"AIRE D'AQUESTA NIT..."
“Ai, aire d’aquesta nit!”, que deia el poeta... una nit per no oblidar. Per prendre’n nota: 22 de febrer del 2008. Hi haurà un abans i un després d’aquesta Lucrezia Borgia donizettiana al Liceu. I més d’un i d’una la recordaran, començant per la pròpia i indiscutible protagonista: una Edita Gruberová debutant en el paper titular. Radiant, en plenitud de facultats als seus seixanta-un anys (els feia el 23 de desembre passat) i diva divíssima, la Gruberová és capaç de convertir els ateus en creients, els mozartians en donizettians, les pedres en pans i la insulsa versificació del llibret de Romani sobre la Lucrècia Borgia
vegada, al llarg de trenta-cinc minuts d’aplaudiments. No cal ni entrar en detalls, perquè qualsevol intent de racionalització trencaria l’encís d’un esdeveniment dels que només es produeixen en períodes cada cop més espaiats de temps. I és que feia anys, potser dècades, que el Liceu no vivia una nit semblant. N’hi ha hagut d’inoblidables i d’irrepetibles, moltes d’elles protagonitzades per la pròpia Gruberová. Però la d’aquesta nit ha superat, amb escreix, vetllades que molts conservem en la memòria. Insisteixo: un abans i un després.
És cert que Edita Gruberová “abusa” dels trucs que són marca de la casa, però a canvi aconsegueix, per exemple, que la tos, la telefonia mòbil o els audífons callin i esperin, expectants, que acabi aquell filat de veu, aquella “messa de voce”, o aquells sons atacats en pianíssims que poc a poc es van fent amos i senyors del teatre. I per aconseguir això cal ser tan sols una cosa: un (una en aquest cas) gran artista.
La senyora és llesta, i quan uns van ella ja torna. I per això sap envoltar-se de primeres espases que acaben de configurar una taula de joc que mostra els millors trumfos a base de pòquers d’asos. Començant per una parella “de fet” teatral de la soprano com és Josep Bros, sempre elegant, poderós, ric en matisos expressius, amb caràcter i una innegable musicalitat. Seguint per una Ewa Podlés que va ser un Maffio Orsini dels que també fan història: els greus de vellut, les agilitats i els aguts acrobàtics i la transparència d’una veu que és un miracle ajuden a fer de cada actuació de la contralt polonesa un regal que no sé si mereixem prou. Per això, tot donant gràcies, ens preguntem perquè se'ns ha castigat fins ara amb l'absència d'un cantant majúscul com Ildebrando d'Arcangelo i que ha trigat molt en tornar al Liceu, des d’aquell Stabat Mater rossinià de 1999. El seu Alfonso, magnífic, rotund i rodó, va ser un altre dels motius per no perdre’s en el marasme de bondats ofertes al llarg de gairebé tres hores d’audició.
Agraïrem també la presència de secundaris ben trobats com ara Balint Szabo, Alberto Feria, Francisco Santiago, Jordi Casanova, Roberto Accurso, Bülent Külekci i (atenció a aquest nom) Roger Padullés. Obviarem el paper autista del cor i la batuta excessivament metronímica (ordres de madame Gruberová?) de Stefan Anton Reck. Prescindirem que la cosa fos en concert i en tot cas deixarem testimoni escrit perquè els nostres fills i néts sàpiguen que vam ser al Liceu en una nit que grava en or una de les pàgines més memorables dels seus annals. Sí, n’hi ha que som molt afortunats…
vegada, al llarg de trenta-cinc minuts d’aplaudiments. No cal ni entrar en detalls, perquè qualsevol intent de racionalització trencaria l’encís d’un esdeveniment dels que només es produeixen en períodes cada cop més espaiats de temps. I és que feia anys, potser dècades, que el Liceu no vivia una nit semblant. N’hi ha hagut d’inoblidables i d’irrepetibles, moltes d’elles protagonitzades per la pròpia Gruberová. Però la d’aquesta nit ha superat, amb escreix, vetllades que molts conservem en la memòria. Insisteixo: un abans i un després.És cert que Edita Gruberová “abusa” dels trucs que són marca de la casa, però a canvi aconsegueix, per exemple, que la tos, la telefonia mòbil o els audífons callin i esperin, expectants, que acabi aquell filat de veu, aquella “messa de voce”, o aquells sons atacats en pianíssims que poc a poc es van fent amos i senyors del teatre. I per aconseguir això cal ser tan sols una cosa: un (una en aquest cas) gran artista.
