CAMINANT CAP A "DON CARLOS"

M’agrada molt Don Carlo/s. Tant la versió en francès, com la italiana en les dues versions (Nàpols i Mòdena) em semblen el resultat d’un “work in progress” que fan d’ella, potser, l’òpera més perfecta i completa de Verdi. Amb perdó d’aquest oasi que és Falstaff, o de la rauxa d’Il trovatore, per no parlar del sentit madur del melodrama en La traviata.
Potser sigui en Don Carlos, més que en cap altra òpera verdiana, que el músic entén el “pathos” i la tensió internes dels personatges. Els sentiments afloren només entre línies, en un marc d’aparences escenogràfiques com la cort de Felip II. És evident que en aquells murs herrerians la passió ha de sortir per algun costat, i quan emergeix ho fa amb una contundència a la que és molt difícil oposar resistència. Deu ser que Verdi entén el drama intern de Friedrich Schiller, que obvia la veracitat dels fets (l’Infant Carles d’Àustria era poc més que un perfecte imbècil babós) per centrar-se en el conflicte de passions que assoten una família.
No cal, doncs, apropar-se a Don Carlos amb perspectives historicistes, malgrat muntatges emblemàtics com el de Luchino Visconti per al Covent Garden (1958) i que durant dècades va passejar-se arreu d’Europa. Per cert, aquesta versió, gravada en directe, acaba d'aparèixer en disc amb una magnífica versió dirigida per Carlo Maria Giulini i protagonitzada per noms de pes: un jove i encara per amanerar Jon Vickers, una Gré Borowenstijn lleugerament pàl.lida com a Elisabet, una immensa Fedora Barbieri com a Eboli, un notable Tito Gobbi com a Posa i un Boris Christoff força mesurat com a Felip II (segell Royal Opera House-ROHS003).

Per apropar-se com cal a Don Carlos n’hi ha prou amb seguir allò que diu Friedrich Schiller, autor de la peça original, en el seu tractat Sobre l’art tràgic (1792): “Demostra una concepció molt estreta de l’art tràgic i fins i tot de la literatura en conjunt, el fet de portar el poeta tràgic davant del tribunal de la història i de demanar ciència a qui (...) només es fa responsable de l’emoció”*.
M’atreveixo a afegir unes paraules del mateix Schiller de la seva obra Calias o Sobre la bellesa: "Davant de la naturalesa (en tant que fenomen), ens comportem o bé passivament o bé activament, o bé passivament i activa a la vegada. Passivament: quan tenim una mera sensació dels seus efectes; activament: quan nosaltres determinem els seus efectes; ambdues coses a la vegada: quan ens la representem (...) En contemplar el fenomen ens comportem passivament, perquè en rebem les impressions [i] activament, perquè sotmetem aquestes impressions a les nostres formes de raó"**.

Em sembla que les dues actituds són perfectament compatibles quan s'assisteix a un espectacle operístic, perquè a la complexitat del discurs musial i literari cal afegir el vessant escènic, amb un llenguatge no sempre fàcil de discernir. Cal ser actiu i passiu a la vegada, i escatir les claus de lectura d'un muntatge que, en el cas del que proposa el Liceu amb direcció escènica de Peter Konwitschny, segur que no deixarà indiferent. Caldrà, doncs, deixar-se d'historicismes, però ja es veu que el mateix Schiller refusava la cal.ligrafia històrica per posar en escena una obra amb personatge amb més o menys ressò real en la història. I serà necessària una mirada nova, concentrada en el veritable drama de família que és Don Carlos.

Tot plegat amb una partitura molt difícil, i que requereix un planter artístic excepcional: un tenor lírico-spinto per al príncep Carles; un baix per al rei Felip II; un baix profund per al funest Inquisidor; una soprano lírico-spinto per a Elisabet, esposa de Felip II i enamorada del seu fillastre Don Carlos; un baríton dramàtic per a Rodrigo, marquès de Posa i amic íntim de Carles. A tot això, i al llarg de quatre hores que s'acaben fent curtes, cal afegir-hi un cor mixte a quatre veus i una gran orquestra, essencial en aquesta versió per al ballet que, en la versió de Konwitschny, esdevé un somni d'Eboli. Que ens aprofiti!

*Extret del Full informatiu nº60 del Gran Teatre del Liceu, 27 de gener del 2007

** SCHILLER, Friedrich: Escritos sobre estética. Madrid: Tecnos, 1991, p. 11

DISCOGRAFIA DE LA VERSIÓ FRANCESA

Plácido Domingo, Katia Ricciarelli, Lucia Valentini Terrani, Leo Nucci, Ruggero Raimondi, Nicolai Ghiaurov. O. i C. de la Scala de Milà. Dir.: Claudio Abbado. DEUTSCHE GRAMMOPHON (1983)

Roberto Alagna, Karita Mattila, Waltraud Meier, Thomas Hampson, José Van Dam. Eric Halfvarson. O. de París. Cor del Teatre del Châtelet. Dir.: Antonio Pappano. EMI (1996)

Ramón Vargas, Iano Tamar, Nadja Michael, Bo Skovhus, Alastair Miles, Simon Young. O. i C. de la Staatsoper de Viena. Dir.: Bertrand de Billy. ORFEO (2005)