15.5.07

GARANÇA, ELINA

Vaig veure i escoltar Elina Garança per primera vegada el setembre del 2005, a l'Òpera Garnier (París) en unes funcions de Così fan tutte amb direcció musical de Gustav Kuhn i escènica de Patrice Chéreau. La seva era una Dorabella de caràcter, impulsiva, amatent al sentit tràgic i amb una distant dignitat, talment com si fos Fiordiligi. Aquell hieratisme distant em va captivar. Però sobretot va seduir-me el timbre vocal, avellutat però sense els parrups de les contralts. Una veu preciosa, una mirada penetrant i una immaculada presència escènica.
Ara, Deutsche Grammophon ens regala Aria Cantilena, preciós recopilatori protagonitzat per aquesta joveníssima (amb prou feines 31 primaveres) mezzosoprano letona, que no fa escarafalls a res i que es revel.la dúctil i tot terreny. És cert que la gràcia rossiniana i la descarada carnalitat d'Isabella s'adiuen poc al caràcter de la Garança: el seu "Nacqui all'affanno" de L'italiana in Algeri no fan oblidar la gran Marilyn Horne, però no deixem de banda que les comparacions són odioses. Sembla com si darrerament, els talents innegables de la lírica siguin escrutats amb lupa de cirurgià a la llum dels cantants pretèrits: Villazón, Cura, Gheorghiu, Alagna, Bartoli... sempre hi ha l'aiguafestes de torn que evoca els fantasmes de Corelli, Del Monaco, Bergonzi... o fins i tot Callas (!), quan segurament tots aquests també van ser comparats amb Schipa, Pinza, Ponselle, Supervia o Caruso... i sort en tenim que ni la Patti, ni la Pasta, ni Tamberlick no van viure en ple avenç de la fonografia!!!!
No, els cantants s'han de veure i viure en funció del que són, no del que haurien estat al costat dels que ja no hi són. No es canta avui pitjor que abans. Però sí que es viu diferent i els cantants d'avui responen al modus vivendi d'un món que és el que és. I Elina Garança pot anar amb el cap ben alt. Deixant de banda, insisteixo, que la comicitat rossiniana no fa per ella (però sí en canvi la dolçor d'una Angelina i com a mostra el rondó final de La Cenerentola), la seva traducció del turment de Charlotte és exemplar en el "Werther... Werther... qui m'aurait dit"; per no parlar de l'espúria transparència del "C'est l'amour vainqueur" d'Els contes de Hoffmann. I si per si encara no en tinguéssim prou, hi ha très pàgines no operístiques per posar les ents llargues: la versió d'El cant dels ocells de Montsalvatge (amb un català prou entenedor), la cinquena de les Bachianes brasileiras de Villa-Lobos o la pàgina amb què s'obre el disc, una xamosa versió d'"Al pensar" de Las hijas del Zebedeo de Chapí.
Voldríem Elina Garança entre nosaltres. Ens haurem de conformar amb un recital al Liceu? No fóra bo tenir-la en compte per a un Werther o, ja posats, per a un Rosenkavalier? Òperes, per cert, que fa molt, massa, que no veiem a casa nostra...