La senyora és llesta, i quan uns van ella ja torna. I per això sap envoltar-se de primeres espases que acaben de configurar una taula de joc que mostra els millors trumfos a base de pòquers d’asos. Començant per una parella “de fet” teatral de la soprano com és Josep Bros, sempre elegant, poderós, ric en matisos expressius, amb caràcter i una innegable musicalitat. Seguint per una Ewa Podlés que va ser un Maffio Orsini dels que també fan història: els greus de vellut, les agilitats i els aguts acrobàtics i la transparència d’una veu que és un miracle ajuden a fer de cada actuació de la contralt polonesa un regal que no sé si mereixem prou. Per això, tot donant gràcies, ens preguntem perquè se'ns ha castigat fins ara amb l'absència d'un cantant majúscul com Ildebrando d'Arcangelo i que ha trigat molt en tornar al Liceu, des d’aquell Stabat Mater rossinià de 1999. El seu Alfonso, magnífic, rotund i rodó, va ser un altre dels motius per no perdre’s en el marasme de bondats ofertes al llarg de gairebé tres hores d’audició.
Agraïrem també la presència de secundaris ben trobats com ara Balint Szabo, Alberto Feria, Francisco Santiago, Jordi Casanova, Roberto Accurso, Bülent Külekci i (atenció a aquest nom) Roger Padullés. Obviarem el paper autista del cor i la batuta excessivament metronímica (ordres de madame Gruberová?) de Stefan Anton Reck. Prescindirem que la cosa fos en concert i en tot cas deixarem testimoni escrit perquè els nostres fills i néts sàpiguen que vam ser al Liceu en una nit que grava en or una de les pàgines més memorables dels seus annals. Sí, n’hi ha que som molt afortunats…
posted by Jaume Radigales at 00:07
24 Comments:
Increíble que diguis això d'una obra de Donizetti. Ha d'haver estat espectacular!
Espero que sigui igual d'aquí a cinc dies, dimarts 26. Gruberova, Arcangelo, Bros i Podles, no em falleu!
Sento discrepar totalment d´en Jaume i això que sóc hiper-donizettià i un entusiasta borgià, i m´hagués pogut cridar "bravos" fins quedar-me afònic. Avui més que mai crec que sóc un "bitxo raro", perquè crec que Edita Gruberova ha demostrat una total manca de respecte estilístic a aquesta obra i el seu fort caràcter dramàtic. Aquest Donizetti no és sinòmim de cursilada o de roulades mecàniques d´opereta, que ella canta tant bé, per altra banda i que tant s´han sentit. Decepcionant en una cantant de la seva trajectòria per l´ús i abús de portamenti, filats i refilats que estan molt bé en segons quins moments, però que són totalment aliens a una òpera fortament dramàtica i que anuncia ja Rigoletto, per posar un exemple que caracteritzi l´atmòsfera nocturna i tèrbola de l´òpera donizzetiana. Escoltant-la de ben aprop, no parava de fer-me preguntes com aquestes:
On són la noblesa del frasseig?
On és la bellesa de línia sense haver d´embrutar-la amb escales, respiracions inadeqüades...?
Per què no dóna una frase en forte si nó és en una cabaletta,
Per què l´orquestra quan canta ella esdevé una total sordina?
Per què els recitatius han estat tant inversemblants i carents d´interès?
Per què es tol.lera això a canvi d´un sols sobreagut ben col.locat al final de l´òpera?
On s´ha anat el coneixement i l´exigència llegendària del Liceu?
Potser es va cremar també al 1994?
Afortunadament coincideixo en canvi en els altres cantants, encara que Ewa Podles s´ha redimit en el brindis de l´escena final. Ildebrando d´Arcangelo ha fet molta carrera fora i ha cantat molt Mozart també. ;-) Ja era hora sentir un baix italià de veu dúctil i rodona. Molt bé Bros, encara que als aguts mantinguts comença la veu a oscilar una mica. I totalment d´acord amb el benvolgut Jaume en la sorpresa del Roger Padullés.
