RENÉE FLEMING DEBUTA AL LICEU
Tot i haver actiat ja a Barcelona, en el marc d’un inoblidable concert al Palau de la Música al costat del pianista Jean-Yves Thibaudet, Renée Fleming encara no havia posat els peus a l’escenari del Liceu. Ho ha fet amb dues sessions en versió de concert de Thais de Massenet, que també han suposat el debut liceista del director, Andrew Davis.
La soprano nord-americana, que no descobrirem, és un prodigi d’elegància glamurosa, convenientment estudiada, però que en tot cas flueix naturalment. Sessions com les d’ahir ens confirmen que les dives i els divos són necessàries, i que l’òpera no la poden fer funcionaris. Calia, sí, que en una versió de concert com aquesta la Fleming lluís la seva esplèndida bellesa, encorsetada al primer i segon actes en un vestit meravellós, vermell del foc apassionat amb què Thais reclama al mirall “Dis-moi que je suis belle”. (No està tan clar que l’escot banyera del vestit del tercer acte s’adigués gaire amb la conversió de la cortesana, però ara no filarem tan prim). Diva, sí, però al servei de la música, i amb el paper après, sense necessitat da faristol o partitura. I diva, sí, però excel.lent cantant que llueix una innegable prodigalitat en el fraseig, o una manera encisadora d’articular els sons, donant a cada paraula i a cada síl.laba el sentit precís. Se li pot retreure, potser, alguna tibantor en l’agut, o el fet que sigui més Thais del segon i sobretot del tercer acte que no pas del primer. Se li nota la influència, sempre confessada. de Victoria dels Àngels en la pulcritud i la cura a l’hora d’emetre el so, cosa que és d’agrair per a gaudi de les últimes generacions, que no sempre miren enrere amb o sense ira. Amb la Fleming, la pervivència de la tradició està més que assegurada.
Algun desaprensiu aïllat semblava no perdonar la malaltia i cancel.lació de Thomas Hampson, i Franck Ferrari, el baríton substitut, va rebre alguna injusta esbroncada. Injusta perquè l’Athanäel del baríton francès, potser poc personal, va ser de qualitat. La veu és important i la interpretació del personatge és més que notable. Josep Bros va ser, una vegada més, un espectacular Nicias, i tan sols hem de lamentar que el paper sigui ingrat, tot i estar excel.lentement servit pel tenor català, així com el Palémon de Stefano Palatchi, seriós i rotund en totes les seves intervencions.
Andrew Davis va ser un excel.lent concertador i matisador de sons, atent a la paleta cromàtica de Massenet (sempre tan colorista) i sense abusar de manierismes en els girs orientalitzants de la partitura. El director britànic va tenir a més el detall de fer sortir a saludar Kai Gleusten, magnífic “concertino” de l’orquestra del Liceu que va tenir novament una molt bona nit, així com el cor. I tanmateix, Thais queda com una òpera que avui dia tan sols es salva gràcies a grans artistes, com Renée Fleming.
La soprano nord-americana, que no descobrirem, és un prodigi d’elegància glamurosa, convenientment estudiada, però que en tot cas flueix naturalment. Sessions com les d’ahir ens confirmen que les dives i els divos són necessàries, i que l’òpera no la poden fer funcionaris. Calia, sí, que en una versió de concert com aquesta la Fleming lluís la seva esplèndida bellesa, encorsetada al primer i segon actes en un vestit meravellós, vermell del foc apassionat amb què Thais reclama al mirall “Dis-moi que je suis belle”. (No està tan clar que l’escot banyera del vestit del tercer acte s’adigués gaire amb la conversió de la cortesana, però ara no filarem tan prim). Diva, sí, però al servei de la música, i amb el paper après, sense necessitat da faristol o partitura. I diva, sí, però excel.lent cantant que llueix una innegable prodigalitat en el fraseig, o una manera encisadora d’articular els sons, donant a cada paraula i a cada síl.laba el sentit precís. Se li pot retreure, potser, alguna tibantor en l’agut, o el fet que sigui més Thais del segon i sobretot del tercer acte que no pas del primer. Se li nota la influència, sempre confessada. de Victoria dels Àngels en la pulcritud i la cura a l’hora d’emetre el so, cosa que és d’agrair per a gaudi de les últimes generacions, que no sempre miren enrere amb o sense ira. Amb la Fleming, la pervivència de la tradició està més que assegurada.
Algun desaprensiu aïllat semblava no perdonar la malaltia i cancel.lació de Thomas Hampson, i Franck Ferrari, el baríton substitut, va rebre alguna injusta esbroncada. Injusta perquè l’Athanäel del baríton francès, potser poc personal, va ser de qualitat. La veu és important i la interpretació del personatge és més que notable. Josep Bros va ser, una vegada més, un espectacular Nicias, i tan sols hem de lamentar que el paper sigui ingrat, tot i estar excel.lentement servit pel tenor català, així com el Palémon de Stefano Palatchi, seriós i rotund en totes les seves intervencions.
Andrew Davis va ser un excel.lent concertador i matisador de sons, atent a la paleta cromàtica de Massenet (sempre tan colorista) i sense abusar de manierismes en els girs orientalitzants de la partitura. El director britànic va tenir a més el detall de fer sortir a saludar Kai Gleusten, magnífic “concertino” de l’orquestra del Liceu que va tenir novament una molt bona nit, així com el cor. I tanmateix, Thais queda com una òpera que avui dia tan sols es salva gràcies a grans artistes, com Renée Fleming.
5 Comments:
Et deixes el concertàs amb orquestra (amb en López Cobos) que va fer també la Flemig al Palau.
x.c.
I crec que un altre concert amb piano. La Fleming havia cantat fins ara tres cops al Palau.
2 recitals, el primer inolvidable. El concert que esmenta el Xavier i un altre recital amb piano, on va cantar entre altres coses Casta Diva, on em va decebre molt.
Ahir, també. Però això és un problema meu.
La versió de concert es deu justificar per la impossibilitat de contractar grans cantants per a més de dues sessions - tot i així Hampson va cancel·lar - perqué vista, aguanta bé. La vaig veure a Liège en una producció de Nicolàs Joël en què Daniella Longhi va encarnar una bellíssima i molt nua Thaïs i Marcel Banaud va donar aires més èpics a "Alexandrie". He enviat una crítica a El Punt i coincidim bastant. Ho cel·lebro. JMB
Preciso: això va ser l'any 1990 i he escrit Banaud quan havia de ser Vanaud. JMB
Estimat Jaume,
M'encanta el teu comentari sobre les dives i els divos.
Jo aniré el diumenge.
Gràcies i una abraçada.
Miquel.
Publicar un comentario
<< Home