10.3.07

"EL GATO CON BOTAS" TORNA AL LICEU

En plena negror franquista, més en concret el 1948, Xavier Montsalvatge va estrenar al Gran Teatre del Liceu l'òpera en un acte i cinc quadres El gato con botas, amb llibret del seu amic i company a Destino, l'escriptor Néstor Luján.
La concepció de la partitura parteix dels esquemes d'un neoclassicisme tardà, amb no poques referències a la música italiana i francesa de la primera meitat del segle XX, i amb alguna referència a Puccini, per a qui Montsalvatge sempre va professar sincera admiració.
La pàgina s'adscriu al terreny de l'òpera "per a tots els públics" més que no pas al públic infantil, com em recordava Marisa Martins en la conversa que vaig mantenir telefònicament amb ella i destinada als oients d'Una tarda a l'òpera a Catalunya Música.

Una intèrpret "ad hoc"
Segurament, si Marisa Martins hagués viscut l'època de l'estrena, Montsalvatge hauria escrit per a ella la part del gat. La sinuosa tímbrica de la mezzosoprano argentino-catalana la fan intèrpret "ad hoc" per al protagonista de la història, l'inefable gat amb gotes procedent del conte de Charles Perrault. La seva desimboltura escènica, el gràcil sensualisme de la veu i el domini de la veu "sfumata" quan cal insinuar més que no pas dir són ideals per a la veu jove de la mezzo que, a més de cantar bé, és una gran actriu. El duet amb la princesa (una més que notable María Luz Martínez) ha estat del millor de l'espectacle.
Antoni Comas és un tenor tot terreny, sobretot després d'haver estat una pedra de toc essencial en els espectacles de Carles Santos. Amb l'òpera de Montsalvatge, Comas retorna al terreny "clàssic" amb domini de l'estil i una excel.lent prestació escènica. El rei d'Enric Martínez Castignani passa per ser una part més vistosa en el terreny teatral que no pas vocal, i el jove baríton català li dóna tot l'èmfasi que cal, tot i les limitacions d'una veu no especialment bonica.
L'altra gran partitura per a veu greu és l'Ogre, aquí assumit per un Miguel Ángel Zapater a qui havíem perdut una mica la pista. Molt jove, va començar a despuntar en papers de baix rotund i la veu, potser més elàstica que fa deu o dotze anys, ha perdut una mica d'esmalt, tot i que Zapater és un gran professional i el seu ogre funcionava com calia.

Bon espectacle
L'escenografia i vestuari d'Ágata Ruiz de la Prada contribuïen a subratllar el caràcter naïf de la peça, amb els tocs de color característics de la dissenyadora espanyola. Res a dir en el marc d'una proposta per a públic de totes les edats, i que era capaç d'estimular el sentit de la vista de la mainada present al Liceu, un matí de dissabte. La proposta s'emmarcava en l'àgil direcció d'Emilio Sagi, molt ben secundat per la coreografia de Nuria Castejón.
La direcció musical de Josep Vicent davant de l'Orquestra de l'Acadèmia del Liceu ajudava a seguir amb una linialitat homogènia els compassos de Montsalvatge, jugant a crear sons transparents que no compliquessin excessivament una partitura que, no exempta de dificultats, està molt ben articulada i demostra l'extraordinària capacitat de Montsalvatge per a escriure per a les veus, a més de la seva subtilesa en les orquestracions. Una proposta, doncs, que cal emmarcar com un dels grans encerts de la temporada liceista, apta efectivament per a tots els públics. I finalment, una petita reflexió: si bé els nens comentaven en ocasions la jugada, cap d'ells no tossia. I mostraven una atenció i un entusiasme que ja voldrien molt dels adults que fan acte de presència al Liceu, una nit qualsevol, a sentir una òpera de repertori. És com per prendre'n exemple, no creieu?

2 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Penso que per als noctàmbuls, els que tenim la vida girada, aquestes funcions del matí son inviables. Devot de Marisa Martins - que va fer de nou una impressionant cantata "Ariadna a Naxos" de Haydn als concerts de l'Acadèmia del passat 25 de febrer - sento, una vegada més, perdre'm el seu Gato con Botas. Gràcies per la crònica que ens fa creure una mica que hi hem estat.JMB

12:26 p. m.  
Anonymous XIMO said...

Algú hagués hagut de pensar en la possibilitat de programar aquesta òpera a la nit, al menys una funció. Pensar que és per canalla és molt poc pensar i sobretot donar molt poca importància als nostres musics.

11:26 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home