De totes maneres, m´allito sense voler posar-me les autèntiques reines del bel canto dramàtic a Lucrezia Borgia. Seria massa dur el contrast.
Dove sono i bei momenti di bel canto?
Arribarà aviat una soprano que pugui rendre autèntica justícia a totes aquestes meravelloses òperes i faci oblidar tanta mixtificació?
Perdoneu per l´extensió i el desencís, però honradament no puc estar feliç.
Visca la Borgia, ben cantada, si us plau!!!
Ets un anònim fantàstic.
Absolutament d'acord.
M'he avorrit molt amb el cant de la Gruberova i si el balcanto l'han fet tornar en això, feina tindrem en tornar-lo a escoltar com les llegendàries sopranos que per sort ens han deixat el llegat discogràfic.
Això no és belcanto italià, això no és Donizzetti, això no és la Borgia.
Es podria tornar a ensorrar vint-i-cinc mil vegades el Liceu, com aquesta nit i no em ferien oblidar com s'ha de cantar.
Si algú escolta fredament aquesta interpretació se'n adonarà de les deficiències estilístiques i algunes fins hi tot tècniques, amb afinació dubtosa i alguna que altre fixació i innombrables portaments, que fins ara estaven prohibits en l'escola del belcanto italià.
Moltes gràcies, Ximo, per considerar-me fantàstic, encara que ahir vaig sortir arrastrant cadenes, dominat pels desigs de fer empassar a la majoria de públic que estava al Liceu una copa de "vino di Borgia" i portar tots els antídots a una caixa forta del Banc Ambrosià, més que res per això de ser la Borgia filla de d´Alexandre VII.
He tingut una nit de malsons lírics, i aquest matí al llevar-me i llegir el teu missatge, m´ha vingut al cap la frase "la gioia dei profani è un fummo passagier".
Sense fer i desfer "messe di voce" a tort i dret, habitualment on no hi toca, i que converteixen la Borgia en una mena de germaneta sonada de l´Adele del Fledermaus, caldrà que ens sentin ben alt, perquè ja ni ha prou de prendre el pèl a la gent. No s´ha de lloar l´ èxit dels ignorants que per un sols sobreagut s´empassen tanta adulteració i sons fixes, sinó fer campanya perquè el bel canto italià tingui la consideració que tinguè fins no fa poc en aquest teatre i que portin sopranos com Déu mana.
P.D.: És imperdonable que escrivís ahir Donizetti amb dues z, però la mala llet que portava sobre motivaren que no estigués per la cura ortogràfica. Suposo que aquest pecat venial em serà perdonat.
Josep S.
Soys unos desagradecidos. ¿De qué os quejáis? Gruberová es reina y brilla con luz propia. ¿quién dice cómo debe cantarse el belcanto? Caballé y Sutherland impusieron su estilo, pero ¿cómo cantaban la Patti o la Grisi? El amigo Radigales, por su parte, ya dice en su post que se puede discrepar del modo de cantar de la "Grube", (yo no discrepo), pero es que lo vuestro es enfermizo... ¿véis? en cambio yo sí discrepo de Jaume en relación a la dirección de Reck. Para mí estuvo muy en su punto
Gràcies, Jaume, sempre és un plaer llegir els teus articles. El teu entusiasme s'encomana. No vaig ser-hi ahir però una mica de la nit m'ha arribat.
Salut!
Toni
Ahir vaig estar al Liceu, i crec que la bogeria s'encomana. L'ambient que es respirava al Liceu, ja abans de començar, ja era màgic, espectant. I tot va anar seguint màgicament, tothom estava rendit als peus de la Gruberova, i com que la molt pillina va saber fer-ho, "tutti le mondi contenti". A més com que tots els demés varen estar molt bé, ¡Formidable, i a deixar-nos encomanat per la bogeria col.lectiva i a aplaudir fins a fer-nos mal les mans. Salut. Mae
Només les grans de veritat i no les mitges cerilles que proliferen avui en dia són capaces d'aixecar aquestes passions a favor i en contra.
Tenia recança a anar-hi i desfer un somni com el que va ser, després d'haver-la fet sis vegades en escena al Liceu, d'anar a París l'any 1989 en versió concert al festival de primavera. Sutherland, Krauss, una Martine Dupuy en aquell moment esplèndida,dirigits per Richard Bonynge. No sé si em decidiré el dia 1. jmb
Se li poden trobar els defectes es vulguin, però aquesta senyora fa màgia! És un prodigi.
