LA GRAN LLIÇÓ DE JOSEP BROS

Va ser una llàstima que amb prou feines s’omplís la meitat del Teatre Principal de Sabadell la nit de divendres, per acollir el concert de Josep Bros amb motiu del 25è aniversari dels Amics de l’Òpera de Sabadell.
Llàstima perquè el tenor barceloní, en un moment pletòric de la seva carrera, va demostrar una vegada més la seva generositat. I vafer-ho com a artista i com a persona. Com a persona perquè destinava el seu cachet a l’Escola d’Òpera de Sabadell, una iniciativa que han dut a terme els Amics de l’Òpera de la capital del Vallès Occidental, entitat que va ser de les primeres en adonar-se de l’incommensurable talent de Bros.
D’altra banda, la generositat artística del tenor es va traduir en la tria de fragments molt poc habituals del repertori operístic de l’últim belcanto. Poc habituals possiblement pel risc inherent a cadascun dels fragments. I la veu va lluir, i el fraseig va esdevenir immaculat, i els aguts van sonar nets, estentoris, brillants, magníficament projectats. Des de les primeres notes cantades, pertanyents al Giuramento de l’enyorat (perquè ningú sembla recordar-se'n) Saverio Mercadante, Josep Bros va anunciar que gaudiríem d’un espectacle de pirotècnia vocal d’alçada. Així va ser, amb recitatius, àries i cabalette d’I puritani, Il pirata, Il duca d’Alba, Anna Bolena i Roberto Devereux, al llarg de les quals Josep Bros va confirmar un estat vocal envejable.
L’Orquestra Simfònica del Vallès va estar dirigida per un de vegades excessiu entusiasta Roberto Rizzi Brignoli, responsable d’un so brillant, potser de vegades poc matisat, al servei de tòpics simfònics que van ocupar espai entre les intervencions de Bros. La sempre inevitable obertura de La forza del destino (Déu meu! és que no n'hi ha d'altra?!?), al costat de les de La Cenerentola, Norma i fragments instrumentals de Carmen van complementar el que va ser un autèntic plebiscit a aquest artista i home immens que respon al nom de Josep Bros.