"VIVVA VERDI" O "DON CARLOS" AL LICEU

Peter Konwitschny és un director d’escena molt seriós, que assumeix el seu ofici amb responsabilitat. I fins i tot amb riscos que desemboquen en resultats òptims. La seva lectura de Don Carlos elimina els elements sobrenaturals i, sense renunciar a notes d’inqüestionable humor, explica la història de l’infant Carles, el fill imbècil de Felip II ressucitat amb dosis d’idealisme per Schiller i immortal gràcies a la sempiterna partitura de Verdi, estrenada al Liceu en la seva versió original en cinc actes, en francès i amb la música del ballet “La Peregrina”.

Una història ben explicada
A veure: la trama ens situa enmig d’un conflicte familiar al costat del qual les històries d’El cor de la ciutat o Mar de fons no són més que provatures maldestres de guionistes de quarta regional. Ot plegat en el context –i això és important- d’una cruïlla històrica político-religiosa. I això és, en definitiva, el que veiem al muntatge de Konwitschny.
D’acord, el ballet no es balla i es rebateja com a El somni d’Eboli en el marc d’una pantomima amb sopar familiar inclosa. Com la parella formada per Charles Chaplin i Paulette Godard a Modern Times, Eboli és l’esposa feliç i embarassada de Carles. Ell arriba, exhaust, de la feina i ella li ha comprat un batí. Que monos! Aquella nit hi ha sopar: vénen el sogre d’ella (“papà” Felip) i la seva segona esposa (“mamà” Elisabet). Però heus ací que el sopar es crema. Doncs caldrà recórrer a Posa’s Pizza i Rodrigo, el pizzer, porta una hawaiana i una margherita. Certament, la cosa és trencadora. Però... no era trencador, per a un home de teare com Verdi, que el 1867 hagués d’escriure una òpera francesa al gust dels “messieurs” que anaven a sopar a Maxim’s i que arribaven a l’òpera al tercer acte, just en el moment del ballet, per seleccionar les ballarines (o ballarins) que més els agradaven i poder compartir-hi el ressopò a les avantllotges, mentre a l’escenari l’infant Carlos es desganyitava damunt del cadàver sangrant de Rodrigue? En ple segle XXI, i posats a incloure la música (d’altra banda preciosa) del ballet d’una “grand opéra” com Don Carlos, ¿perquè no fer-ho d’acord amb la trama de l’òpera i de les utopies de la princesa d’Eboli, enamorada de Carles?
L’escena de l’acte de fe esdevé una performance que trenca amb la quarta paret i implica el públic fins arribar a diverses dependències del teatre, amb presentadora televisiva inclosa. I què? Per què no plantejar, en aquests temps de marasme postmodern i d’hiperfragmentacions apropiacionistes, una escena de ressonàncies eminentment polítiques? Konwitschny és seguidor de l’èpica brechtiana i això inclou posicionar l’espectador. Jo mateix, republicà i antimonàrquic convençut, em vaig veure aplaudint un rei, i sobretot un monarca d’infausta memòria com Felip II! No és l’òpera un “art total” i, com a tal, no pot dialogar amb els diversos llenguatges audiovisuals?
Konwitschny no trenca res, sinó que proposa. I a més busca i, al meu entendre, troba: el primer acte, el de Fontainebleau, supleix els boscos frondosos per un cel estelat, un marc ideal per a una relació ideal i impossible. Quan es confirma que Elisabet es casarà amb Felip, baixa una paret asèptica, de portes minúscules, que encerclarà irremissiblement els personatges en la seva pròpia presó. Només Carles V, l’emperador, que no és un fantasme sinó un frare que amaga dins del seu bonet la seva corona, és qui s’adona que Espanya “no va bé”. Una mena de Melitone que optarà al final per endur-se Elisabet i Carlos lluny de les urpes de l’ultracatolicisme de Felip i l’Inquisidor, després d’haver abufetejat el seu fill.

