ACABAR I COMENÇAR EN VERSIÓ DE CONCERT

No sé si comptar com a final de temporada aquesta represa de Carmen al Liceu. En tot cas, oficialment l'últim títol de la temporada ha estat la Daphne straussiana que, sumada a Tamerlano, Ariadne et Barbe-Bleue i Lord Byron, fa sumar punts a les òperes mai no representades a Barcelona.

Daphne al Liceu

La Daphne és de les òperes més singulars de Richard Strauss per la seva connivència amb el nazisme, i pel rerefons estètic que ajuda a veure la fascinació d'aquell règim criminal per la Grècia clàssica, tan ben servida, per exemple, al pròleg de la sensacional Olímpia de Leni Riefenstahl. En tot cas, la partitura straussiana és de les més difícils per a soprano i tenor (la tessitura tan maltractada de l'autor d'Ariadne auf Naxos!), i sort vam tenir de Ricarda Merbeth i de Lance Ryan per defensar les parts respectives de Daphne i d'Apol.ló. Segurament no seran les veus més boniques del moment, però sí de les poques que poden arribar al final de Daphne amb aplom i sense les forces molt mermades (almenys aparentment). Van tenir com a confidents un sensacional Robert Holl en la pell de Peneios, mentre Janina Baechle era una Gaea que en la seva aprença física ja deixava clar que era una mena de mare terra, a la que la tessitura contraltada ajudava sense pal.liatius. El Leukippos de Jörg Schneider va ser digne, tot i que sense especial rellevància: recordem, en tot cas, que va substituir més o menys a darrera hora l'inicialment previst Rainer Trost.

La partitura, que s'executa sense solució de continuïtat, exigeix molt al director orquestral, i Pablo González, que és un home que coneix bé el repertori postromàntic alemany, va servir-la demostrant un bon ofici. Però la manca d'assaig va ser massa evident en punts determinats que demostraven el poc aprofundiment en una pàgina que demana molt més. Per no parlar d'algunes errades instrumentals de l'OBC que, per puntuals que fossin, van evidenciar que calia ser més polit en els plantejaments i en els resultats. Es va trobar a faltar, a més, l'equilibri "simfònico-cambrístic" tan habitual en pàgines com aquesta.

Nabucco a Peralada

Ja tenim festivals inaugurats. I a Peralada sonaven aires de noces de plata amb un XXVè aniversari merescut, si bé el més glamurós dels festivals empordanesos ha viscut també hores baixes. Oriol Aguilà, en el pitjor moment a l'hora d'afrontar reptes culturals en plena efervescència de la "cosa" de l'òmnibus, no s'hi ha posat per poc. I aquest estiu serà a Peralada terra d'òpera i de música lírica.

Començar amb un Nabucco en versió de concert ens podria fer pensar en una reivindicació: la cultura ni tocar-la, tot i que no crec que Ferran Mascarell es despentinés gaire dissabte al vespre sentint el "Va pensiero" del tercer acte.

La versió va ser "de bolo" tot i el bon ofici de tot un Nello Santi, el "Papa Santi" com li diu la gent del gremi. L'orquestra i el cor del Liceu (complementats amb la Polifòncia de Puig-Reig) van complir, però es va nota que entre els assajos de Carmen van tenir poc temps per arrodonir una versió més compacta del clàssic verdià.

Aquell ofici i la professionalitat també van salvar alguns dels solistes. Joan Pons comença a mostrar signes de cansament, però el sentit del drama i el domini del cant lligat a "Dio di Giuda" van demostrar que encara és un dels grans Nabuccos del moment. De la mateixa manera que Maria Guleghina pot fer tremolar de por amb una Abigaille que, si bé en els sobreaguts deixa anar massa metralla, segueix sentant càtedra. Ho va fer també Ferruccio Furlanetto amb un Zaccaria noble i poderós, al costat dels correctes Teodor Ilincai (Ismaele) i Maribel Ortega (Fenena)

Bon estiu a tothom!