NORMA NORMAL

Per norma, els finals de temporada dels teatres d’òpera haurien de tenir els al.licients propis del que s’ha programat durant els mesos precedents. Això ha passat al Liceu, després d’un cicle d’inici incert però que de seguida va demostrar que podia ser (i de fet així ha estat) un dels més rodons des de la reobertura del teatre. De Negrín a Negrín, doncs, amb una Clemenza di Tito que sonava a “work in progress” a una Norma ja coneguda i que sembla millorar amb el temps. D’ençà d’aquelles erràtiques funcions al Victòria, en ple exili del Liceu, la producció sembla haver aportat nous matisos i bones idees, ben acompanyades per l’austera però eficaç escenografia d’Anthony Baker, que situa clarament diferenciats els plans dels invasors (els romans) i els envaïts (els gals). I que, per cert, no deixa despullades les incongruències i imbecilitats d’un llibret mortífer.
Giuliano Carella, especialista en òpera romàntica italiana, va suplir a última hora l’ inicialment previst Bruno Campanella en la direcció orquestral. Carella ha arribat a Barcelona amb les seves idees, cosa que ha anat en detriment d’un so no sempre rodó, tendent a certes brusquedats i vulgaritats (ai aquella obertura!), tot i el bon rendiment de l’orquestra i cor titulars.
Hi havia expectacció per escoltar la soprano italiana Rachele Stanisci en el rol titular després de la cancel.lació d’Ana María Sánchez. La veu de la soprano de Brindisi és bonica, amb el metall suficient i sentit de l’expressivitat, tot i que una mica curta de volum, especialment en el registre greu. Llàstima, perquè el físic l’acompanya i la intenció amb què diu el text és exemplar. Però això no és suficient per a un rol d’aquells “impossibles”. Al seu costat, un cop més, Dolora Zajick va demostrar ser un animal escènic i una mezzo descomunal, capaç de regalar-nos una Adalgisa de les que no s’obliden i que pot arribar a fer ombra als companys de repartiment. Hi ha males intencions en la manera de fer de la mezzo nord-americana? Chi lo sà. En tot cas, un dels qui van quedar més eclipsats va ser Franco Farina, opac en emissió, amb un Pollione que va tenir l’arrogància justa del personatge, tot i que un evident refinament en els passatges en legato. D’altra banda, i després del seu gran Felip II del Don Carlos de gener, Giacomo Prestia va donar al rol d’Oroveso la rotunditat requerida, i Begoña Alberdi va ser una deliciosa Clotilde al costat del sempre eficaç Flavio de Jon Plazaola.
El Liceu baixa el teló amb Bellini i ho fa amb nota alta. Aquesta hauria de ser, sempre, norma de la casa.