GENEROSA KHOVANTXINA AL LICEU

Un “buh”, un únic “buh” donava la nota, com lamentablement està sent habitual al Liceu, al final de la primera representació de Khovantxina. La causa, de difícil explicació, segurament estava en el desacord en l’opció d’haver encarregat a Gueràssim Voronkov un final alternatiu al que Rimski-Korsakov o Xostakòvitx van preveure per a una partitura que Modest Mussorsky va deixar inacabada i gairebé sense orquestrar. La trompeteria marcial amb què acaben les versions conegudes fins ara de l’obra no encaixen amb el suïcidi col.lectiu de Dosifei i els membres de la secta que dirigeix espiritualment, de manera que l’opció de Voronkov, pessimista, em sembla plausible. Va ser un dels molts encerts d’una funció musicalment rodona, i que va tenir en l’orquestra i el cor titulars una de les millors prestacions que les masses estables del Liceu han prestat aquesta temporada, ara dirigides per la batuta segura i eficaç de Michael Boder.

Al Liceu, a banda del final del mestre Voronkov, s'ha optat per la versió de Xostakòvitx, incisiva en l'aspecte expressionista, de color lleugerament descarnat en els passatges dramàtics, molt adient per a l'atmosfera que Mussorgsky volia donar com a rerefons d'una partitura pessimista i que canta, en definitiva, un rèquiem "avant la lettre" davant d'una Rússia ingovernable i destinada a morir, agònica, en el marasme de la seva grandiositat. Una òpera èpica sense ressonàncies triomfalistes, en definitiva.
La direcció escènica de Stein Winge, procedent de la Moneda de Brussel.les, cuidava els mínims detalls de la macro i microhistòria: mirades, gestos, anades i vingudes i moviments de masses per a una òpera que requereix efectes de gran complexitat. El canvi d’època, ubicat als anys cinquanta del segle XX, no dificultava la comprensió d’un drama que ho és tant des del vessant polític com religiós i que mostrava una reeixida bellesa plàstica gràcies a l’acurada il.luminació de Davy Cunningham.
El planter vocal va tenir tan sols un punt vacil.lant en l’irregular Xakloviti de Nikolai Putilin amb una afinació insegura. La resta, va estar marcada per la qualitat i la generositat dels timbres del baix Vladimir Ognovenko en la pell d’un rotund Ivan Khovanski; dels tenors Vladímir Galouzine i Robert Brubaker com a eficaços Andrei i Golitsin respectivament; de la mezzo Elena Zaremba amb centre i greus avellutats per al paper de Marfa; del tenor Graham Clark, que un cop més demostrava que la veterania és un grau, fins i tot amb la veu cansada; o del baix Vladímir Vaneev com a Dosifei, tot i que el paper requereix una tessitura més cavernosa, per oposició a la de Khovanski. A tot plegat, cal afegir les intervencions de la soprano Natalyia Timtxenko com a Emma o d’aquest gran professional de la casa que és Francisco Vas en el paper de Kuzka.

Nit de gran música per a una gran òpera emmarcada en una tradició que a Barcelona va tenir un gran pes dècades enrere i que no podem deixar de banda. Recordo l'última Khovantxina al Liceu, de 1989, amb els dos grans "Matti" de la història de l'òpera, Salminen i Talvela. El primer encara dóna guerra i el segon ja forma part dels molts que ens han deixat. El repartiment d'aquests dies al Liceu juga el paper de l'homogeneïtat i la compenetració. Un títol presentat sense el ressò mediàtic d'altres òperes de la temporada però que m'atreveixo a qualificar com el millor, musicalment i escènicament parlant, des de setembre.