Hola Jaume,
Ja he llegit el teu post al Blog i veig que la Gruberová et va encantar. Jo també era al teatre. Estava a amfiteatre i vaig veure que estaves a platea però després a l'entreacte no et vaig veure. La veritat és que la Gruberová va estar espectacular però hi havia molts factors a favor: hi havia el club de fans al complet, l'òpera és un lluiment constant del qual ella se'n va aprofitar i l'entusiasme final es va contagiar una mica a tothom causat, sens dubte, per l'espectacular ària final. Déu n'hi dó amb els comentaris al teu article del bolg. La gent encara no està satisfeta amb una nit En fi, també hi ha qui no li agrada com cantava la Callas. Tens raó amb això que és molt maco assistir a unes nits de Liceu així. A mi em va encantar. El dilluns tinc Elektra... un altre rotllo totalment, però que em ve molt de gust. Ja t'explicaré.
Hola,
Trobo injust que es titlli alguns comentadors d'"insatisfets" o "desagraïts" només pel fet que no mostrin l'entusiasme d'altres. Ells han argumentat respectuosament i correcta la seva postura. I, la veritat, és molt encertada. Jo reconec que la nit va ser màgica i tot això, que la senyora Gruberova va filar, portamentar i apianar com ningú; que va fer saber embutxacar-se el públic i que va fer meravelles. Ara bé: allò que va cantar no era la part de Lucrezia Borgia tal com ha de ser cantada. Que pot agradar més o menys, però que no és un paper només lleuger, que té molt més dramatisme, que la protagonista ha d'aportar una bona dosi de foscor i de maldat... No sé: que tot això va faltar. Que, passant-ho per alt, va ser una exhibició de recursos? Sí, i tant, però a canvi es va sacrificar l'obra. Que d'altres també ho fan? Sí, però en diríem el mateix.
De fet, si en un restaurant diu a la carta "paella" i ens fan un risotto excel·lent, pot ser que ens conformem i trobem que ens agrada més que la paella que volíem (i en sortirem contents) o pot ser que ens resulti enutjós i decebedor.
Un pot acabar la funció satisfet per haver sentit una Gruberova fent un recital de pianissimi i similars, tot i no haver sentit la Lucrezia Borgia, o no sortir-ne satisfet, justament perquè esperava trobar un paper bastant dramàtic i no l'ha pogut sentir. I si la cantant no ha aconseguit emocionar, captivar, trasmetre aquest dramatisme a aquest espectador, la culpa no és d'aquest, ni podem acusar-lo de ser desagraït.
En tot cas, que la nit va ser especial no ho nega ningú (penso que, al començament, no era gaire espontani, l'entusiasme, però es va anar encomanant). Que van sentir-se coses extraordinàries, i de la part de soprano, també és cert. Ara, que Gruberova no és la Lucrezia ideal i que el que es va sentir és lluny del que hi ha escrit, tampoc no pot negar-ho ningú. Siguem justos, doncs.
m´ha agradat molt la teva cronica.Sobre tot allo de convertir les pedres en pans.Trobo que es una forma molt bonica de definir la fascinacio que exergeix la Gruberova en el public.Es evident que un exit d´aquesta magnitud cou virulentment a algun comentarista .Crec que una desqualificacio radical d´una cantant amb aquest nivell obeeix a motivacions extramusicals.
O sea que ahora quien no está dentro del aura de Edita Gruberova es un enfermizo? Al Liceu le toca Gruberobitis. Mal andamos.
Señor Radigales Ud. que es un mozartiano de pro permitiría que le tergiversaran una partitura del salzburgués a mayor gloria de una señora o de un señor divo? Le agradaría que las arias de la Reina de la Noche acabaran en sobreagudo?
Pues a mí tampoco me agrada que una soprano ligera llena de amaneramiento y carente de dos de los tres registros que tiene que aportar la soprano al rol de Lucrezia (el central y el grave) desaparezcan a mayor gloria de un sinfín de innecesarios e inadecuados portamentos; de fijaciones más alla de lo sufrible y de caladas aquí y allá amén de algún conato de grito.
