30.7.07

ERRÀTICS "CONTES DE HOFFMANN" A PERALADA

Les Contes d’Hoffmann de Jacques Offenbach és una obra de gran complexitat i que, tot i la seva aparent frescor, exigeix llistons molt alts. I quan no s’hi arriba un té la sensació de quedar-se a mig camí, tot i que el músic francès sempre seguirà mirant-nos, entre comprensiu i condescedent, darrere de les seves ulleres i amb els ulls entre irònics i cansats. L’autor de La Périchole dirà i pensarà el que voldrà, però el cert és que fa massa temps que constatem l’erràtica programació de les últimes edicions del Festival de Peralada, si més no en matèria operística.

Fredor i sorolls
La posada en escena d’aquests Contes ha deixat massa al descobert que les coses no acaben d’anar bé, sobretot quan surts del recinte del castell amb l’agredolça sensació d’haver assistit a un assaig general. Tot s’ha de dir: el recinte del castell empordanès sembla poc apte per a un títol com Les Contes d’Hoffmann, i a tot plegat cal recordar la tradicional fredor del seu públic. Però aquest cop la fredor venia ja de l’orquestra, amb un so sec no sempre satisfactori i amanit amb sorolls d’un ventilador o generador procedent de l’escenari a més d’un fotògraf emprenyador que, bo i fent honestament la seva feina, no deixava de ser molest pel soroll de la màquina.

Problemes musicals
Però els principals problemes de la nit van ser de caire musical, començant per un Aquiles Machado que ni és ni serà mai Hoffmann: al tenor veneçolà li falta el patetisme i la punta d’histrionisme inherents al personatge i a més el bon gust en el fraseig no amaga que els aguts són tibants i alarmantment calants. Al seu costat, Felipe Bou encarnava els quatre rols “satànics” de l’obra amb una veu bonica, però amb poca rotunditat en el registre greu, no sempre audible i sense la mala bava (especialment com a Lindorf) quan calia.
De les quatre dones, tan sols l’Olympia de María José Moreno va elevar la temperatura de la vetllada amb una nina graciosa i del tot impecable en la simfonia de sobreaguts de la seva ària. La Niklausse d’Annie Vavrille va complir amb un timbre càlid, i a la bellesa tímbrica d’Annamaria Dell’Oste li podríem retreure que la seva Antonia fos poc audible. Va ser una llàstima, i fins i tot decebedor, que la Giulietta de Giuseppina Punti acusés una evident manca de refinament en l’emissió. I això va ser tot en matèria vocal, és a dir grisor i tristor, potser exceptuant la ja citada Moreno o les intervencions puntuals de Manel Esteve, força correcte.
Des del fossat, Miquel Ortega va demostrar una vegada més ser un bon concertador, però li falten idees discursives. És clar que la Bilbao Orkestra Sinfonikoa és com per marcar-se poques alegries, sobretot per una corda desajustada, a la que cal sumar la sequedat abans citada. Va ser en l’àmbit orquestral on es feia més palpable que estàvem en un assaig general. El tema del cor va per una altra banda, perquè el Coro Lírico de Cantabria requereix una revisió a fons dels seus efectius masculins.


Linialitat escènica
La direcció escènica de Lindsay Kemp no presentava excessives complicacions i va oferir un espectacle vistós i colorista, amb cites a la cèlebre adaptació cinematogràfica de Michael Powell i amb una bonica escenografia de Giuliano Spinelli, de ressonàncies palladianes. Tanmateix, l’excessiva linialitat amb què es van narrar els tres contes feien enyorar quelcom més, per no quedar-nos amb la sensació d’estar a mig camí i sense que Hoffmann ens fes vibrar intensament amb els seus contes. Més aviat ens vam quedar amb els seus problemes de muntatge i realització.

1 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Vaig assistir a la segona representació havent ja llegit les crítiques de La Vanguardia i Periòdicu. D'acord en general amb el que vas escriure però pesno que la representació es va salvar per l'Aquiles Machado. Es cert que és un paper no adequat. Va fer aguts forçats però en canvi va dir molt bé la resta i la seva caracterització de Hoffmann feia versemblant que cap de les seves enamorades li fes cas. Amb Krauss l'òpera passava intrascendent excepte en un parell d'àries on es lluïa. Aquí tot era dens, excepte en les àries que els aguts forçats malmetien. El Nicklausse en canvi no em va agradar gens i escènicament va resultar fallit. Dius que et va semblar un assaig general. La cosa deu ser greu perquè em van dir que duien un mes assajant....! JM

11:02 a. m.  

Publicar un comentario

<< Home