SEGUEIX "L'ANELL" A LA SCALA

Divendres, 17 de desembre del 2010. Vesprada wagneriana a la Scala enmig de neu i a temperatures alpines. Amb la Walküre inaugural, i un cop més tractant-se de Wagner, Daniel Barenboim converteix la primera jornada de L’anell del Nibelung en un poema simfònic per a veus i orquestra. L’enfocament, però, em va semblar nou en mans de Barenboim, perquè ara la seva és una lectura molt més pessimista i luctuosa. Fa dies, llegint el capítol dedicat a Wagner inclòs a l’assaig La imaginación sonora, Eugenio Trías desvetlla que la protagonista absoluta de la Tetralogia és Brünhilde. Ahir, reveient –si sobretot escoltant- de nou Die Walküre, pensava que jo no tinc tan clar el que diu el professor Trías. És cert que Wotan no té tema propi –si no comptem amb el leitmotiv del Walhalla-, però la seva omnipresència és evident. A més, ell és el causant de tots els esdeveniments provocats al llarg de les quatre òperes que integren L’anell del nibelung. D’acord que la composició dels quatre títols va ocupar massa temps la trajectòria de Wagner. Massa, potser, per detectar diferències i estats anímics diversos entre les quatre obres. Però la primera jornada centra la concepció psicològica en un pessimisme i una foscor que atravessen transversalment les altres dues òperes del cicle. Un pessimisme schopenhauerià centrat en el cansament d’un déu que vol deixar de ser-ho (“Das Ende! Das Ende!”), i que maldarà per acomplir-ho, en certa manera utilitzant la seva filla valquíria. Aquest, si més no, sembla ser el punt de partença de la lectura de Daniel Barenboim, que va oferir una versió fosca, luctuosa i molt densa davant de l’orquestra de la Scala.

Nina Stemme pot acabar aviat amb la seva carrera, perquè ho dóna tot com a Brünhilde i se'n surt: si és un caprici, benvingut sigui, però no me la imagino d'aquí a deu anys cantant el mateix paper, i menys tot el cicle. Al seu costat, tota una veterana com Waltraud Meier va demostrar que encara pot donar molt com a Sieglinde, malgrat les exigències d'un rol per al que ja no és una joveneta, cosa que li provoca problemes, especialment quan és ella la qui ha de seguir l'exigent batuta de Barenboim. L'altre veterà de la jornada era tot un ex-Wotan com John Tomlinson, ara un Hunding autoritari tot i que no rotund. Notable i justament heroic el Siegmund de Simon O'Neill i deixo per al final les dues revelacions de la nit, el matrimoni Wotan-Fricka, excel.lentment servits per Vitalij Kowaljow (a qui en futures temporades veurem al Liceu) i Ekaterina Gubanova. Ell va saber mantenir el tremp fins al final com a pare dels déus amb una veu important i una bona interpretació del rol, i ella va exhibir una veu poderosa, de timbre bonic i tècnica impecable.

Tot i que no em va agradar el seu Rheingold, aquest cop Guy Cassiers l'ha encertat molt més a l'hora d'explicar la història. I si obviem el vestuari espantós de Tim Van Steenbergen i les llums de solàrium amb què Brünhilde queda adormida al final, podem dir que l'espectacle és interessant, si bé no antològic.