Podría usted argüir que en bel canto esto está permitido y yo le diría y por qué no en Mozart? Dejó escrito el genial sazburgués en testamento que siempre se cantará todo tal como lo escribió?
Pues yo también deseo escuchar las obras con las voces que corresponden.
Es decir una ligera (la Gruberova se la podría calificar de lírico-ligera, pero su carencia absoluta del registro grave se lo impide)
debe cantar roles de dramática de agilidad próxima a la mezzo.soprano? No considera ésto una estafa?
En cierta ocasión en un programa suyo de radio, preparando la "Semiramide" del Liceu usted aseguró que el rol de la protagonista ESTABA ESCRITO para una soprano lírica coloratura (?) Sabe cuál era la tesitura de Isabel Colbran? Se lo puede preguntar a su compañero Marc Heilbron que elaboró una tesina sobre la creadora de 10 títulos de su marido Rossini. No obstante, yo que he leído esa tesina se lo puedo adelantar: era una soprano dramática de agilidad que bien pudiera caificarse hoy día como mezzo aguda, aunque incluso cantó roles de contralto. Gruberova cuadra dentro de esta calificación? Entonces por qué razón como ilustración musical del rol de Semiramide puso el "Bel raggio lusinghier" de la susodicha Gruberova? No se deja llevar un poco por la filia hacia esta señora en detrimento de lo que es correcto? Infórmese un poco antes de decidirse por una afirmación a través de las ondas porque da pie a equivocaciones y prejuicios.
Filias aparte, a usted le sigo con atención porque acostumbro a valorar positivamente su criterio.
Con lo que no estoy nada de acuerdo es que Miguel diga que a los que nos gusta el bel canto cantado con propiedad, por las voces adecuadas (es decir a los que no nos ha gustado la Gruberova) seamos unos desagradecidos (oiga que esta señora no viene gratis!) que el opinar en contra sea enfermizo, pues con igualdad de derechos le diría a él lo mismo, pero me lo reservo.
Yo le aseguro, no obstante, señor Radigales, que éxitos como el del viernes pasado (que fue enorme) los ha habido en los buenos tiempos de la Caballé y la Tebaldi. Cierto que han sido pocos, pero en mi opinión (yo he sido testigo) mucho más justificados que en esta ocasión: sin caladas, ni fijaciones, con contundencia, sin portamentos, con pianisimos, con intensidad dramática, con belleza de voz... Espero con ansiedad esa nueva cantante que nos devuela el rigor estilístico del bel canto, del cual actualmente me siento huérfano.
Muy interesantes las aportaciones de ciertos participantes precedentes.
No se puede tolerar en el bel canto romántico italiano lo que no se aceptaría en Mozart. Servir a la música, respetar la tessitura de la obra, muy central y grave, si bien el "Era desso il mio figlio" tira hacia arriba porque Donizetti quiso hacérselas pasar canutas a la Méric-Lalande...es lo mínimo que se puede pedir a toda soprano que cante éste u otros roles concebidos para soprano dramática de agilidad.
No en vano sopranos como Tina Poli-Randaccio, Ester Mazzoleni, Giannina Arangi-Lombardi, Leyla Gencer, Montserrat Caballé o más recientemente Joan Sutherland, aun siendo algunas más dramático-giocondianas y otras más líricas plenas o líricas de agilidad de magno centro...han hecho historia como Borgias de renombre.
Que hoy en día muchos liceístas con un abuso de "messe di voce" y un sobreagudo se contenten y se levanten a aullar como posesos y no se percaten de notas caladas, respiraciones del todo arbitrarias... que tan bien han señalado en comentarios precedentes, sólo indica que más que aficionados a la ópera son mitómanos que igual aplaudirían a cualquier cantante de pop-rock, pancartas incluidas.
Resulta paradójico que con la perspectiva que da la discografía y la historia del género, haya tanta adhesión ciega. Creo que todos deseamos enloquecer con una noche mágica de ópera de ésas que cuando sales del Liceo te llevan a pensar que te puedes comer el mundo, de la adrenalina que llevas disparada. Ese delirio sí que es genuino y deseable y ojalá lo sintamos todos ante artistas de verdad.
Por eso me complace saber que muchos esperamos acantantes que rieguen el bel canto con un buen vino y non con ese veneno de la falsedad canora que sí es una falta de respeto a la inteligencia canora del público del que viven esos cantantes.
