LA LLIBERTAT IMPOSSIBLE

Fent-se seva la llegenda de Barba-Blava, però buscant-ne la clau de volta, Maurice Maeterlinck va convertir el conte de Perrault basat en el pedòfil Gilles de Rais en un drama simbolista. A diferència del que explicaria Bartók a El castell de Barba-Blava, l'òpera de Paul Dukas Ariane et Barbe Bleue no basa l'epicentre en la prohibició de l'última porta, sinó en la impossibilitat de ser lliure. Fa dies, a l'article que escrivia al suplement Cultura/s de La Vanguardia, citava El ángel exterminador de Buñuel com a exemple de qui no vol ser lliure i que opta per quedar-se reclòs al cercle del que no vol sortir. Aquesta és la tria de Sélysette, Ygraine, Mélisande, Bellangère i Alladine davant de la proposta d'Ariane quan els diu que se'n va "Lluny d'aquí, on encara m'esperen". Elles, però, no tenen ningú a l'altra banda i, a més, viuen l'inconscient spleen del deixondiment.

El muntatge de Claus Guth que es presenta al Liceu va una mica més enllà. Des de la primera projecció, l'exterior d'un xalet de zona alpina, evoquem l'esperit del monstre d'Amstetten, el pedòfil austríac que va tenir fills amb la seva pròpia filla, segrestada als soterranis de la casa. I, és clar, això condiciona el clima de malaltia sòrdida que assota les cinc esposes de Barba-Blava que, amb gestos mecànics i espasmes nerviosos mostren a Ariane l'estat en què es troben. Detalls com el patètic botí que Barba-Blava guarda a una bossa de plàstic són signes de gran direcció escènica i de brillants idees dramatúrgiques, com per exemple la cabellera arrencada a Mélisande i que evoca el segon acte de l'òpera de Debussy ("Ils sont plus longs que mes bras" diu Mélisande referint-se als seus cabells davant de Pelléas). Guth, en definitiva, és capaç de visualitzar el terror ocult a la casa de Barba-Blava i de fer-ho des d'una aparent asèpsia gràcies a l'espai, tancat i claustrofòbic -i paradoxalment blanc, com el vestuari d'Ariane i la dida-, dissenyat pel també figurinista Christian Schmidt.

Música i veus

El clima de terror ha d'impregnar la lectura de la partitura però també, i a diferència del Pelléas... debussynià, no pas la immobilitat del temps sinó el traç d'un camí que va de la tenebra a la llum, de la ignorància al coneixement. En aquest sentit, el director Stéphane Denève s'ha limitat a treure de l'orquestra del Liceu el so sumptuós, de ressonàncies wagnerianes, de l'obra de Dukas, sense massa delicadeses. Potser s'hi van acostumar les meves oïdes a mesura que avançava l'audició, però la sensació inicial, malgrat la correcció, era de cert garbuix instrumental, sense les subtils distincions entre seccions que la partitura reclama. No crec que fos culpa de Denève, a qui se li van veure més que bones intencions.

El d'Ariane és un rol maratonià, i requereix una tessitura ambivalent, que tant pot servir una soprano dramàtica com una mezzo (Georgette Leblanc, la primera intèrpret del paper i companya de Materlinck, era "cantactriu"). Jean-Michèle Charbonnet ha optat per l'expressivitat i la teatralitat i no tant per la musicalitat, dient el text des de les visceres, cosa que sobretot al principi ha traït un cant d'irisacions mats al registre agut. La dida de Patricia Bardon va tenir la carn necessària en les seves primeres intervencions, potser molt més al primer acte que no pas al tercer. D'entre les esposes de Barba-Blava, Sélysette és qui més fortuna té per l'extensió de la partitura, i la celebrem en boca de Gemma Coma-Alabert, molt musical.

Es pot dir que aquestes funcions al Liceu representen el comiat de José van Dam del nostre teatre. El baix baríton belga, ja pràcticament retirat, va servir les escasses frases destinades a Barba-Blava sense que es comprometés en excés -no va tenir temps!- l'estat vocal d'un artista de poc més de 70 anys.

Ariane et Barbe-Bleue no s'havia representat mai a Barcelona. Ens separen 104 anys de la seva estrena a París. Seria recomanable no esperar 104 anys més per tornar-la a tenir entre nosaltres. Obres d'aquestes característiques són necessàries pel fet de ser òperes-mirall on poder reflectir les nostres riqueses i misèries.