27.5.07

EL RETRAT (HUMÀ) DE LA SOLEDAT AL LICEU

Resultava força curiós, i em despertava no poques preguntes, la programació al Liceu, en una sola vetllada, de dos títols tan contrastats entre si com Le portrait de Manon de Jules Massenet i La voix humaine de Francis Poulenc. No entenia la relació entre les dues i segueixo sense trobar-hi lligams. Però la veritat és que, després de la funció de divendres, m’és ben igual. Diu el professor Francesc Cortès al programa de mà que “la necessitat de fugir de la solitud és el motiu central d’ambdues obres” i potser això justifiqui la programació conjunta. En tot cas, no crec que els programes dobles hagin d’estar sempre justificats: I Pagliacci no sempre ha d’anar de bracet amb Cavalleria rusticana i un mateix autor com Puccini va escriure el Trittico amb tres òperes que no tenen res a veure entre elles.

Retrat de Manon
El que en tot cas caldria respectar és la qualitat de les dues peces, no fos cas que una es mengi l’altra. Això és el que passa amb aquest suggerent programa doble, perquè Le portrait de Manon és un insubstancial divertiment en què Massenet sembla haver-s’ho passat molt bé plantejant a l’espectador un joc de localitzacions per tal que identifiqui el material temàtic provinent de la seva Manon, estrenada deu anys abans que el Portrait (1894). És cert que l’òpera en un acte desborda lirisme i un melodisme agredolç (de vegades directament ensucrat), però l’obra no té el tremp de la gran Manon, la de tota la vida (amb perdó de Puccini, Auber o Henze).
Al Liceu, la interpretació de Le portrait de Manon va ser correcta, especialment gràcies al baríton Paulo Szot i, sobretot, a la mezzo croata Janja Vuletic, de timbre preciós i gràcils maneres a l’escenari, un espai angular que ocupava bona part del fossat orquestral i que obligava la formació orquestral a quedar darrere del decorat. L’òpera de Massenet va possibilitar que la soprano valenciana Isabel Rey debutés finalment al teatre barceloní, tot i que amb un paper bastant per sota de les seves possibilitats, cosa que va denotar una certa desgana en les maneres d’una soprano que sempre que l’he vista en altres teatres o escoltada en disc i DVD m’ha deixat bastant fred, la veritat sigui dita. I l’opinió no millora després de la seva anodina Aurore a Barcelona.
El quadre escènic estava ben regit per la dramatúrgia de David Lefkowich, que va saber traduir amb correcció les línies mestres de la singular però intranscedent partitura.

Retrat de la soledat
“Una dona que mai no ha patit no pot de cap manera desplegar tota la passió, en sentit literal, d’aquesta obra, el dolor que s’inscriu en les pròpies fibres”, deia Denise Duval, primera intèrpret de La voix humaine i musa de Poulenc. Ella és ella, personificació de la gran senyora de l’òpera, punt d’arribada d’una tradició feta de grans noms, des d’Elektra fins a Lulú, passant per Salomé, Norma, Violeta o les Leonora de Beethoven i Verdi. Només a una gran dona se li fan dir les paraules escruixidores que Cocteau va adaptar del seu monòleg com “Les coses que no m’imagino no existeixen, o bé existeixen en una mena de lloc molt vague i que no fa tant de mal”. Tot això al costat d’un telèfon i adreçant-se a l’home que acaba d’abandonar aquesta Dona majúscula, en el context del que Francesc Cortès defineix com a “humanització musical d’una barrera: la incomunicació”. Perquè d’ençà de 1959, any de l’estrena del monodrama de Poulenc, aquella incomunicació humana no ha fet més que créixer, malgrat els canvis i els avenços en matèria, precisament, de comunicació, des de la premsa fins als satèl.lits passant, és clar, per la telefonia. “Si no m’estimessis i fossis espavilat, el telèfon esdevindria una arma espantosa. Una arma que no deixa rastres, que no fa soroll…”, diu Ella. Terrible i cert a la vegada.
Jo no sé si Ángeles Blancas ha patit gaire en la vida, però el cert és que al Liceu va tornar a demostrar ser digna successora d’aquells dos cantants que van ser els seus pares, la soprano Ángeles Gulín i el baríton Antonio Blancas. Ángeles Blancas és una artista intuïtiva i que posa la intel.ligència al servei de la tècnica. Bona presència escènica, excel.lent i visceral interpretació actoral i pulcritud en la manera de cantar la difícil partitura de Poulenc van reportar-li un èxit merescut, compartit amb el jove director valencià Josep Vicent, davant d’una dúctil orquestra titular, tot i que Vicent, molt prudent en l'incisiu creixement del "pathos" en l'obra de Poulenc, va endolcir encara més la ja de per si ensucrada partitura de Massenet a la primera part d’aquest insòlit i interessant programa doble.

1 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Vaig tenir la sort de treure localitat per aquest programa, segona representació, no em tocava en l'abonament. Estic d¡acord en el que dius. Era una "sessió menor", però per a mi millor que moltes altres produccions de més volada amb les quals no m'hi puc identificar. Tots ho feren molt bé, i des del 4t pis la Isabel Rey semblava ben bé una joveneta de 16 anys. I que dir de la Voix humaine, la Blancas va saber emocionar, va saber transmetre al públic la seva angoixa. Cordialment Mariàngels

6:58 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home