Acabo d'escoltar la transmisió de l'òpera per Catalunya Música. Els comentaris d'en Jaume Tribó davant de la pregunta de Jaume Radigales han estat suficienment clars: si, la Gruberova pot ser una Borgia de referència. JO hi vaig dissabte i la veritat és que la versió per ràdio m'ha deixat subjugat. Jo no sóc mitòman, ni em deixo portar pel primer agut de torn. I, si, la versio de la Gruberova trasbalsa, s'apodera de tu, emociona, captiva. La seva es una Borgia ferida. I, si, es una gran artista. Que no domina tots els ressorts tècnics de les sopranos precedents? NO, pero en domina d'altres.
I pel que fa a Mozart... no es el mateix el Mozart de Wilma Lipp,Lisa Della Casa que el de la Diana Damrau, Renée FLeming o Natalie Dessay. Són Mozarts diferents. Quina és la veritable i absoluta portadora de la veritat mozartiana? Totes elle i cap. El mateix que passa amb Sutherland, Caballé, Sills... i ara, si, Gruberová. Quina cantant hi ha, ara, que pugui cantar Borgia? Ara per ara, i convincentment, tan sols Gruberová.
Penso que hi ha gent que s'aferra excessivament a una manera de cantar molt vàlida, molt d'acord amb un gust determinat, però (i en això en TRibó també tenia raó) els gustos canvien. I l'òpera. I els cantants... i la mentalitat del públic també hauria de canviar.
Tanmateix, ens hem de felicitar per blogs com aquest (Jaume, jo et segueixo habitualment i unes vegades -la majoria- estic d'acord amb els teus comentaris i d'altres no), que permeten un diàleg obert. Aixo demostra que l'òpera està ben viva. En això també estem equivocats, senyors savis saberuts? Senyors Anónimo, XImo, BOcachete i Subipino?
Coincido con el sr. de Diego que los gustos cambian, sólo hay que ver como han ido evolucionando ciertos estilos canoros. Fijémonos por ejemplo en lo que ha pasado con la ópera barroca o en cómo se canta hoy Wagner o Verdi, que se han liricizado respecto a la praxis interpretativa de 30 ó 40 años atrás. Muchos se han hecho más líricos y suaves, tal vez al contrario de las orquestas, salvo las de música antigua. Es de todos modos lícito adoptar una perspectiva y desear tiempos mejores, no quedándonos con el a veces angustioso presente, algo que también puede aplicarse a la vida misma.
Lo cierto es que muchos cantantes de hoy en día, salvo honrosas excepciones, parecen destinados a carreras cortas, un poco de usar y tirar, pero eso ya sería ir más allá del canto estricto metiéndonos en aspectos de gestión, mercado... Con todo, habría que reinvindicar también el "slow singing" y no el "fast singing" que hoy tanto se lleva por parte de algunos, de cantar unos cuantos años, coger el dinero y desaparecer.
También es cierto que hoy se está más atento a la mercadotecnia que al valor en sí de una voz, escúchese y véase el dvd de Puritani, con la Netrebko, otro curioso "fenómeno" que calienta las aficiones y opiniones de medio mundo. Pongo un ejemplo cercano y que seguro conocen los que por aquí entran.
Por otra parte,yo también he escuchado la retransmisión de Catalunya Música y encuentro que en la segunda función la Sra. Gruberova estuvo más "moderadita" que la primera noche, y por ello me pareció más satisfactoria, algo que también pasó hace años con Puritani, que incluso mereció abucheos la primera función y supongo que escarmentada la llevó en posteriores a estar mucho mejor.
Felicitémonos pues de que la ópera esté bien viva, como bien dijo Jaume Tribó, comentario que recoge el sr. de Diego.
No creo que nadie de los que aquí hemos expuesto nuestras opiniones sea un dinosario, eso sí que sería todo un fenómeno, más que la propia Gruberova reina, ;-),por lo que esperemos que la ópera, que ya tiene 401 añitos, siga dándonos alegrías y penas, como la vida misma. Le agradezco lo de "savi saberut", a pesar de la ironía que destila la expresión, y espero que el cambio climático no nos extinga para poder seguir disfrutando de la ópera y de la verdad que todo artista lleva, lo que me gusta es que lleven la máxima posible, pues algunos llevan la alforja poco llena. Me uno también a la felicitación al sr. Radigales por este foro de expresión, que sé, porque así me lo ha comentado, que le encanta "fer batre l´olla".
