3.4.11

VERISME DE PRIMERA

Lamento no haver-ho fet abans, però just després de la primera funció del doble programa verista al Liceu, marxava fora de Barcelona. La mateixa raó m'ha impedit assistir al concert de Rolando Villazón, de manera que esperaré que algú m'expliqui aviat l'estat vocal del tenor mexicà en una tarda, suposo, molt esperada.
Abans d'ahir, doncs, Cavalleria rusticana i I pagliacci tornaven al teatre de La Rambla en un clàssic programa doble que feia temps que no vèiem a Barcelona. La cosa va estar bé, però un punt més de cocció hauria fet la vetllada inoblidable. Els resultats globals van ser, doncs, lleugerament per sota del que esperàvem, potser perquè l'òpera de Leoncavallo no va tenir el tremp i l'energia de la de Mascagni. Almenys, insisteixo, en la primera funció.
Van haver-hi errors puntuals a l'orquestra, però Daniele Callegari és un home que coneix bé el seu ofici i que va saber mantenir el tremp i la pulsió dramàtiques inherents a les dues peces. Va saber llegir bé la tensió creixent a Cavalleria... i va saber perfilar les subtils i sinuoses irisacions a I pagliacci. El cor del teatre, reforçat amb la Polifònica de Puig-Reig, va sonar bé però amb algun passatge excessivament estentori, lleument estrident, però sense accidents.
Tampoc en van tenir els solistes, si bé el conjunt va ser molt més satisfactori a l'òpera de Mascagni. Marcello Giordani és un tenor líric, però capaç de jugar amb l'expressivitat per a un Turiddu de màxims. Cert que algunes notes propi de l'"spinto" exigit a Canio van sonar lleugerament opaques, però el tenor sicilià va mantenir la compostura a la segona òpera després de les excel.lències amb què havia abordat la primera.
Potent i rica en matisos, Ildiko Komiosi va ser una convincent Santuzza, mentre que Ángeles Blancas hauria estat una Nedda indiscutible si els problemes puntuals que va acusar en la seva ària del primer acte no li haguessin provocat una davallada en el seu rendiment general, sobretot si ho comparem amb prestacions anteriors al mateix escenari, on tants cops ha demostrat la seva grandesa artística.
Va agradar l'Alfio de Marco di Felice, però no penso que Andrzej Dobber sigui un Tonio per a la història. Lluny d'això, va perfilar un personatge amb massa pal.lidesa, després d'un pròleg decebedor.
La professionalitat de tota una Josefine Barstow en la pell de Mamma Lucia es pot posar al costat de la convincent emergència de Ginger Costa-Jackson a Cavalleria rusticana i, a I pagliacci, ben a la vora de la seguretat encomanadissa de David Alegret en la pell d'un convincent i convençut Beppe. Entre ells, la sempre eficaç prestació de Gabriel Bermúdez, esplèndid sota la pell de Silvio en el duet amb Nedda al primer acte d'I pagliacci.
Liliana Cavani signava la proposta escènica, amb eficaços figurins de Gabriella Pescucci, decorats de Dante Ferretti i il.luminació de Gianni Mantovanini. L'òpera de Mascagni es servia amb una cal.ligrafia viscontiniana, quasi cinematogràfica, mentre que la de Leoncavallo es visualitzava a partir de l'estilització d'un decorat gairebé nu i molt esquemàtic, cosa que contribuïa a subratllar que, malgrat la procedència comuna dels dos títols, cadascun d'ells té una personalitat diferent.

3 Comments:

Anonymous Quim said...

Les orelles a cal ferrer.

3:31 p. m.  
Blogger GLÒRIA said...

Concesions sospitoses. Hi ha molt per criticar i no ho fa.

12:18 a. m.  
Blogger Euterpe said...

Ay, quisiera ir al Liceu en alguna ocasión... Me pilla lejos; pero os aseguro que cuando mi adorado coro o solistas lo visiten, viajaré hasta allí. Bueno, a ese coro y a sus solistas dedico mi blog, espero que os guste. ¡Ay! Los mejores drei Knaben, los mejores Yniolds, los mejores Amore de Gluck, y así sucesivamente. :-) Moltes gràcies.

8:38 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home