14.5.11

TRES DIES D'ÒPERA

Ú: CAÇADOR FURTIU, 23 ANYS DESPRÉS

Sempre he admirat i aplaudit la intel.ligència dels espectacles signats per Peter Konwitschny. Provocador en el sentit que apel.la a la consciència estètica de l’espectador, el dramaturg alemany és una de les personalitats més indiscutibles del teatre actual. I els seus muntatges operístics no tan sols no deixen indiferent, sinó que marquen autèntics punts de referència. Però el seu Freischütz acusa una buidor conceptual que tan sols al final deixa una porta oberta, per bé que les solucions amb què es resol la conclusió de l’òpera de Carl Maria von Weber no sorprenguin per la seva novetat. De fet, estem parlant d’un muntatge de 1999, i des d’aleshores hem vist coses molt millors i molt superades. És clar que El caçador furtiu no és una obra excessivament muntada, de manera que seleccionar un muntatge “ad hoc” no era una tasca fàcil per a la direcció artística del Liceu, un teatre en què l’òpera no es representava des del 1988. En conjunt, doncs, la proposta ni convenç ni emociona, i visualment està revestida amb les pitjors gales, dissenyades per una escenografia i vestuari que són un homenatge a una lletjor que resulta insultant en mans de Gabriele Koerbl. Sorprèn, per cert, que cap dels responsables de l’espectacle, ni tan sols els assistents de la direcció escènica, no haguessin sortit al final de la representació a rebre el que indubtablement hauria estat una pluja de “bus” que, si bé no comparteixo, hauria pogut entendre.

Tampoc no em va convèncer la direcció de Michael Boder, que concep una lectura excessivament mat de l’òpera: Weber, certament, és un romàntic, però és un Mozart revestit de tardor, i va faltar en la sonoritat de Boder la transparència que recorre la partitura weberiana de punta a punta. D’acord que la música d’aquesta òpera connecta directament amb l’abisme, però per això cal enfosquir el so, no pas deixar les coses en irisacions mats: si es volia optar per la negror, calia una altra mà de pintura. El rendiment correcte (i prou) de l’orquestra no va ajudar especialment, tot i la bona resolució de passatges compromesos. Tres quarts del mateix podem dir d’un cor que ja sabem que és desigual en les seccions que l’integren, però que sap aparentar homogeneïtat en les seves prestacions.

Christopher Ventris substituïa l’inicialment previst Peter Seiffert en la pell de Max, i a fe que va defensar amb bons arguments una part gens fàcil i que és ambigua pel que fa a la tessitura, que encara no és heroica però que tampoc no és d’un lirisme pur. Qui sí ha de tenir lirisme i del bo és Agathe, que en la pell de Petra-Maria Schnitzer va pecar d’un excés de pal.lidesa en l’atac als aguts, si bé la delciosa pregària del tercer acte (“Und ob die Wolke sie verhülle”) va ser resolta amb gust. Recordem d’Ofèlia Sala actuacions memorables al nostre teatre, i el rol d’Ännchen haurà estat una de les seves màximes creacions, no tan sols a nivell vocal –d’acord, la veu és petita... i què?- sinó també actoral, tot i el despropòsit d’haver de vestir els figurins pensats per al personatge.

Albert Dohmen és un veterà dels que no aparenten tenir problemes a l’hora d’abordar personatges operístics, i més si són agraïts com Kaspar, que va servir amb la malícia justa i la musicalitat precisa. Però indubtablement, qui va fer pujar el llistó de cop va ser un Matti Salminen immens en tots els sentits. Ermità/espectador al llarg de tota la funció, la seva intervenció final va fer retronar literalment les parets del teatre: allà va aparèixer art en majúscula, complementat per un final que dignificava un muntatge el qual, i em sap greu reconèixer-ho, oblidaré ben aviat.

DOS: FELIÇ RETORN A SABADELL

Un cop més, i maldant amb els esforços que cal fer amb una crisi que de tan seriosa que sembla gairebé sembla artificiosa i grotesca, els Amics de l'Òpera de Sabadell li planten cara amb sentit de l'humor. Què i qui millor que Il barbiere di Siviglia i Gioacchino Rossini per riure's del mort i de qui el vetlla? I, un cop més, qui millor que Pau Monterde per portar-ho satosfactòriament en escena? Fent de la necessitat virtut, el director català ha aconseguit posar dempeus una òpera còmica amb una linialitat clara, fent servir alguns dels clixés que tots associem a l'òpera rossiniana però amb resultats més que bons.

