UN LLIBRE SOBRE HIPÒLIT LÁZARO

Què tenen a veure el professor Franz de Copenhage de l’enyorat TBO, un jove estudiós de l’òpera i el tenor Hipòlit Lázaro? La resposta té nom d’ària i, de passada, de llibre: “O Paradiso”, la cèlebre ària de Vasco de Gama de la versió italiana de L’Africaine de Meyerbeer. O Paradiso és el títol del libre de Miquel Pérez García que edita Témenos Edicions, presentat recentment a Barcelona.

El volum surt de la necessitat de fer conèixer un dels tenors de la generació dels nostres avis, que juntament amb Miguel Fleta (deliberadament omès en el llibre de Pérez) va fer les delícies del públic d’òpera i sarsuela d’aquells anys que han quedat rellegats, si no a l’oblit, almenys sí a fons fonogràfics no sempre difosos com cal.

La feina de documentació és impressionant, perquè hi ha una biografia de més de 100 pàgines, el catàleg complet de la discografia i la cronologia completa. Hi ha ajudat l’amistat que Miquel Pérez va mantenir amb el dibuixant i ninotaire Ramon Sabatés, l’autor de tantes tires del desaparegut TBO i que, per amistat amb Hipòlit Lázaro, va preservar-ne un fons que ara guarda Pérez.

L’autor presenta documentació inèdita de primer ordre, com les cartes de l’empresari Gatti-Casazza del Metropolitan, a més d’un catàleg discogràfic que permet localitzar totes les gravacions d’aquell tenor de vida intensa, d’infantesa dickensiana, d’aprenentatge tenaç, obstinat i en part autodidacta i fins i tot de final trist, després d’una carrera molt llarga, de poc més de 40 anys de carrera, des del seu debut el 1906 fins les últimes actuacions el 1951, tot i que el 1961 encara va fer alguna incursió televisiva. La seva fama va arribar fins al punt que compositors com Mascagni van escriure-li òperes com Il piccolo Marat (1921).

En Miquel i jo es pot dir que som amics i ens uneix l’amor per l’òpera i per aquella generació de cantants. Ens portem un any i hem “mamat” el mateix, és a dir el pas d’una societat tecnològica a una altra de sofisticadament tecnològica. La mateixa generació que va plorar la mort de Fofó, que es va alegrar de la de Franco perquè aquell dia no hi va haver col.legi i que va aprendre a lligar cantant Amor particular de Lluís Llach rascant una guitarra barata. La mateixa generació que no va tenir les dificultats de la dels nostres pares, tot i que va créixer amb un cert sentit del deure i del sacrifici, del sentit del treball i de la disciplina, i que ara pot engendrar productes tan ben fets i ben pensats com aquest volum que recomanaria a tot aquell qui no es vulgui quedar tan sols amb la fugacitat de les estrelles que poblen el firmament operístic d’avui i que vulguin saber més coses d’aquells astres que segueixen brillant amb llum pròpia tot i que no sempre els fem cas.