JULI CÈSAR A PARÍS

Havia llegit tantes males crítiques que anava previngut. Potser massa, perquè la nova producció de Giulio Cesare in Egitto que signa Laurent Pelly a l'Opéra Garnier no és un mal espectacle. És ben cert que potser no està a l'alçada d'altres muntatges seus, però a la llarga i vist en eprspectiva, funciona. Li falta unitat de criteris, un concepte dramatúrgic més clar, però el punt de partença és bo: en un magatzem d'un museu arqueològic (que pot molt ben ser el d'El Caire), uns mossos endrecen les lleixes on reposen trossos d'estàtues, busts romans i d'altres peces d'època ptolemaica. Entremig, i com si es tractés d'una mena de Toy Story a la romana, cobren vida els personatges del drama, vestits d'època. El problema està en l'excés de figuració, com si Pelly temés avorrir el públic amb les llargues àries que poblen la partitura. O en la poca unitat de criteris, per exemple, a l'hora de caracteritzar una Cleòpatra que enmig de les togues romanes i els vestits faraònics es presenta amb la imatge decadent pròpia de les pintures de, per exemple, Waterhouse, Dejussieu o Cabanel. Una imatge, per cert, arriscada per a la soprano que l'encarna, perquè es passa pràcticament tot el primer acte amb els pits enlaire i la resta de l'òpera amb unes transparències que mostren la nuesa d'un cos decididament sensual.

"Goda pur or l'Egitto in più tranquillo stato la prima libertà" és el que canta Cèsar en l'últim recitatiu de l'òpera, cosa que va despertar una lògica hilaritat entre els espectadors parisencs, atesa la realitat que hem viscut les darreres setmanes, amatents a l'esdevenir del despertar del país nord-africà. Una aposta per l'actualitat que musicalment es tradueix en compassos immarcessibles i carregats de subtilesa, als que va servir amb encert L'Astrée que dirigeix Emmanuelle Haïm. La directora francesa extreu de la partitura de Händel la seva lluminosa i encomanadissa energia, però també el sentit de l'humor en les pàgines reservades a la primera ària de Cleòpatra o a les de Ptolomeu i Nireno.
L'energia encomanada a l'orquestra va traspassar el fossat i es va encarnar en escena en bona part del quadre solista, començant per la Cleòpatra de Jane Archibald: la soprano canadenca és una plusquamperfecta amant de Cèsar. Les descarades agilitats comparteixen tron amb una línia de cant de gran puresa i virtuosisme, que és justament el contrari dels qui han sentit Nathalie Dessay en el mateix rol han dit de la soprano francesa, que sembla haver punxat. De menys a més, el Cèsar de Lawrence Zazzo va començar amb una veu de poca projecció, per acabar amb un segon i tercer actes de notable alt. L'excel.lència es va encarnar també en la parella mare-fill (Cornelia-Sesto) a càrrec respectivament de Varduni Abrahamyan i Isabel Leonard, al costat d'un Tolomeo de luxe com el de Christophe Dumaux (el mateix paper de la inoblidable producció de Glyndebourne del tàndem Christie/McVicar). Un cop més, Dominique Visse sap treure partit de la seva comicitat al servei de Nireno i conscient que la seva és una veu més que limitada, al costat del complidor Curio d'Aimery Lefèvre i de l'oblidable Achilla de Nathan Berg.