Debutaven en els rols respectius el tenor Albert Casals i el baríton Carles Daza. I ho feien en la pell d'Almaviva i Fígaro, el primer amb la incorporació al segon acte de l'ària "Cessa di più resistere". Casals ha de treballar encara molt més l'estil rossinià, sobretot el cant d'"agilità", però la noblesa tímbrica i la projecció segura són les millors cartes que sap jugar. Daza va ser un Fígaro segur, simpàtic, enèrgic i que des del primer moment va demostrar que el factòtum sevillà l'ha posseït amb convicció. Retrobàvem Natalia Gavrilan en la pell de Rosina, i un cop més aplaudíem la bellesa del timbre i la gràcia espurnejant de la mezzo moldava. La veteranria d'Enric Serra es posava al servei d'un Bartolo molt més ben servit que alguns altres papers que darrerament havia interpretat un dels cantants més estimats a casa nostra per aquest tipus de repertori. Marc Pujol va ser un Basilio molt ben cantat, si bé mancat en algun moment de la malícia pròpia del clergue. I, per fi, un bon paper per a Eugènia Montenegro, una Berta convicent tant en els recitatius com en la seva ària del segon acte, i que fan pensar que al soprano catalana mereix més oportunitats com la que ens acaba de brindar.

Daniel Gil de Tejada va dirigir amb tremp i energia una notable Simfònica del Vallès, si bé el cor se li va resistir amb intervencions no sempre lluïdes. Un mal menor per al final de la temporada dels Amics de l'Òpera de Sabadell que l'any que ve presentaran L'elisir d'amore, Aida i Roméo et Juliette. La crisi, sembla, no va amb ells.

TRES: OPERETTA AL TNC

Anava amb certes reserves a veure Operetta al Teatre Nacional. Una oportuna invitació m'hi ha dut, però sense un excés d'entusiasme. I he de reconèixer que han estat setanta-cinc minuts de diversió gaudits i viscuts gràcies a un espectacle àgil que signa Jordi Purtí. Vint-i-sis cantants "a capella" interpretant algunes de les pàgines més cèlebres d'autors com Verdi, Saint-Saëns, Wagner, Mozart, Bizet, Offenbach o Rossini amb solucions ben trobades, sketxos ben pensats i música ben cantada, malgrat algun desajust en l'afinació.

Alguns dels episodis d'Operetta resulten dilatats en excés (com corresponent al "brindis" de La traviata), i algunes notes humorístiques escatològiques poden resultar sobreres, però en general Operetta és un espectacle fresc i ric en idees, que demostra que l'òpera no té per què ser elitista, al contrari.



5 Comments:

Anonymous L'apuntador said...

Jo també tenia reserves amb 'Operetta'. Després del teu comentari, potser ens animem a anar-hi...

8:43 a. m.  
Anonymous Anónimo said...

Caram Jaume, cada dia en saps més, i me n'alegro. Gràcies per enviar-me el blogg. Expliques molt bé el que jo no sé explicar, però que sento en escoltar les veus i l'orquestra.
La majoria d'assistens al "Der Freischüts", per no dir tothom, no es varen adonar que en M. Salminen estava assistint des-d'una butaca a la representació, i, pensant que surt al darrer acte... quines ganes de tocar-li
la pera... á vegades aquests directors escenics es passen...
perque el simbolisme de que el eremita era espectador de l'acció, (ei, em penso que vol dir això) va quedar desdibujat per la grandaria del teatre i per la dificultat que hi ha en la majoria de les localitats, sobre tot en la part alta, de veure "tan siquiera" el fossar dels músics, així que la primera filera de butaques menys.
És a dir una llástima. Jo ho sabia perquè m'ho varen comentar, peró de veure'l... Cordialment. Mae

2:48 p. m.  
Anonymous Lluis Martín said...

Vaig anar el dimarts a veure el caçador furtiu i reconec que feia molt i molt temps que no m'avorria tant al Liceu.

6:28 p. m.  
Anonymous Grisini said...

http://ilcorrieredellagrisi.blogspot.com/2011/05/udite-udite-o-critici.html

12:46 a. m.  
Anonymous Grisini said...

Entérese del cuento:

http://ilcorrieredellagrisi.blogspot.com/2011/05/udite-udite-o-critici.html

12:46 a. m.  

Publicar un comentario

<< Home