4.3.07

BOULEVARD SOLITUDE: HENZE REVISITA MANON

Boulevard Solitude és un drama líric en set escenes de Hans Werner Henze amb llibret de Grete Weil. La base directa de l’òpera és l’obra homònima de Walter Jockisch, inspirada en la Manon Lescaut de l’Abat Prévost i es va estrenar al Landestheater de Hannover el 17 de febrer de 1952.

Una partitura eclèctica i unitària
A l’anuari de la temporada que publiquen Amics del Liceu, s’inclou un article del mateix compositor, que revel.la les raons de la concepció de l’òpera. Diu el següent: “La raó principal per a la tria va ser l’atractiu del nom de Manon Lescaut. Aleshores jo ni en coneixia les adaptacions operístiques (de Puccini, Massenet i Auber) ni tampoc coneixia el llibre en què tots es van inspirar, la novel·la de l’abbé Prévost. Darrere de tot plegat hi havia un gran anhel per tot el que no fos alemany. Encara tenia molt endins els horrors de l’exèrcit, de la Segona Guerra Mundial i dels bombardejos, i encara ara mateix comprenc molt bé les meves pors i les meves aversions. La meva música, que n’és el resultat, n’informa perfectament: també conté un anhel, l’anhel per un món sense feixistes, un món de tolerància i de llibertat personal i nacional”.
L’Escola de Darmstadt, que és el segon pas de la tradició dodecafònica, és el marc en què cal inscriure l’obra i la personalitat del primer Henze, compromès amb el socialisme i enemic declarat del romanticisme, del wagnerianisme i de tot allò que tingués a veure amb l’univers del nacionalsocialisme. Per això va optar pels camins que el nazisme havia volgut aturar com la música serial o el jazz, presents d’alguna manera a Boulevard Solitude.
El llibret de Grete Weil situa al centre de l’acció dramàtica no pas Manon, sinó Armand Des Grieux que és, de fet, el narrador en primera persona de la novel.la de Prévost i víctima de la vida llicenciosa de la, d’altra banda, desgraciada Manon. La soledat del personatge masculí en un medi hostil serveix com a marc espaial d’una partitura arriscada, interpretada com a una sola peça a base de set breus quadres d’entre i i quinze minuts de durada cadascun d’ells, articulats sobre aires de dansa i com a formes tancades típicament operístiques. El rerefons oscil.la entre el plantejament cinematogràfic de la Manon cinematogràfica d’Henri Clouzot (1949) i l’existencialisme del París posterior a la Segona Guerra Mundial, on Henzes’havia refugiat.
Boulevard Solitude utilitza la dodecafonia seguint els paràmetres d’Arnold Schönberg però tampoc oblida la música tonal ni estils lliures com referències al jazz. De vegades, els dos llenguatges conviuen en una mateixa escena per mostrar la psicologia de dos o més personatges contrastats entre si.
Seguint el patró de l’òpera tradicional, Boulevard Solitude no renuncia a números característics en tota forma operística, com l’ària i més especialment números de lluïment com aquesta escena de la carta, corresponent a la tercera escena en què Manon escriu una carta a Armand assegurant-li que és molt feliç.

Esplèndid muntatge
Aquella soledat a què fèiem referència és el punt de partença del muntatge que el Liceu ha presentat al públic de barceloní que, per primera vegada, ha pres contacte amb una òpera de Henze. El colisseu de La Rambla va “reconciliant-se” poc a poc amb un segle, el vintè, que no sempre ha tractat com calia al llarg de la trajectòria històrica del teatre. És clar que si mirem el Liceu en el context dels teatres lírics mediterranis veurem que la cosa no resulta tan estranya. Fins i tot, posats a fer comparacions i sense haver de recórrer a mitjanes estadístiques, a Barcelona encara hem estat de sort.
La sort, en el cas d’aquest Boulevard Solitude, va ser que comptéssim, en la funció de l’estrena, amb la presència del compositor, molt castigat físicament, però l’aura del qual emociona en pensar que vèiem un clàssic del segle XX acompanyats pel seu principal artífex.
Nikolaus Lehnhoff va ser l’altre gran protagonista, com a director d’un espectacle procedent del Covent Garden de Londres i que situa com a eixos conductors l’amoral sexual de Manon i la soledat d’Armand. Entremig, i a tall de lúcida il.lustració dels interludis, una veritable cinta de Moebius escènica mostrava les anades i vingudes de gent que no va a cap lloc en el context d’una estació de tren, presidida per un rellotge que marcava un temps/no temps. Curiosa coincidència, la d’aquest rellotge, que anava canviant les hores de manera arbitrària desafiant l’avenç de l’art del temps desenvolupat al fossat en forma musical. Mentrestant, els personatges de l’escena, anònims comparses que aparentment evolucionaven de la mateixa manera però amb lleus variacions entre escenes, com si es tractés d’un espai minimalista. Els referents a la pintura desolada de Edward Hopper eren evidents i aquella desolació, pertorbadora en el cas d’Armand, estava vinculada a la seva soledat: els personatges que van i vénen si és que anaven enlloc són individus d’avui, anònims en el marasme d’una vida fragmentada incapaç d’aturar l’instant. Brillant cop d’efecte, doncs, el de Lehnhoff, emparat magistralment en l’elegant escenografia de Tobias Hoheisel.

