19.3.07

DIUMENGE A LA TARDA AMB MONTEVERDI

Diumenge pots viure al Paradís o a l’Infern. Les opcions de l’últim dia de la setmana (o del primer per a segons qui) són variades i cadascú busca el bo i millor per protegir-se de la ferida quotidiana o de l’spleen propi d’un dia lluminós i gris a la vegada. Quan els ànims no acompanyen, els operòfils tenim la sort de recórrer al disc o al DVD, si no és que un teatre ens ofereixi la possibilitat d’assistir-hi. Amb tot, l’opció de quedar-se a casa sempre és bona, llençat com un gos damunt del sofà i envoltat dels diaris amb els suplements i dominicals respectius.
Fa setmanes que vaig rebre el nou regal d’Unitel, l’impagable tripartit de Monteverdi que conté les ja mítiques gravacions de l’Opernhaus de Zuric en què, de la mà de Nikolaus Harnoncourt i amb el toc mestre de Jean-Pierre Ponnelle, es poden reviure les desgràcies de L’Orfeo, assistir a L’incoronazione di Poppea o celebrar Il ritorno d’Ulisse in patria. Tot això en cinc flamants DVD (un per a L’Orfeo i dos per a cadascun de les òperes restants) amb insultant qualitat d’imatge i so.
Confesso que no vaig consumir les tres òperes el mateix dia, però sí les dues últimes. Perquè ja havia visionat L’Orfeo el 24 de febrer, dia del 400 aniversari de la seva estrena. Sigui com sigui, el plaer de veure els dos treballs del tàndem Harnoncourt/Ponnelle suposa reviure uns temps i unes èpoques, unes opcions estètiques tan significatives com vàlides encara avui. És cert que els criteris de realització de Ponnelle en matèria cinematogràfica (com aquells “zooms” tan abruptes) no resistirien la més elemental de les tendències actuals de l’audiovisual. O que l’estil de molts dels cantants seleccionats deixa molt que desitjar, no només pel que fa a criteris “filològics” sinó a qüestions de constitució canora. Però tot això és igual davant de productes tan ben acabats com aquests, i que formen ja part de la memòria audiovisual col.lectiva dels amants del gènere. Jean-Pierre Ponnelle va morir massa aviat i ara seguiria sent un dels millors directors d’escena del moment, qui sap si integrat o enfrontat a determinades modes o criteris que tan escàndol (estèril, per cert) provoquen arreu. La seva lectura de Monteverdi aplega moltes coses, des de la reconstrucció i evocació històrica fins a la dialèctica (tan difícil d’aconseguir en teatre) entre el real i l’irreal, passant pels jocs i les bromes, en complicitat amb un Nikolaus Harnoncurt que no deixa de mostrar un plomall d’histrionisme en el fons comprensible i gairebé entranyable.
Passa amb aquest lot com amb la Tetralogia Chéreau/Boulez de Bayreuth: més d’un i més de dos hi hem crescut. Recordo, d’adolescent, haver vist les produccions de Wagner a la televisió i l’impacte que em van fer. El mateix em va passar amb el cicle de Monteverdi, quan amb prou feines sabia que l’autor d’Il combattimento di Tancredi e Clorinda no tenia res a veure amb el de Rigoletto. L’efecte fulminant hi va ser, i l’experiència estètica (que és momentània però mai efímera) romania intacta. I em sembla que això passa amb alguns companys de viatge (vull dir de generació) amb qui sovint hem intercanviat criteris sobre la nostra iniciació operística, en la més tendra de les adolescències. Tots vam passar, em sembla, per aquells Bayreuth i aquests Zurich.
Ara, poc més de vint anys després, tenia por que el visionat d’aquelles pel.lícules em decebés. Lluny d’això, la impressió ha estat forta, contundent, emocionant. Suficient per sobreviure una jornada dominical destinada a la catàstrofe i que va esdevenir, si més no en el pla estètic, una veritable festa per als sentits.

1 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Quina enveja la generació que teniu temps per als DVD !. Jo tinc dissabtes i diumenges impossibles i els altres dies música ,teatre, reunions: cap de lliure...No obstant i això recordo les per a mi mítiques "Incoronazzione di Poppea" (desembre 89 i febrer del 91)dirigides per René Jacobs, amb decorats de William Orlandi i direcció escènica de Gilbert Deflö (d'ací la seva vinguda al Liceu per l'Orfeo). Les dues Popees- Danielle Borst i Ann Panagulias, sensacionals i millor el Neró de Guillemette Laurens()1) que el de Carolyn Watkinson. Esplèndida l'Ottavia de Jennifer Larmore i correcte el Séneca de Michel Schopper. També excel-lent Il Ritormo d'Ulisse in patria de l'amy 92 pel mateix trio artístic i un superb Prégardien com a Ulisse i Bernarda Fink com a Penélope. Tot això a Montpeller com a resposta intel.ligent d'Henri Maier quan li van retallar al 50 % les prestacions de l'Orquestra per fer concerts simfònics (primer "round" de la guerra soterrada que li feia René Koering). Va encetar les temporades barroques per cobrir les èpoques que estava sense orquestra. Un meravellós "Atys", "Les Indes Galantes" etc. ens van enriquir a pocs quilómetres la temporada musical. JMB

10:11 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home