LES NOCES DE JACOBS
L’audició en versió de semi-concert, o si
es vol semi-escenificada de Les noces de
Fígaro al Palau de la Música confirma el maridatge definitiu entre René
Jacobs i el públic de Barcelona. El cicle mozartià, iniciat la temporada
passada amb La flauta màgica, seguirá
al llarg de les temporades 2014-15 (amb Don
Giovanni) i 2015-16 (amb Così fan
tutte), alternant dues de les formacions habituals en la trajectòria actual
de Jacobs: l’Orquestra Barroca de Freiburg i l’Akademie für Alte Musik de
Berlín.

Una de les característiques del treball de
Jacobs a nivell operístic és la formació d’un equip vocal unitari. És el que ha
passat amb aquestes Noces, si bé en
aquest cas la divisió femenina era de primera mentre que la masculina ha quedat
un nivell per sota. De la primera, cal destacar especialment les veus sinuoses
de Sophie Karthäuser i Anett Fritsch, Susanna i Cherubino respectivament, a les
que cal afegir la notable Comtessa de Rosemary Joshua, dolça a “Porgi amor” i
potser poc enyoradissa a “Dove sono”. Pietro Spagoni és un Comte musical però
amb un timbre poc autoritari (i això es palesa ostensiblement a l’ària del
tercer acte), al costat del Figaro engolat de Konstantin Wolff. Al Basilio de
Thomas Walter (compaginant, com a l’estrena a Viena de l’òpera el 1786) el
paper de Curzio, no li van fer cap favor incloent-li l’ària del quart acte, una
pàgina que, com l’ària de Marcellina (ben cantada per Isabelle Poulenard) mai
no és un pecat mortal suprimir. Complementaven el repartiment un Markos
Fink solvent en la pell de Bartolo i Antonio (una altra solució pròxima a
l’estrena de l’òpera) i la complidora Barbarina de Lore Binon.
El joc escènic de mínims va
funcionar, amb algun element d'atrezzo (per exemple, el sofà on s’amaguen Cherubino
i el Comte al primer acte) i vestuario actual “ad hoc”. No cal dir que els subtítols
projectats (bona inciiativa i molt millor que no pas la inclusió del text al
programa de mà, de lectura farragosa en la penombra) van contribuir al seguiment
de la complexa trama de la “folle journée”.
El
nombrós públic que gairebé omplia el Palau vaovacionar dempeus, i passada la
mitjanit, un treball d’equip rigorós, especialment un director i una orquestra
que van contribuir a convertir la vetllada en una veritable festa mozartiana.
1 Comments:
A mi que m'agrada tan Mozart, em va semblar tota una festa, crec que es divertien tan els interprets, músics de l'orquestra inclosos, com el públic. Encara que hi van haver desercions a la mitja part, els molts que quedàrem, vam poder sentir aries que normalment es tallen, però que són encantadores... En René Jacobs fa l'obra completa. Moltes gràcies!
Publicar un comentario
<< Home