RETORN DE MANON

Han passat massa anys: 21 per ser més exactes, d’ençà que Ana María González i Alfredo Kraus haguessin protagonitzat, el gener i febrer de 1986, les últimes funcions de Manon al Liceu. Ara, l’òpera de Massenet torna al teatre de La Rambla de Barcelona en el context d’una temporada centrada en quatre títols inspirats en la novel.la Història del cavaller Des Grieux i de Manon Lescaut, escrita el 1731 per l’abbé Antoine-François Prévost. Ens ha faltat conèixer la versió d’Auber, que diumenge podíem sentir a Una tarda a l’òpera (Catalunya Música), però hem pogut assistir a les estrenes barcelonines de l’anodina Le portrait de Manon de Massenet o al Boulevard Solitude de Henze, a més de la reposició de la Manon Lescaut pucciniana.

Mirall del theatrum mundi
La Manon de Massenet és l’òpera més famosa del compositor francès, nascut a Montaud el 1842 i mort a París el 1912. Manon seria la seva dotzena obra teatral, situada entre Hérodiade i El Cid. Es va estrenar el 19 e gener de 1884 a l’Òpera Còmica de París amb llibret d’Henri Meillac i Philippe Gille.
L’acció de la novel.la transcorre cap al 1715, en plena regència de Felip d’Orléans, que va succeir Lluís XIV al tron de França. Per això mateix, l’obra no deixa de criticar implícitament una època d’aparences i frivolitats i això mateix és el que la posada en escena de David McVicar s’encarrega de subratllar, d’acord amb l’article que Juan Carlos Olivares signa, des del departament de dramatúrgia del Liceu: un theatrum mundi reflex de la “gàbia d’or de Versalles” en què els artificis i les aparences amaguen sota l’estora la podridura d’una època tan feta malbé com la pobra Manon, víctima expiatòria i que, com un iman, arrossega a la perdició els qui se li apropen, tot i que és ella, en definitiva, la qui surt més perjudicada de l’escenari de la vida. Aquest “protagonisme de l’embolcall” de què parla Olivares en referència al muntatge de McVicar sembla que té molt a veure amb les obres del pintor i cronista visual de l’època William Hogarth, moltes obres del qual coincidiexen en el temps amb aquesta Manon a l’extraordinària exposició del Caixafòrum.

L’òpera de Massenet
Els llibretistes de Massenet van simplificar la novel.la original: en el text, Manon abandona Des Grieux tres vegades, mentre que en l’òpera això passa tan sols un cop; Lescaut és aquí el cosí i no pas el germà de Manon; i finalment hi ha un canvi en l’emplaçament de la mort de la protagonista que, enlloc de morir al desert de Louisiana, aquí ho fa a Le Havre.
Massenet va treballar intensament en la partitura el 1882 i un any més tard ja tenia l’orquestració enllestida. L’estrena va ser un èxit i l’òpera es va mantenir ininterrompudament en cartell a l’Òpera Còmica fins el 1959, amb gairebé 2000 reprsentacions al darrere.
Un any després de l’estrena parisenca, el 1884, l’òpera de Massenet es va veure amb èxit pels principals escenaris europeus i de les Amèriques, amb alguns afegits com és el cas de la deliciosa gavota, una peça del tercer acte, la música de la qual procedeix de la “Serenata de Molière” que Massenet havia escrit el 1880.
Peces com aquesta, així com el “Je suis toute étourdie” de sortida o l’elegíaca “Adieu notre petite table” del segon acte ajuden a definir musicalment un dels personatges més completa de l’òpera francesa de tots els temps. És molt difícil resistir-se als encants de Manon, i especialment quan l’han interpretada sopranos de l’alçada de Victòria dels Àngels, capaç d’assumir el rol amb un perenne somriure als llavis i transmetent un innegable preciosisme que buscava (i trobava) en els accents i les inflexions de la llengua francesa la seva inherent musicalitat.
Però en Manon hi ha també lloc per al personatge de des Grieux. Desenganyat per Manon, però lluny de rebutjar-la com faria Alfredo Germont en La traviata verdiana, Des Grieux es refugia en els hàbits eclesiàstics al tercer acte, somiant que oblida el nom que el tortura, el de Manon. És la cèlebre escena del somni, magistral en la seva escriptura, i on es demostra l’aposta de Massenet per un “Tenore di grazia” amb un paper que tan bé servirien un Schipa, un Tagliavini o, darrerament, fins i tot un Kraus o un Alagna, perquè la pàgina no estalvia recursos per a tenor líric, amb capacitat per atènyer els aguts de la pàgina i amb sensibilitat per fer-se seu el complex personatge.
Manon és una òpera llarga i exigent, amb escenes fastuoses (sobretot el primer quadre del tercer acte i tot el quart), ballets, números de conjunt, cors i àries i duets com els que sentíem. Però a més hi ha una construcció molt hàbil dels personatges, no només els que integren la parella de Manon i Des Grieux sinó també la de la resta, integrats en un món aliè als deliris amorosos dels protagonistes. Per exemple, Lescaut, così de Manon (i, recordem-ho, germà en la novel.la de Prévost) o el Comte des Grieux, pare del jove amant de Manon, per no parlar d’un altre personatge, abstracte, i que és en aquesta òpera l’atmosfera divuitesca, que recorre de dalt a baixa la partitura de Massenet. El músic va saber recrear així un món que li era del tot aliè un segle després de la desaparició de l’antic règim. Però Massenet es va fer seva aquella època, amb totes les seves contradiccions.

Gran repartiment
Feia temps, massa temps, que al Liceu no hi havia una aposta per l’”star system”. Rolando Villazón, que fa dues temporades creava el deliri amb les poques funcions que va protagonitzar de L’elisir d’amore, torna ara com a Des Grieux. N’esperem molt i sabem que el seu enfocament del personatge pot irritar per l’histrionisme que el tenor mexicà sol donar als personatges que interpreta. També ens interessa constatar l’estat vocal actual de Natalie Dessay, que ha vist interrompuda la seva carrera per sotracs sovint molestos i que l’han obligada a protagonitzar sonades cancel.lacions. Per no parlar de Manuel Lanza, que sempre sap quedar molt bé i que serà sens dubte un Lescaut de luxe; o de la veterania d’un Samuel Ramey, que amb el paper de Comte des Grieux debuta al Liceu amb un rol operístic, després del seu ja llunyà recital, l’abril de 1989, a l’antic teatre.