Todos así bien juntitos,pero no revueltos, en plena comunión lírica. ;-)
Algú ha dit anteriorment que avui en dia no hi ha soprano com la Gruberová per cantar la Lucrezia Borgia.
No siguem estrets de mires!!! que per això ja tenim polítics que no veuen més enllà de les dates electorals o de mantenir les capelletes on els mediocres viuen.
Curiosament, crec que una Borgia més dramàtica avui en dia es pot trobar en les veus de Renée Fleming (no gaire tot sia dit) i Sondra Rodvanovsky, escoltada l´estiu passada a Peralada, amb una veuassa potent, voluminosa i amb sobreagut (Re al final del Bolero de les Vespres Sicilianes) per deixar també astorats als liceistes amants de les veus grans i flexibles. Crec que la Sondra l´ha cantada a Washington, Las Palmas i no sé a on més. També canta la Borgia la Fiorenza Cedolins, a qui ja vàrem escoltar l´estiu passat al Liceu amb la Norma.
Per tant els Ximos, com l´Ànonim I, els Bocachetes i els Subipinos i tants d´altres, entre els que m´hi compto, estem de sort.
Només cal que el senyor Lerín ens les porti (o és que de les altres no hi suca el seu tant per cent?) i no sigui tot un monocultiu gruberovià, que segur que altres canten millor que ella un paper del que no té l´exclusiva com tampoc cap altre.
Bon vent i Borgia nova!
A veure si ens entenem... del que penso que es tracta no és, crec, de discutir si la Gruberová és o no és LA Borgia del moment. Tampoc crec que sigui qüestió de pensar en allò que "cualquier tiempo pasado fue mejor". També estic d'acord en el fet que no ens hem d'enllaminir per una nit de "Bravos" i rams de flors llançats com projectils. Fa molts i molts anys que vaig a l'òpera, n'he vist i sentit de tots colors i ja sé distingir (tots, penso, els qui participem en aquest blog, cada cop més apassionant) el que és una bona o adequada veu i d'una que no ho és. Em refermo en la idea que la de la Gruberová ho és, agradi més o menys (sembla que més, oi?).
Del que NINGÚ no podrà dubtar, entre anònims, Ximos, Subipins i demés fauna virtual, és que, com deia en Jaume, la Gruberová és UNA GRAN ARTISTA i que sap crear un clímax, una atmosfera, molt i molt especials. I això no és postís ni enganya ningú. És així i ho hem de reconèixer. Esclar que la senyora té més de 60 anys, i prou bé que ho sap. I demostra amb intel.ligència el que sap fer i el que no sap fer s'ho calla i guarda.
Les dues nits (vau sentir les ovacions, ahir, per ràdio) no són campanyes organitzades per ningú, ni cap agent ni cap director artístic. Les dues nits el públic del Liceu ha demostrat que necessita i vol divos i dives, fins i tot amb el risc de provocar sans enfrontaments com els que protagonitzem aquests dies a partir del "radipost" (amb carinyo, eh, Jaume?). Divos i dives, per cert, que l'any que ve seran absents al Liceu... excepte (ves per on) Madame Gruberová, que torna amb Mozart :) i amb un esperadíssim recital amb Haider... per cert, estan junts o no? J havia llegit que es divorciaven...
Joan Manel de Diego. Permítame decirle que usted también pertenece a la fauna virtual.
Y en cuanto a lo que dijo Jaume Tribó, se olvida que acto seguido de contestar al Sr. Radigales sobre si cantaba o no cantaba bel canto, añadió que Joan Sutherland tenía la voz más ancha que la Gruberova y más grave (la Gruberova no tiene graves); que Montserrat Caballé aún tenía la voz más ancha y que podía citar otras Lucrezias como la Mancini que cantaba Nabuccos, Giocondas, Aidas etc. y era una dramática total y anteriormente la Poli-Randaccio (con una voz próxima a la mezzo soprano, esto lo digo yo).
Es decir que con el tiempos los graves y el centro ha ido desapareciendo. Cree Ud. que ésto es evolucionar para bien? Dónde va a parar el "mío" en "Era desso el figlio mio" que es un grave notorio en Sutherland, Caballé y actualmente en Fleming y me imagino que mucho más importante en las otras cantantes antes mencionadas.
