NOSALTRES (ELS CATALANS) I WAGNER

Els catalans ja sabem muntar Wagner. Per primera vegada en la història dels dramaturgs d’aquest país, ens hem atrevit amb els dos primers títols de L’anell del Nibelung. Ha estat a València, a càrrec de La Fura dels Baus, en el marc de la primera temporada del Palau de les Arts, d’incert inici però que ha demostrat poder amb tot, i això que les coses no eren fàcils.
Tot plegat sense oblidar L’Holandès errant al Liceu amb direcció d’Àlex Rigola. Per al director del Teatre Lliure de Barcelona, la cosa suposava el seu debut com a director d’òpera, mentre que per als "fureros" aquesta era la primera incursió amb Wagner, després del pas per Debussy, Berlioz, Mozart o Bartók entre d’altres.
Anem a pams: Rigola va fer un Holandès terrenal, prudent i mesurat, que explicava bé la història sense implicar-se en una obra que permet i admet múltiples (re)lectures. Els qui esperaven una estripada amb calçotets es van quedar amb les ganes i qui anava amb la por al cos va veure que Rigola no mossega. A mig camí, doncs, l’espectacle apuntava maneres sense acabar d’anar a fons, com si el director català anés mesurant un terreny en el que, segur, s’anirà trobant còmode poc a poc.
Carles Padrissa, que ara es fa dir Carlüs, ha muntat L’or del Rin i La valquíria a València, que l’any que ve acollirà Siegfried i, d’aquí a dues tenporades, El capvespre dels déus. El pròleg i la primera jornada de la tetralogia han tingut com a principals ingredients la inventiva visual (genials les videoprojeccions de Franc Aleu) i la coherència dramatúrgica que retornava a les fonts originàries –tel.lúriques- del drama wagenrià: el conflicte home-natura, per exemple, s’encarnava en el bosc proper a la caba de Hunding, una selva amazònica assotada pel canvi climàtic, neu inclosa; d’altra banda, el toc “furer” amb els homes-màquina fabricats per Alberich al Nibelheim remetien a una idea que entronca amb la revolució industrial que Wagner veia avançar a marxes forçades. Padrissa, doncs, s’ha apropat al compositor alemany amb la humilitat de qui obre un llibre per primera vegada i queda fascinat per les imatges i les paraules que l’embolcallen des de la primera fins a la darrera pàgina, des del primer fins a l’últim compàs, en aquest cas. I no ha renunciat a un altre retorn: el del concepte originari de L’anell del Nibelung al Bayreuth de 1876, any del primer cicle complet al teatre alemany: les màquines que movien les valquíries mostrant els mossos que les activaven ajudaven a fer-se una idea del que Wagner havia concebut fa 131 anys. Per no parlar dels éssers de llum, els déus del Walhalla, en eterna discussió amb els gegants amb braços de ferro.
A València, el contrast musical amb L’Holandès errant del Liceu va ser evident: si Sebastian Weigle va oferir una lectura intensa, contundent i de gran qualitat en el plantejament i els resultats, la batuta de Zubin Mehta es va mostrar a València amb escassa inventiva, sense relleu i amb contrastos excessius: de vegades insípid, de vegades amb innecessària contundència. Les dues orquestres (la del Liceu i la de la Comunitat Valenciana) van respondre, especialment la segona, potser per justificar uns sous que, sigui dit de passada, estan ben guanyats.
Al Liceu, el repartiment de L’Holandès... va tenir altibaixos: Tomás Tomásson va haver de suplir en diverses funcions l’Holandès previst per al primer repartiment, un Alan Titus que, el dia que el vaig sentir, estava en hores baixes. En canvi, el baix islandès, si bé va mostrar una certa fredor en la funció inaugural, va oferir una prestació molt notable amb el segon repartiment. Un segon repartiment, sigui dit de passada, molt més homogeni que el primer. Em quedo, a grans trets, amb el Daland d’Eric Halfvarson, i amb els dos Erik de Kurt Streit i Endrich Wottrich.
Mentrestant, a València retrobàvem un gegant, mai millor dit: l’immens Matti Salminen, Fasolt a L’or del Rin i Hunding a La valquíria, un paper pel que sembla haver nascut i que ja va cantar en la mítica Tetralogia de Bayreuth amb Boulez/Chéreau. El repartiment dels dos primers títols de L’anell... en terres llevantines va ser homogeni i amb innegables plus de qualitat, com el Siegmund de Peter Seiffert o la Fricka d’Anna Larsson. Juha Uutisalo va ser un Wotan d’inicis lleugerament dubitatius però d’innegable valor al llarg de L’or del Rin o al monòleg de la primera jornada, tot i que al final de La valquíria l’esgotament era notori. Jennifer Wilson va ser una Brunilda de foc en la seva sortida, tot i que va acusar el mateix cansament que el seu “pare” al final de la primera jornada. Mals menors per als dos muntatges esplèndids de La Fura dels Baus i amb les reserves esmentades cap a L’Holandès... de Rigola. En el cas de València, la cosa tindrà continuïtat en properes temporades. Hi serem per explicar-ho.