7.3.11

"SIEGFRIED" A PARÍS

De les quatre òperes que integren L'anell del Nibelung, segurament Siegfried és la més estranya i difícil de muntar, per la seva polièdrica personalitat. Bascula entre l'humor grotesc (les relacions entre Mime i Siegfried, la tosca formació "natural" del personatge titular mentre es fa una flauta al mig del bosc), l'heroisme tendent a l'amor (el quadre entre Siegfried i Brünhilde) i l'element filosòfic-tel.lúric, que atravessa les escenes d'un déu (Wotan) esdevingut caminant (Wanderer), a la recerca del seu final, i que s'explicita en l'encontre entre el déu i Alberich o, sobretot, en el diàleg amb Erda al tercer acte. A l'hora de posar-ho en escena, cal tenir en compte aquests elements i fusionar-los sota un paraigua unitari. I això és el que no fa Günter Krämer, que ens obsequia amb un primer acte catastòfic per la seva absurda amalgama d'elements sense sentit, i amb part d'un segon que tampoc no és gran cosa. En canvi, es produeix un gir al tercer que ens torna la bona glopada que ja ens havia produït, l'any passat, el seu Rheingold vist, com la irregular Walküre i com aquest desconcertant Siegfried, al Teatre de la Bastilla parisenca. Krämer sembla posar l'accent en el clima pessimista, en aquesta volguda i buscada "caiguda dels déus", però ho fa al final, ja des del quadre d'Erda (magnífic), sense que el que veiem al tercer acte tingui res a veure amb els dos precedents.

Tarda accidentada
La manca d'unitat del muntatge, doncs, no ha agradat i és comprensible. Però el sempre protestaire (que no protestant) públic parisenc també va manifestar el seu desacord quan, poc abans d'iniciar-se la funció de diumenge, un sofert adjunt a la direcció artística del teatre anunciava les indisposicions de Torsten Kerl (Siegfried) i Juha Uutisalo (Wanderer/Wotan). El primer actuaria fent playback, mentre un desconegut tenor, Christian Voigt (berlinès membre de la companyia d'òpera de Freiburg) assumiria el rol titular; el pare dels déus el cantava Egils Silins (Amfortas en el segon repartiment del Parsifal d'aquests dies a Barcelona), doblat en escena per Alejandro Stadler, assistent de la direcció escènica. La cosa no podia començar pitjor. I si a tot plegat afegim el despropòsit que va suposar l'escena del primer acte, no era estrany que durant el primer descans els adjectius "pénible" o "catastrophique" es deixessin sentir pels passadissos del teatre parisenc.
Al final, però, i amb la distància presa després del viatge de tornada, les coses no van ser tan terribles: al tenor Christian Voigt se li ha d'agrair que salvés la funció i que ho fes molt més que dignament. Acabat el primer acte, res no feia preveure que acabaria feliçment la funció, però l'esgotament va anar minvant (o almenys dissimulant-se). El baríton Egils Silins no té els greus propis d'un baix baríton per assumir el Caminant/Wotan, però el cant és noble i poderós. I pel que fa a la resta, el nivell va ser de notable alt: timbrada i ben projectada la Brünhilde de Katarina Dalayman; sinuós i respugnant, com ha de ser i a més amb volum audible, el Mime de Wolfgang Ablinger-Sperrhacke; rotund i poderós el Fafner del sempre excel.lent Stephen Milling; punxant i feridor l'Alberich de Peter Sidhom; robusta i avellutada l'Erda de Qiu Lin Zhang; i complidora l'ornitològica veu d'Elena Tsallagova.
Per damunt de tot, i sempre al seu lloc, la direcció musical de Philippe Jordan. Atent, responsable, ajudant els cantants substituts, va saber controlar un so que havia de ser el que reclamaven unes circumstàncies que d'una altra manera haurien fet naufragar la funció. Però, a més, va dibuixar unes frases amb tremp teatral i amb el preciosisme que tocava, mentre que quan l'ocasió ho requeria també va deixar lloc a la ironia o a la mala bava, sense renunciar quan calia a l'heroisme estentori. Tot això, és clar, gràcies al so compacte de l'orquestra titular.
Ja sabem que la crisi apreta i que hi ha el que hi ha; i que l'Òpera de París havia de salvar la funció malgrat dues baixes rellevants. Però la solució dels faristols no fa més que confirmar una trista realitat: segons quins teatres ja no treballen amb covers. Una veritable desgràcia, sobretot si aquests teatres són dels primers del món.

4 Comments:

Anonymous Jorge said...

jo després de VALQUIRIA vaig decidir que interrompia l'ANELL perquè em va semblar desastrosa i no havia aparegut encara en Kerl, que vas tenir sort que no cantés. Jo que em queixava de Hans Hopf vaig haver de pair aquest paio massa pel meu gust i no tinc edat per esmerçar temps en cantants d'aquesta mena. El Wotan se sap que, quan canta, és bo (però ho fa una vegada de cada 10). De tota manera, com hauràs sapigut, la Gheorghiu va cancel.lar de cop totes les seve Juliette del Met, o sigui que la cosa és cada cop més normal (i si és veritat que està per fer una gravació d'AIDA, l´`unica cosa que espero és que no vingui per boheme, que ja li he vista al Met fa temps i no passa res, i en qualsevol cas no penso posar-hi els peus....
Jorge

11:24 a. m.  
Anonymous Anónimo said...

Em feu rabia els crítics, amb aquest viatgets que feu per veure Wagners més o menys penibles, i després escoltar cantants també més o menys penibles. A mi que m'importa que a París, a Berlin, o a la Conxinxina hagin cantat malament i sigui un bodrio de funció, ja que segurament no hi aniré mai, i que no es comenti res dels cantants que aquí a Barcelona malden per tirar endavant, i una critíca ben feta podria ajudar-los a corregir defectes a pulir, el seu cant, i que no canten en locals de primera linia, sino en petits auditoris i teatres d'associacions. Crec que de tant també seria agradable tenir algun comentari d'alguns dels pocs concerts que ací es fan.
Prefereixo aixó abans que la Bastille.
Perquè no ho preguntes a alguns dels teus lectors que pensen al particular?
Ja està, ja ho he dit.
Cordialment. Mariàngels
Cordialment. Mariàngels

7:14 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Perdona Jaume, després de donar-li voltes, m'adonc que no tenia perquè haver escrit l'anterior comentari. Si tens la sort de poder anar a la Bastille, a ... t'hem d'agrair que ens vulguis fer particips de les teves impresions, dels teus pensaments, a través del teu blogg.
Et prego doncs em disculpis i, s.v.p., no oblidis de trametre'm els teus escrits.
Cordialment. Mariàngels

10:38 p. m.  
Blogger kalamar said...

Dos playback en una funció, suposo que no deu haver passat mai! Com és que no hi ha suplents per l'escena? El pitjor, amb les retallades, és que ens quedarem sense aquests muntatges wagnerians i passarem a veure tot en concert.

4:50 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home