FUNDACIÓ VICTORIA DE LOS ÁNGELES

Dilluns, 15 de gener del 2007. Sóc a Roma, en un viatge de quatre dies que m'impossibilitat estar present a la roda de premsa i a l'acte de presentació de la Fundació Victoria de los Ángeles. Com a patró de la mateixa, se'm demana que elabori un discurs que llegeix el meu company i amic Àlex Robles. És aquest.

<<Avui fa exactament dos anys que moria a la seva Barcelona natal Victoria de los Ángeles López García. Moria una dona, però l’artista que tants havíem admirat i admirem encara, feia temps que havia ultrapassat les fronteres de la més terrenal de les existències. Per això avui ens hem aplegat aquí, per presentar entre amics la institució que a partir d’ara vetllarà perquè romangui el llegat artístic i personal de Victoria de los Ángeles.

La nostra Fundació s’obre a l’art en majúscules, de la mateixa manera que Victoria de los Ángeles era sensible no només a la música, sinó també a la literatura i a les arts plàstiques. Una sensibilitat, la seva, que va saber compartir i comunicar, sempre amb amb generositat, i mitjançant la veu, possiblement el millor instrument de tots, el més fràgil.

Amb aquest instrument, amb sensibilitat i domini de la tècnica, Victoria de los Ángeles va fer art majúscul. Un art que, en el seu cas, ultrapassa una única forma musical com l’òpera. El lied, el concert i l’oratori van ser manifestacions en què la soprano barcelonina es va sentir còmoda, ja des dels seus inicis i a partir del seu debut al Palau de la Música Catalana, el maig de 1944. Set mesos més tard, es presentava en un recital privat al Gran Teatre del Liceu i el gener de l’any següent debutava a la sala del coliseu barceloní amb Le nozze di Figaro de Mozart. D’allà a la materialització d’una brillant carrera internacional només hi havia un pas, i Victoria de los Ángeles el va donar, amb seguretat i amb senzillesa, fins a passejar la seva veu pels cinc continents, sempre ben rebuda i estimada pel públic dels teatres i sales de concert més prestigiosos del món. Finalment, i després d’un recital, la petita figura de Victòria s’escolava per les bambalines de la Sala Gran d’aquest Teatre Nacional de Catalunya el 28 desembre de 1997. Aquella va ser la seva última aparició pública com a intèrpret de recital, tot i que més tard aquesta gran dona que va ser Victoria de los Ángeles encara va trobar temps per impartir diverses lliçons magistrals als estudiants de la Escuela Superior de Canto de Madrid.

La versatilitat d’una veu única, la personalitat d’una dona irrepetible i la sensibilitat d’un ésser humà tan estimat com discret a la vegada són algunes de les millors virtuts que defineixen el tarannà d’una persona que va passar per la vida amb les paraules inicials del cèlebre lied de Mendelssohn: “sobre les ales del cant”. Aquest cant va ser la raó de ser de la vida de Victoria de los Ángeles. Pel cant va sacrificar una vida privada, però va saber cantar a aquesta mateixa vida de la mà de compositors de casa i de fora, reconeguts o anònims, sempre amb el mateix rigor, responsabilitat, sensibilitat artisticitat. Un art, el de Victoria, immaculat i contestat amb fervor i unanimitat tant per la crítica erudita i especialitzada com pels espectadors devots d’un personatge absolutament excepcional. Un art que va ser lliçó de vida i una vida que va ser lliçó de cant. Per cert que a ella no li agradava això de les lliçons. Quan, en ocasió del 80è aniversari de Victòria dels Àngels (2003), l’Editorial Pòrtic em va encarregar la seva biografia, amb l’aleshores editor Francesc Boada ens discutíem pel títol. S’imposava el de “Lliçó de cant, lliçó de vida”, però ens vam adonar que Victòria dels Àngels, una dona senzilla, no ho hauria acceptat. Ha estat una mestra en moltes coses perquè molts hem après del seu art i la seva vida ha estat modèlica en dignitat i compromís. Però precisament la seva dignitat ha estat emparentada amb la seva senzillesa. I una persona senzilla mai acceptarà erigir-se en mestre de res ni de ningú. Finalment, doncs, ens vam posar d’acord amb el títol definitiu per a la publicació del llibre: Victòria dels Àngels. Una vida pel cant. Un cant a la vida. En això sí que estaríem tots d’acord, fins i tot la mateixa Victoria de los Ángeles.

Ara som nosaltres, responsables de tirar endavant aquest vaixell que suposa la nostra Fundació, els qui haurem d’agafar la velocitat de creuer per tirar endavant un projecte que ha de perpetuar en la memòria individual i col.lectiva el testimoni vital i humà, personal i artístic, d’una gran dona del segle XX: Victoria de los Ángeles López García.>>