Més idees: “Elle ne m’aime pas” és cantada per Felip després d’haver passat la nit amb la desgraciada Eboli, rellegada a dona objecte. No és la pròpia princesa qui confessarà a Elisabet que ha estat seduïda pel rei en una esena que supleix la de la seducció i que Verdi va eliminar per a l’estrena a París? És clar, com diu Konwitschny, molta gent “perquè no reconeix la ‘seva’ obra, pensa que no és en absolut la mateixa obra. Confonen la forma en què tradicionalment s’ha presentat l’obra amb l’obra en si”. I aleshores protesten, xiulen, criden, protesten i s’enfronten amb els qui aclamen, vitoregen, aplaudeixen... o els qui simplement callen, ja sigui perquè pensen i processen la informació del muntatge (que no és poca) o perquè senzillament, bo i no agradar-los la proposta, són educats i opten per guardar silenci.
No hi ha fissures, doncs, entre text, música i muntatge, per bé que podem fer una objecció a l’excessiu soroll imperant a l’acte de fe. Tot i que (i que ningú s’esquinci les vestidures): la música d’aquesta escena, massa d’acord amb el gust francès, no és el millor de l’òpera.

Música ben servida
Musicalment, aquest Don Carlos té més encerts que errors. Maurizio Benini dirigeix una partitura densa, llarga i eclèctica sense perdre pistonada, amb pols ferm. Prioritza l’espectacularitat i l’efectisme (que hi és) i potser oblida aquelles rocambolesques irisacions cromàtiques que requereixen més subtilesa. Per exemple, aquells colors foscos dels dos duets del rei al primer i quart actes, és a dir al costat de Rodrigue i de l’Inquisor respectivament. Però en general el rendiment orquestral va ser bo al llarg de la vetllada, així com el coral, amb la feliç participació, a més del cor titular, del Cor Savina del Conservatori de Cervera que dirigeix Núria Mas.
El rol titular era assumit per Franco Farina. Despistat, no va acabar de col.locar la veu al llarg de les gairebé cinc hores de funció. No calia bufar-lo ni escridassar-lo (almenys es va esperar al final), però certament la seva no és una veu per a Don Carlos, tot i un volum potent i de color bonic, però absolutament descontrolat. Confesso que no sento simpatia pel paper d’Elisabeth, i potser això va fer que em mirés (i m’escoltés) Adrianne Pieczonka amb certa desconfiança al principi, i val a dir que no em va convèncer en la seva ària al costat de la Comtessa d’Aremberg. Després, vaig anar-ne apreciant les virtuts i crec que va anar guanyant en carnalitat fins a una excel.lent ària al cinquè acte. Sonia Ganassi, en canvi, va merèixer una merescuda ovació després de la cançó sarraïna del segon acte i la cosa no va baixar de nivell. Al contrari, va anar a més fins a l’apoteosi d’”Ô don fatal”. La mezzo italiana té el vellut i la bravures pròpies de l'òpera romàntica i la seva meteòrica carrera, en ascens, està plenament justificada.
Carlos Álvarez va començar amb una ambivalència excessiva, potser influït per la incertesa de Farina i calant les seves intervencions al duet del primer acte. El baríton andalús, però, és prou intel.ligent per arreglar les coses i va tornar a fer-se valedor del seu nom, tan lligat als papers de baríton líric verdià, i va fer una exemplar escena de la mort. Giacomo Prestia va ser un rei d’autoritat majestàtica, timbre rodó i potència vocal, pero és evident que no destronarà molts reis que l’han precedit (no cal dir nomes, oi?), potser per un color lleument impersonal en la veu del baix florentí. Per la seva banda, hem sentit Eric Halfvarson en millors ocasions. Havent sentit el seu Inquisidor en la versió discogràfica de Pappano, gravada en directe a París, esperàvem més d’una prestació que va resultat bastant inferior a les altres que recordem d’aquest baix nord-americà, que va fer un Inquisidor pervers però sense la rotunditat esperable. Algú em va dir que estava una mica refredat. Potser sí.
Don Carlos tampoc ho posa fàcil als secundaris, però el muntatge del Liceu permet escoltar bones veus per als papers del monjo/Carles V (Dan Paul Dumitrescu), Thibault (Ana Nebot) i la veu celestial (una Eliana Bayón amb pinta de Marilyn Monroe). Per cert, no hi ha baixos a casa nostra per assumir papers com el del monjo?
Resultat final: “Vivva Verdi!”. D’això es tractava, no? Especialment el dia de l'estrena de l'espectacle al Liceu, un 27 de gener del 2007, exactament 106 anys després de la mort del mestre!!! (casualment, aniversari del naixement de Mozart... però aquesta ja és una altra història...)