FESTA GROSSA AMB "MANON"

Festa grossa. De les difícilment oblidables. Tal va ser el nivell de qualitat i homogeneïtat d’una Manon molt esperada, no només pel retorn de l’òpera de Massenet a l’escenari del Liceu (21 anys després de l’última representació!) sinó per la qualitat amb què ho ha fet.

Grans veus

Anem a pams: és de justícia reconèixer que Rolando Villazón no es pot treure del damunt un histrionisme que escau poc a Des Grieux; pot no agradar aquesta tendència que el mexicà cada cop acusa més d’agafar el so per sota; alguns no podrem oblidar mai el gran Des Grieux que va ser Kraus. D’acord. Però el sentit de l’espectacle hi és i Villazón respira teatre per tot els costats i musicalitat no li falta. Pels temps que corren, Déu n’hi dó. Amb tot, la pregunta s’imposa: seguirà cantant Des Grieux Villazón d’aquí a deu anys? El timbre sembla buscar troncs més robustos que no pas la tessitura que Massenet exigeix al personatge. Un Des Grieux esplèndid però d’"hola i adéu"?
Va decebre una mica sentir per megafonia que Natalie Dessay acusava faringitis. Però la soprano francesa és prou intel.ligent per superar un tràngol. Al principi semblava reservar-se, però res no va denotar cap tipus de lesió. Per a Dessay, l’expressió està per damunt del cant i la seva Manon és senzillament descomunal. Dessay planteja el personatge des de la lògica evolutiva: era senzillament entendridor veure-la al primer acte, asseguda damunt dels baguls, columpiant les cametes com si fos una nena (encara no té setze anys quan Manon arriba a la fonda d’Amiens) i les llàgrimes aviat van fer acte de presència en passatges elegíacs com “Adieu notre petite table” o l’inefable “N’est-ce plus mas main?” de Saint-Sulpice. Dessay ÉS Manon i pot entrar al firmament en què brillen amb llum pròpia De los Ángeles o Cotrubas. Cadascuna amb el seu estil, només faltaria.
Lescaut és un paper bonic i agraït, sense moltes dificultats, però Manuel Lanza és massa bo per a un rol com aquest. Passa una mica com el de Puccini, que requereix una primera espasa que, a la llarga, llueix poc. El baríton santanderí assumeix el paper amb la malícia que li dóna la música de Massenet i amb la lascívia que McVicar subratlla en el seu muntatge.
L’espectacle incideix molt en la direcció d’actors, especialment en aquesta mena de caricatures que són Brétigny i Guillot de Morfontaine. El primer en la pell d’un notable Didier Henry i el segon al servei d’aquest gran home de teatre que és Francisco Vas, digne successor d’un Graham Clark per la camaleònica facilitat amb què sap abordar els seus personatges i per la versatilitat d’un timbre que pot amb tota mena de repertori.
Parlant de versatilitat i de camaleonisme, un ja veterà Samuel Ramey demostra als inicis del seu declivi que encara és un animal escènic. N’hi ha prou amb veure el caminar del baix de Kansas sota la pell del Comte Des Grieux per treure’s el barret. El timbre ha perdut consistència i el vibrat pot resultar excessiu, però un Ramey sempre serà un Ramey. Llàstima que al Liceu només l’haguem tingut (a banda del recital de fa divuit anys) en una ocasió com aquesta.

Grans directors, gran espectacle

La direcció musical de Víctor Pablo Pérez va saber jugar amb aquelles sensuals esfumatures que tan bé defineixen la música de Massenet, amb la seva “bellesa melòdica refinada i sensual, una línia de frases plena de dolçor i malenconia, amb un cert punt de superficialitat”, com es refereix Pablo Meléndez-Haddad en les notes del programa de mà. Així ha entès el director de Burgos la partitura de Massenet i la resposta de cor i orquestra titulars ha anat d’acord amb l’alçada de les circumstàncies.
Pel que fa a David McVicar, planteja la història de Manon des de la literalitat, afegint tocs de crítica social amb referències a la pintura de Hogarth i als vicis i costums d’una època en què la vida íntima era anul.lada en benefici de l’esfera pública. Disposats al centre d’una sala envoltada d’una graderia, els personatges evolucionen sota la mirada còmplice unes vegades, burlesca unes altres, d’una massa anònima d’espectadors, implícitament confidents del públic que omple la sala. Les torres de llum o els canvis de decorat a la vista del públic contribueixen a fer del relat original un reflex d’allò del concepte barroc segons el qual la vida és un escenari. La sexualitat explícita de quadres com el de l’Hotel de Transilvània contribueixen a crear un clima decadent que no fa més que subratllar la soledat paulatina dels dos personatges protagonistes, Des Grieux i Manon, aïllats en el marasme del “theatrum mundi” a l’últim quadre. Hi ha molt detalls en el muntatge de McVicar, moltes idees, massa per ser enteses i ressenyades en un únic apunt de dietari. Em queden dues funcions més, la del 25 i la del 30 (transmissió, per cert, a Catalunya Música a partir de les 20’20) per acabar de trobar més detalls a un espectacle ric (magnífics el vestuari i decorats de Tanya McCallin) i que no s’esgota en un primer visionat.
Per cert, els talibans es van quedar a casa i malgrat algun “buhhh!” puntual per a Villazón (ai, els nostàlgics!) va haver-hi unanimitat en les ovacions. Fins i tot els mòbils van semblar fer bondat al llarg d’una vetllada generosa en la seva durada, i que amb els seus dos entreactes ens feia sortir del teatre de La Rambla a un quart d’una de la nit. Gran nit d’òpera, en definitiva.