Una cosa que no dijo el Sr. Tribó (creo) es que la Mèric-Lalande era una dramática de agilidad y fue para ella que Donizetti compuso la partitura. Es decir que si Gruberova no canta lo que está escrito estafa, pues lo suple con sobreagudos inexistentes y filados, algunos no muy conseguidos, y pianísimos que otras ilustres cantantes alargaban tánto o más que ella.
De todas formas a quien le guste este modo de cantar que disfrute, pero que conste que no es lo que compuso el autor y en la actualidad se tiende, como todos sabemos, a las versiones revisadas originales para evitar excesos impropios e innecesarios.
A quienes estaban ayer en el teatro les aconsjo que escuchen la retransmisión y la entrevista completa al Sr. Tribó. Cuando escuchen a la soprano eslovaca pueden llevarse alguna sorpresa y eso que yo creo que estuvo mejor que el primer día, juzgándola comparativamente con ella misma.
Nada, que haya paz y después gloria!
Y que el sábado que viene el tercer homenaje consecutivo sea igual de emocionante para los incondicionales de este tipo particular de canto.
Suscribo totalmente lo que dice el Señor Anónimo que me precede en este comentario. Es un placer leerle y sentir como pone las cosas en su sitio. El señor Joan Manel de Diego también es virtual, pero creo que todos tenemos dos oídos y un cerebro bien real, y dos manos para teclear argumentaciones.
Por cierto, permítame aconsejarle, Sr. de Diego que, dado que escribe en catalán, ponga "senyora" en lugar de Madame. Primero, porque no por ponerlo en francés queda más fino y segundo, porque alude a un oficio (o a una categoría dentro de dicha actividad lenocinia) que estoy seguro que ella no ejerce.
La señora Gruberova es cantante lírica, no una Madame...
Supongo que ha captado la ironía de mis palabras.
Un saludo a todos.
Su afectísimo "animal y compañero virtual".
Em sap molt greu formar part de la fauna que no li agrada al senyor Joan Manuel, però que vol fer-li si a part de ser fauna, estic sord, cec i no en tinc ni idea d'òpera. Potser formo part d'una espècie a extingir.
Sr. Radigales, he insertado dos comentarios bajo anonimato, el primero por error (no sé en que casilla situarme, pues no estoy muy ducho en el tema blog) y el segundo para que por mi modo de escribir se entendiera que ese otro anónimo seguía siendo la misma persona
En el primer comentario mencionaba su locución con motivo de la "Semiramide" del Liceu y en el segundo recordaba sopranos dramáticas históricas,incluída la que estrenó el rol de "Lucrezia Borgia" (Méric-Lalande)
Esta aclaración es por si alguien cree que me quiero proteger con el anonimato y no es así.
Mis comentarios en Internet, para unos acertados, para otros no, pero siempre genuinos míos, van siempre firmados con el seudónimo de Colbrán, por la gran admiración que siento por esta grandísima soprano/mezzo madrileña de la que procuro información dondequiera que voy y de quien buenamente me la facilita, como fue el caso del Sr. Marc Heilbron, a quien nunca agradeceré bastante que me permitiera tener acceso a su fabulosa y trabajada tesina sobre Isabel Colbran que merecería ser editada y en edición de lujo, por el extraordinario trabajo de búsqueda y estudio realizado.
Como sigo sin saber dónde colocar mi nombre, pongo el seudónimo al pie de esta nota aclaratoria.
Colbran
Estuve en las dos últimas funciones de Lucrezia Borgia, me gustó mucho la ópera, la verdad es que Eva Powles fue sensacional.Quedé encantado con su actuación.
Edita Gruberova estuvo magnífica,insuperable,una grandiosa artista.Es un privilegio poder asistir a sus actuaciones en directo.
Yo diría que es la mejor soprano coloratura del mundo.
El público disfrutó muchísimo, jamás había escuchados tantos aplausos y bravos.
Fue un grandioso éxito.
Suelo ir habitualmente al Liceo, y quedé impresionado por la reacción del público, que se entregó a la considero, la última de las divas de la lírica mundial.
Un día para recordar.
Publicar un comentario
<< Home