19.2.07

EL CANT FESTIU DE ROLANDO VILLAZÓN

La casualitat (o no) ha fet que en quinze dies hagi viscut empeltat de la veu de Ronaldo Villazón, aquest tenor mexicà destinat a ser una de les estrelles mediàtiques operístiques. L’encaix just rau en el fet que Villazón té una musicalitat innata, una simpatia porosa i encomanadissa, una joventut vitalista i una proximitat que l’allunya de l’estupidesa d’un Alagna o de la distant elegància d’un Flórez.
Fa setmanes, mentre m’estava tota una jornada sencera a un hospital, vaig gaudir, previ volcat al MP3, de Combattimento, esplèndid treball discogràfic dirigit per Emmanuelle Haïm en què Villazón demostra la seva versatilitat cantant Monteverdi. El seu Combattimento di Tancredi e Clorinda té les dosis justes de dramatisme i narrativitat, amb un caràcter mesuradament teatral. Es podrà dir que l’emissió i la projecció del mexicà potser no s’ajusten al tipus de cant barroc, però el complement just amb la Haïm ajuden a fer del cant de Villazón no només una excusa per abordar Monteverdi sinó una alternativa del tot vàlida a les descafeinades versions que, optant tan sols per la filologia, obliden el caràcter psicològic de les obres de l’autor de L’Orfeo, tan present aquesta setmana de commemoració operística.
Aquest cap de setmana he tornar a reviure el regust agredolç d’aquest disc, complementat amb altres dos. D’una banda, el d’àries franceses dirigides per Michel Plasson i d’una altra l’àlbum Gitano, que no té res a veure amb ballarins de pell d’oliva sinó amb romances de sarsuela dirigides per Plácido Domingo. En tots tres àlbums, editats per Virgin, s’inclou un DVD amb el “making off” de les gravacions i hom troba un Villazón content i saltimbanqui (potser massa), empeltat de “bonrotllisme” postmodern però que, en mans del mexicà, esdevé festa per als sentits.
Deu ser això, precisament, el que defineix millor l’artisticitat del mexicà: el cant de Rolando Villazón és una autèntica festa. La celebració lúdica d’uns dons innats i, fins ara, ben conduïts. Certament, opta per camins poc ortodoxos, com el fet de cantar en falset la segona estrofa de “Je crois entendre encore” de Les pêcheurs de perles, o d’atacar amb un forte el si bemoll conclusiu de l’ària de Don José. És a dir, Villazón pren el camí dels antics mestres (Gedda, Corelli, evidentment Domingo) per recuperar un sentit festiu del cant, una visió entusiasta de qui ha arribat a ser cantant per mèrits propis a partir de l’entusiasme d’un jove aficionat que ara és un indiscutible professional.
Fa una setmana, Villazón protagonitzava uns memorables Contes de Hoffmann a la Bastille de París. Vaig ser-hi. El magnífic i revisitat espectacle de Robert Carsen situava Hoffmann al centre d’un teatre, vist des de perspectives diferents al llarg dels tres actes, complementats per la visió de la buidor de l’escenari al pròleg i l’epíleg. Un espectacle sensacional, veritable joc de contrastos en què el concepte barroc de “la vida és un escenari” anava més enllà d’Offenbach per introduir-nos en el món del Hoffmann dels relats en què s’inspira la, d’altra banda, esplèndida –i inacabada- òpera de l’autor de La belle Hélène. Villazón va tenir tres bones companyes femenines com Patricia Petibon (lleugerament aspra en els sobreaguts de la impossible Olympia), Nancy Fabiola Herrera i, sobretot, la meravellosa Antonia d’Annete Dasch (és clar que, qui pot resistir-se als encants de tan meravellós personatge?). A tot plegat, cal afegir els rols “diabòlics” encarnats per un Franck Ferrari en estat de gràcia o el Niklause/Musa de l’exquisidament avellutada Ekaterina Gubanova, sàviament dirigits per Marc Piollet. Una funció rodona, com poques vegades recordo al teatre parisenc. Però qui va tancar el cercle de manera magistral va ser, novament, Rolando Villazón. Inquiet i bellugadís, encarna un Hoffmann torturat per les circumstàncies. Un antiheroi perdedor, a la recerca de tot i a l'encontre de res. Villazón aconsegueix transmetre la inconstant recerca de qui vol aturar el temps a través de l’ideal femení. I ho fa amb les bones armes que li dóna un cos flexible però també, i sobretot, una veu que al teatre surt projectada amb força, desafiant fins i tot la monumentalitat d’una Bastilla no sempre justa amb vocalitats més exigües. La de Villazón no ho és i la festa que citava abans està assegurada.
Sí, tenim tenor per al segle XXI.

2 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Vas tenir més sort que els d'una expèdició de Fra Diavolo que es van desplaçar a París amb l'al·licient principal de sentir el Villazon i en arribar a l'òpera els van dir que estava indisposat i el va substituir un tenor "gras i baixet", segons em van dir, i que ho va fer sense pena ni glòria. JMB.

12:57 p. m.  
Anonymous XIMO said...

Jo hi vaig anar el 15 de febrer i estic d’acord amb el Villazón, però no gaire pel que fa referència a les protagonistes femenines. Lo de la Petibon voreja la presa de pèl, allà on ella no hi arriba i altres veritables sopranos lleugeres si, ella hi posa simpatia i comicitat, que ja està be, però i les notes?, si en aquest personatge li treus això, ja em diràs que li queda. No cal que faci esment de les sopranos que avui poden cantar aquest rol de manera infinitament més satisfactòria que ella. L’altre desavinença és la de l’Antonia de l’Anette Dasch. El dia 15 ens va fer patir molt, va estar a punt de gallejar i al final del famós tercet va cridar i de la mateixa manera va resoldre el sobreagut abans de la mort. Les coloratures varen ser molt primàries, total un gran desencís, sobretot tenint en compte les cròniques que havia llegit de les seves actuacions. Potser tenia un mal dia. La direcció d’orquestra la vaig trobar dolenta. Sort que a l’endemà amb La Juive i malgrat la vaga de llums, tot va sortir més que rodó, directament extraordinari i encara ens quedava l’interessant Don Giovanni. Quin cap de setmana!!!

11:12 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home