Música ben servida
Laura Aikin va fer una Manon sexualment explosiva, amb escenes d’evident risc que demostraven haver entès el personatge. Vocalment va donar-hi el metall que requeria, ja des del principi i sense signes de fatiga al final de la peça. Pär Lindskog va ser un Armand més que notable, amb algunes asprors a l’inici de l’obra i amb una evident evolució a mesura que avançava la representació, fins a un final mereixedor de tot elogi, el mateix que mereix el Lescaut de Tom Fox, baríton de centre segur i brillant registre agut. Per la seva banda, Hubert Delamboye va demostrar una vegada més que, si bé no ha estat dotat amb un timbre gràcil per a la seva tessitura de tenor, és capaç d’assumir amb convicció rols que sap seleccionar amb cura, atenent a la seva caracterització psicològica. La lascívia de Lilaque pare, en aquest sentit, va ser molt ben servida pel tenor neerlandès.
Sebastian Weigle va haver de cedir, per problemes de salut, la batuta a Zoltán Peskó, un dels millors coneixedors en l’actualitat de l’obra de Henze. Semblava com si al principi imperès certa desídia en l’atac d’alguns passatges, lleugerament desinflats en la seva resolució. A mesura que va anar avançant el muntatge, però, es va anar fent evident cada cop més l’entesa entre director i fossat, integrat per músics entregats a la causa d’un compositor tan desconegut com necessari. Especialment feliç va estar, en aquest sentit, una àmplia i ampliada secció de percussió. Per la seva banda, l’apartat coral va ser confiat en aquesta ocasió al Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana i al sempre eficaç Cor Vivaldi: Petits Cantors de Catalunya.
La representació va ser curta (noranta minuts) i no van haver-hi signes de rebuig ni d’avorriment entre el públic. Ja és molt, tractant-se d’un títol com Boulevard Solitude, desconegut fins ara a casa nostra i que requereix no poca concentració. No crec que pugui dir que la partitura generés entusiasme, però almenys els lamentablement tan habituals estossecs i les irrupcions de la telefonia mòbil ens van deixar en pau. Ni que fos per respecte a Henze, no era per menys.
I, ja posats i com que fer la carta als reis és gratuït, a veure quan tenim l'oportunitat de veure al Liceu The Bassarids.

3 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Molt bé, rodó...!

5:35 p. m.  
Anonymous Anónimo said...

No sé si em repeteixo però en veure que tenia tants anys a sobre, malgrat una versió de 1989 ,en disc magnífica que tinc dirigida (!) per Ivan Anguelov i ben cantada per Elena Vassilieva i Jérôme Pruett, m'inclinava pels anys 90 per fer una obra més actual
com "Elegie für Junge Liebende" de 1961 sobre un argument de W.H.Auden, que no sé si per exigències del compositor o del director d'escena, a Leipzig calia representar-la per un públic de 100/200 persones, situat a l'escenari amb una orquestra d'uns quaranta músics, i l'acció es desenvolupava aprofitant la tramoia i el teler de l'escenari. Una meravella. Hauria estat de meravella fer-la al Mercat de les Flors en les èpoques d'exili per l'incendi del Liceu. En canvi vaig veure "Die Bassariden" a Dresde i si bé em va plaure la música i la portentosa veu d'Ulla Sipolla, l'argument tan llunyà, l'acció passa a Tebes ( la mania dels compositors contemporanis d'agafar arguments antics) i la posada en escena de Gerd Heinz no em van acabar de fer el pes. He llegit que la producció que es va fer fa un o dos anys a Madrid era bona.
Divendres vinent, i més després de llegir-te, vaig amb il.lusió a veure"Boulevard Solitude". JMB.4.03.07.

7:52 p. m.  
Anonymous XIMO said...

Ahir i avui, he vist els dos repartiments del Boulevard Solitude. M’ha agradat bastant l’obra, a moments molt i els dos repartiments també m’han agradat.
No entenc el poc ressò que ha tingut aquesta estrena en els mitjans. A l’Avui, de manera una mica provinciana, l’admira’t Cester, li ha dedicat una petita columna, mentre que, a les jornades parisenques, dues pàgines senceres.

10:53 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home