7.5.07

LA CENERENTOLA A SABADELL

Els Amics de l’Òpera de Sabadell han acabat la temporada de les noces de plata amb un títol de grans dificultats com La Cenerentola rossiniana. Ja l’havien muntada el 1994 en el que va ser el primer títol líric que veia a la Faràndula de la capital del Vallès Occidental i d’aleshores ençà he seguit de la vora les temporades sabadellenques amb interès creixent. I és que aquest interès ha anat en paral.lel amb una qualitat progressiva. De muntatges que, reconeguem-ho, provocaven vergonya aliena en algunes ocasions, hem passat a espectacles més que dignes que reclamen una major inversió per part de les institucions públiques: Sabadell ha de ser la seu del segon teatre d’òpera d’aquest país i ja seria hora que algú s’hi arremangués. A més, l’Associació d’Amics de l’Òpera que presideix amb tenacitat i exemplar tossuderia Mirna Lacambra aposta fort per les veus joves, algunes de les quals acaben sent algú (o més que algú) en el firmament de les “opera stars” a escala internacional: el mateix Josep Bros celebra el 15è aniversari del seu debut a Sabadell el proper 22 de juny, recordant una de les primeres grans oportunitats que se li van donar i agraït fins al punt que cedirà els seus honoraris a l'Escola d'Òpera que segueix activitats paral.leles.
La Cenerentola d’aquesta XXV temporada ha tingut un indiscutible segell de qualitat, i això ha estat així en primer lloc per la rodonesa de l’espectacle que signa Pau Monterde. Amb comicitat mesurada, sense histrionismes de cartró pedra, el muntatge narra de manera molt linial la història inspirada en el conte de Perrault, amb alguns recursos certament aconseguits i d’altres inspirats en espectacles aliens, com el globus del final, que ja vam veure al Liceu fa una pila d’anys. L’encert de Monterde rau, a banda de l’efectiva narrativitat, en la capacitat de moure els cantants amb convicció.
L’equip vocal l’encapçalava, en el repartiment que he pogut veure (n’hi ha hagut tres) una Anna Tobella en plenitud de facultats per a una Angelina d’efectiva presència escènica i timbre bellíssim. La veu tendeix de vegades a quedar-se una mica enrere, però el rondó conclusiu va tenir la brillantor requerida. Tampoc és fàcil la part de Ramiro, assumida en la funció del divendres 4 de maig per Joan Ribalta, jove tenor sabadellenc que fa estada a terres alemanyes i que va demostrar el bon ofici, si bé alguns sobreaguts no sempre són atacats amb nitidesa. Toni Marsol va demostrar una vegada més que els dots còmics li escauen i que, tot i no ser exactament un baix, el paper de Don Magnifico li va com anell al dit. Va ser una sorpresa (agradable) el Dandini de Mauro Bonfanti, així com les àries inèdites (i que de fet són de Luca Agolini, autor dels recitatius) d’Alidoro i Clorinda, notablement interpretats per Josep Pieres i Elisa Vélez, al costat de la Tisbe de Susana Santiago.
Daniel Martínez va dirigir la sempre correcta Orquestra Simfònica del Vallès i el Cor dels Amics de l’Òpera. Aquest últim requereix JA una revisió a fons dels seus components, alguns dels quals haurien de passar a la reserva. A aquestes alçades, no n’hi ha prou amb bones voluntats. Pel que fa a Martínez, val a dir que la tercera funció va acabar de quadrar allò que (segons he sabut) no sempre va tenir bons acabats durant les dues primeres funcions. En tot cas, em sembla que el jove valencià tendeix a primar molt les veus (això està bé) i menys els matisos i detalls d’una partitura riquíssima en subtileses que no sempre es van deixar sentir.
Mals menors, tanmateix, per a una funció rodona, en el context del final d’una temporada no menys rodona. La següent comença ben aviat, amb un Ballo in maschera a principis d’octubre, a la que seguiran un altre Verdi com la sempiterna Traviata i dos membres del bipartit puccinià com Suor Angelica i Gianni Schicchi, a més de la sarsuela La rosa del azafrán de Guerrero.

2 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Gràcies Jaume per tornar a estar amb els teus llegidors de bloggs. Si, per a mi Sabadell s'ha fet quelcom d'imprescindible. M'agrada les ganes que hi posa tothom de fer les coses quant més bé millor, i on, crec, hi ha bastant de "diletancia". Son professionals que fan les coses sobretot perque els hi agrada fer-les i no pels interesos crematistics.
Una abraçada. Mariangels

11:01 a. m.  
Anonymous Anónimo said...

Jaume, ben retrobat. Vaig sentir el final de la retransmissió per Catalunya Música i la mezzo em va semblar discreta i l'orquestra amb so de pel.lícula de cine mut. O ha canviat o a vegades ha tingut bones prestacions amb Edmon Colomer, Uwe Mund o àdhuc recordo unes "Nozze" dirigides per Albert Argudo amb exquisida escenografia d'en Joan(?)Ribalta. Els elogis absoluts per part del teu company de retransmissió no corresponien amb el que se sentia. Per sort, amb la teva mà esquerra proverbial, veig que matises molt més. Vaig veure que en Cester parlava molt bé de l'altra mezzo, la Gavrilan. Jo espero sentir la Valero el 17 de maig a Terrassa. amb la companyia jove. L'he sentit cantar bé però en un repertori no pas belcantista i sense coloratures, Veurem. JMB

2:21 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home