29.6.11

LORD BYRON: UN CAMÍ QUE NO DU ENLLOC

Les formes i els gèneres musicals són grans extensions de terreny, on pasten lliurement llengües i dialectes que poden ser ben diversos entre si. Però el que no s’ha d’oblidar mai és que el que marca la frontera de l’òpera és la seva capacitat de síntesi.

Estrenada fa uns mesos a Darmstadt, Lord Byron és la segona òpera d’Agustí Charles i Marc Rosich, després de l’experiència cambrística de La Cuzzoni. El llenguatge apareix ara molt més elaborat, en part pel gran format, però també perquè l’experiència és un grau. I si bé és cert que Charles aconsegueix crear textures ambientals al llarg de les dues parts de l’òpera, també s’ha de reconèixer que la monocromia li fa un flac favor, tot i una sòlida orquestració. Potser el problema és que la veu es veu excessivament immersa en el flux orquestral, quan en una òpera és essencial que el cant (no forçosament la melodia cantada) jugui un paper fonamental. Per la seva banda, Rosich ha fet un llibret de gran vàlua poètica, però d’una extrema densitat, contrària a aquella dimensió de síntesi comentada més amunt: teatral, però no operístic.

L’espectacle vist al Liceu compta amb posada en escena d’Alfonso Romero Mora, sustentat sobre la base escenogràfica de textures opressives i amb referents surrealistes per explicar la relació entre Mary i Percy Shelley i Lord Byron a Ginebra, sense voler fer cal.ligrafia de la història i atent a l’evocació atmosfèrica de la música. Un esforçat equip musical liderat per la batuta de Martin Lukas Meister davant del conjunt Barcelona 216 (de so compacte i contundent) posa dempeus una òpera que té com a grans protagonistes Lord Byron (el contratenor Gerson Sales), Polidori (Malte Godglück) i Claire Clairmont (Margaret Rose Koenn). Tots ells, així com la resta del repartiment, correctes i al servei d’una pàgina gens fàcil, agombolada sempre pel cor del Liceu, amplificat per una megafonia de so massa metàl.lic.

3 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Em va semblar una autèntica porqueria, sense paliatius. Cantants sota minims, llibret reiteratiu i intrascendent, espectacle d'un aborriment terrible, música sense criteri, escenografia cara...
Perque es paguen aquests espectàcles i ens em d'empassar un FAUST sense decorats i incomplert, en base a les retallades de subvencions??????
Ho facin a Darmstadt o al Metropolitan, no vol dir que l'espectàcle mereixi muntar-se.

8:12 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

Porqueria es, potser, la gent que no passeu d'escoltar una i altra vegada el mateix, en una franga d'òperes que es poden comptar amb els dits de la mà (nomès cal recordar les desercions de l'últim Parsifal al Liceu cap a l'últim acte, llavors, ¿també l'hem de deixar de fer?). ¿Una ópera que ve amb una crítica Alemanya que l'ha tildat d'exemplar, i aquí es una porqueria? Potser ens hem de treure ja els rinxos del cap i l'orella, a veure si aconseguim escoltar alguna cosa més. A mí hem sembla que aquests òpera portava, si menys no, un nou alé a l'òpera, amb una aposta decidida que mai no he vist en la música catalana. Insultar es fàcil, quan es té menys criteri que la noia de la neteja (que per cert, en té més que aquest anònim, segur), però sobre tot descalifica al mateix que ho fa...

1:32 p. m.  
Blogger Joaquim said...

No estaria gens malament que el sego anònim no fos anònim, no?.
Potser si que és un nou alè, però la bafarada que ha deixat és ben significativa.
El Parsifal va generar desercions, és clar que si, ja sabem com les gasta el públic barceloní, però molts dels que varem quedar-nos fins al final varem aplaudir de forma entusiasta, faltaria més tractant-se d'una obra mestra i amb una producció discutible, amb un gran nivell musical i vocal. Malauradament em sembla que no podem dir el mateix d'aquesta estrena. Potser l'obra és bona, però els intèrprets, gens. Tanta mediocritat i tanta dificultat, acaba per fer marxar al públic del teatre, jo també ho faig fer abans d'hora.

4:02 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home