència. Com ha de ser.