26.7.07

LA GRAN LLIÇÓ DE LA GANASSI

Potser seria just parlar, també, de Fiorenza Cedolins, Norma rodona del segon repartiment de l'òpera de Bellini que fins el dia 30 es pot veure al Liceu. Però posats a ressaltar el que ha de quedar en un dietari, la gran nit va ser, indubtablement, per a Sonia Ganassi. Sentint el seu cant pur, de timbre preciós, de centre avellutat i de generosa extensió al registre superior, un només lamenta que el d'Adalgisa sigui un paper sense una ària de lluïment. Crec que ens espera una bona vetllada, la setmana que ve a Peralada, amb la presència de la mezzo italiana. Està demostrant ser una cantant intel.ligent, de carrera prudent i en clara ascendència, sense histrionismes i excessos. Però amb el talent just per saber quin és el repertori que li escau. Insisteixo: la seva va ser una gran Adalgisa per a una gran nit al Liceu. Ignoro quin efecte deuria fer la representació des de la platja de la Barceloneta, però el cert és que viure una representació de Norma al teatre de La Rambla transporta al mateix Liceu de 1847, el de la inauguració del colisseu. I això que, particularment, Bellini (o Donizetti) estan lluny de ser compositors que formin part de les meves immediates preferències!
Més sobre Cedolins: gran Norma, immaculada en les frases lligades de "Casta diva", tot i que un pèl bruta en el cant d'agilitat. Interpreta i viu el personatge amb convicció felina: la transmissió per Catalunya Música ens permetia seguir, des de la llotja de prosceni, la representació a través del monitor i va ser un plaer veure la gran composició de la soprano italiana pel que fa a gestos, mirades i moviments de mans, alguns lògicament inspirats en Maria Callas. Una Norma, en definitiva, deliciosament imperfecta. Això sí, els duets amb la Ganassi van ser una festa per als sentits, en tots els aspectes. Al seu costat, Vincenzo La Scola ens va fer patir, amb un Pollione que demostra que el tenor està en hores baixes. Discret l'Oroveso d'Andrea Papi. Orquestra i cor van repetir el bon rendiment de la primera funció, tot i la direcció plena d'excessos de Giuliano Carella.

4 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Ei, trobo a faltar "Mozartmania"!
Com diria el Lupus: "T'estàs desintoxicant?"
Petrus pro Jaumus

11:03 a. m.  
Blogger Albert said...

La veritat és que se'm va caure la bava amb la interpretació de la Cedolins. Després de veure-la, em va saber greu no haver comprat entrades, encara que hagués estat al cinqué pis i sense visió. Però bé, c'est la vie. A veure què tal l'Aida de l'any que ve.

4:47 p. m.  
Blogger Vianant said...

La Cedolins és una cantant d'una grandiosa categoria. La Ganassi, també, tot i que la vaig notar força distant. (al meu blog també he escrit el que em va semblar elfollpur.blogspot.com)

Una cosa que m'agradaria apuntar -i ho dic havent-li sentit altres rols- és que Cedolins no és bruta amb la coluratura, sinó que necessita uns "tempi" més lents que els que l'horrorós Giuliano Carella li va servir.

Per cert, amic Albert, em sembla que Aida és un paper que a la Cedolins li escau com anell al dit.

11:01 p. m.  
Blogger ximo said...

Home Jaume, dels crítics també esperem alguna cosa més que passar de puntetes per la pitjor direcció d'orquestra dels darrers anys i aquest cop em fa l'efecte que no són apreciacions personals. El so, els tempi, el volum, els excessos, les dinàmiques, tot plegat un desgavell.

3:23 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home